La tempesta que ve

La tempesta que ve. La tempesta meteorològica. I la tempesta social. Sempre m'ha agradat contemplar les tempestes. I com més violentes es manifesten, més m'inspiren. M'agrada també mirar com s'aproximen, majestuoses i imparables. Aquell moment de calma que precedeix allò que es va perfilant cada cop més inevitable a l'horitzó. La tempesta, sigui en termes meteorològics o metafòrics, com a cadena de fets imprevisibles, dels que ho sacsegen tot al seu pas i treuen les coses de lloc.

La imatge que encapçala aquest text és d'ahir a la tarda a Granollers, just abans de pondre's un sol que il·luminava ja de forma horitzontal els núvols imponents que venien de l'est. Una convulsió atmosfèrica tan inquietant a simple vista com les convulsions socials que es derivaran d'aquest nou paquet de mesures que, amb el pretext sempre eufemístic de la seguretat i el bé comú, contribueixen a augmentar el malestar general i a retallar una mica més les llibertats i els drets fonamentals de tothom. També a enfonsar milers d'economies domèstiques i agreujar la salut mental i emocional de moltes persones.

No podem socialitzar en locals d'oci i restauració. No podem socialitzar de nit. Aviat tampoc podrem socialitzar durant el cap de setmana. Però en canvi podrem seguir viatjant apretats com anxoves en transports públics saturats a l'hora d'anar a treballar. Tot plegat és absurd i pervers. Si l'única forma que tenim de frenar aquest virus és esdevenir autòmats que tan sols surten de casa amb finalitats productives, reduir les persones a simples peces de l'engranatge capitalista, no sé què nassos pretenem salvar.