Hank Wangford

El Regne Unit és aquell país on un artista pot oferir la seva pròpia intepretació de gèneres musicals forans sense que se l'acusi d'apropiacionisme cultural ni se l'assenyali per cantar en la llengua –diguem-ne accent- dels seus referents. No descobrirem ara el paper del blues i el rock'n'roll nord-americans o els diferents ritmes d'arrel jamaicana a l'hora de definir el pop britànic tal i com se l'ha conegut durant les passades sis dècades. No es parla tant, en canvi, de l'empremta del country i per extensió de tot allò que anomenem so Americana en la música del Regne Unit.

Sense entrar ara a detallar les diferents escenes vinculades amb aquest estil que s'han desenvolupat al llarg dels anys en ciutats com Londres o Brighton, val la pena assenyalar Hank Wangford potser no com l'introductor del country a les illes britàniques, però sí com el primer referent a partir del qual s'ha desenvolupat tot allò que ha vingut després. De nom real Samuel Hutt, originari de la localitat de Wangford –d'aquí el seu nom artístic- i de professió metge, va descobrir les bondats d'aquest gènere musical de la mà de Gram Parsons quan aquest va esdevenir un dels seus pacients durant la dècada dels 60.

Des de finals dels 70, ha compaginat la medicina amb una carrera musical que probablement hauria escalat més amunt d'haver-se desenvolupat a l'altre costat de l'Atlàntic, i que sintonitza amb discursos com el del propi Parsons o el de neotradicionalistes com Rodney Crowell. Acaba de publicar "Holey Holey" (2020, Sincere Sounds), un àlbum de maduresa que tant pot casar-se amb la producció recent de veïns com Nick Lowe com amb la de tòtems nord-americans com Willie Nelson. Un plàstic que sembla rescatat del túnel del temps i on el britànic segueix presumint de veu i ofici amb gairebé 80 tardors a l'esquena. Que duri.