En primer lloc, és escandalós que un disc com aquest s'hagi passat sis anys en un calaix. En segon lloc, sap greu que un dels seus autors no l'hagi pogut arribar a veure publicat. En tercer lloc, és una llàstima que un cop fora del forn tan sols hagi vist la llum en format digital un treball que sens dubte hauria fet molta patxoca en vinil o fins i tot en cd –encara que fos en edició limitada-. I en quart lloc, les sis pistes que conformen "No som un grup" (2020) refermen que la unió amb Copa Lotus hauria pogut esdevenir l'inici d'una segona joventut per a Pere Tàpias si el destí ho hagués permès.
L'ep en qüestió es va enregistrar la primavera de 2014, tres anys abans de la mort de Tàpias i quan Copa Lotus tot just començaven a perfilar-se com un nom a l'alça al panorama emergent de casa nostra. I allò que havia començat com un acostament entre dues generacions de músics de Vilanova i la Geltrú, també de dos backgrounds a priori distants, va culminar en una comunió gairebé perfecta on ambdues parts es van compenetrar i fins i tot retroalimentar a tots els efectes. Si Tàpias semblava encetar allò que ara s'anomena una etapa de maduresa, Copa Lotus es despenjaven com una dinàmica i solvent banda d'acompanyament.
Sobre el terreny, la unió es va materialitzar en títols tan incontestables com "399 pendons", un esclat de folk rock que remet a Dylan, Byrds i fins i tot Tom Petty amb els Heartbreakers. O "Mil petons i un balancí", on l'essència del Tàpias de tota la vida alterna amb el gust dels seus acompanyants per les textures orgàniques de The Band i Grateful Dead. L'assolellada "La plaça és teva, Vanessa!", resulta tan atemporal que tant podria encaixar en qualsevol de les obres clàssiques de Tàpias com posar a ballar aquella generació indie que encara avui representen Copa Lotus. I la hipnòtica (i àcida) "Càrrega i descàrrega" directament obre la porta a nous i fascinants horitzons que malauradament ja no podran ser assolits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada