Maradona era un maltractador...

Maradona era un maltractador, sí, ja ho sabem. Però també va ser un referent per a molta gent que no tenia res i a la qual l'astre argentí va fer somiar i va transmetre il·lusió.  No m'agrada el futbol. M'avorreix. Però puc entendre perfectament la gent que va ser feliç o va vibrar amb qualsevol dels gols del Pelusa, perquè jo he sentit exactament el mateix a través de la música, del cinema o de la literatura.

A qui no puc entendre és a qui es pensa que pontificar sobre el comportament gens exemplar d'una personalitat el dia de la seva mort li atorga una mena de superioritat moral envers la resta de mortals que li professen admiració per motius totalment diferents. A tota la gent que porta hores vomintant, des d'aquest abocador de sang i fetge que han esdevingut les xarxes socials, tot allò que de fet ja sabíem de la vida privada de Maradona. Com si el masclisme comencés i s'acabés amb un esportista d'elit les circumstàncies del qual tampoc caldria passar per alt. O com si les idees o les accions menyspreables d'una personalitat poguessin invalidar les seves bones arts en l'àmbit on ha destacat. Doncs no: ni les coses bones justifiquen les dolentes, ni les dolentes invaliden les bones.

Avui toca parlar de Maradona. Però són cada cop més habituals els casos en què l'obra d'un artista o un esportista són menystingudes ja no necessàriament per una actuació moralment reprobable sinó fins i tot pel fet d'haver expressat unes idees totalment legítimes però poc populars en determinats àmbits. Penso per exemple en com una part de l'independentisme ha donat l'esquena a Joan Manuel Serrat, que és un dels més grans autors de cançons que mai ha conegut aquest país al marge del seu posicionament polític. I penso també en com des del camp contrari s'obvia interessadament tota la trajectòria de Lluís Llach prèvia a la seva entrada al Parlament.

Maradona era un maltractador, sí. Com també ho eren Ike Turner i Phil Spector. I Sam Cooke, segons diuen certes males llengües. I John Wayne era un racista. I Andrés Calamaro es va declarar votant de Vox. I Morrissey ha arribat a expressar unes idees com a mínim qüestionables sobre la multiculturalitat. I Loretta Lynn, Krist Novoselic i John Lydon són partidaris de Donald Trump. I Moe Tucker ho era del Tea Party. I James Brown era, amb permís de Buddy Rich, el més malparit i explotador de tots els caps per als quals un músic podia arribar a treballar. Molt bé, i què? Res d'això invalida uns llegats artístics que en cap moment fan apologia de cap d'aquests fets.

Maradona era un maltractador, ja ho sabem, i no hi ha res que el pugui justificar. Però contràriament al que s'han afanyat a dictar determinats fiscals digitals i guardians de la moral 2.0, no és al maltractador a qui s'està homenatjant a hores d'ara sinó a l'esportista que va fer somiar a milions de persones d'arreu del món. A qui va denunciar la corrupció de la totpoderosa FIFA quan ningú més s'atrevia a fer-ho. I sobretot al futbolista que va retornar la il·lusió a milions d'argentins després de l'etapa més fosca de la història recent del país. Aquest és el seu llegat. I és justament per això que avui alguns poden perdre la força per la boca fent llenya del seu cadàver com qui arregla el món durant la sobretaula.