 |
| Amyl and The Sniffers. |
S'anunciava ahir, amb poc més de 24 hores d'antelació, la suspensió del concert que Amyl and The Sniffers tenien previst oferir aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. El motiu, que dos dels components del grup australià van donar positiu de Covid-19 –tots dos estaven vacunats, s'entén, des del moment en què es trobaven, de fet encara es troben, immersos en una gira internacional que implica la realització de vols intercontinentals, entre d'altres coses que ara mateix requereixen disposar del més que discutible passaport Covid-. Tot plegat em porta a fer una sèrie de consideracions.
La primera, que la nova realitat –deixem-nos ja d'eufemismes com 'nova normalitat'- es defineix per la por però també pel fet que ja res és segur. Pots tenir la pauta de vacunació al dia i pots disposar d'un certificat sanitari –el gran eufemisme d'aquest 2021-, però ni tan sols això és garantia de res en un món tan volàtil com insegur. Amy Taylor i els seus Sniffers han hagut d'interrompre una gira mundial, amb tot el que això comporta en termes logístics. L'efecte dòmino ha tocat de ple al promotor, que haurà de tornar els diners de les entrades despatxades. I per descomptat ha deixat amb un pam de nas a qui es pensés que amb una punxada al braç n'hi havia prou per tornar a un món que simplement ja no existeix.
La segona, que em sobta que bona part del públic habitual a concerts com el que els australians tenien previst oferir aquesta nit a Barcelona, no hagi oposat la més mínima resistència a una mesura tan qüestionable com el certificat sanitari i tot allò que comporta –començant per la violació de la pròpia privacitat de qui es troba en possessió de tal document-. Anys enrere ens escandalitzàvem perquè hi havia discoteques que no deixaven entrar amb segons quin calçat o amb segons quin pentinat. Avui diversos centenars de persones haurien acceptat de forma presumiblement acrítica que es violés la seva privacitat a canvi de poder accedir a un concert de punk rock. Doncs potser m'estigui equivocant, però crec recordar que el punk rock no era precisament això.
La tercera, que personalment em resultaria molt estrany ja no el fet d'haver de presentar el certificat de torn a l'entrada del concert, sinó el d'haver d'acceptar un contracte basat en una hipotètica seguretat per poder gaudir en directe d'un grup que justament ha fet del perill –aquella expressió bàsica i essencial no tan sols del punk rock sinó del més genuí rock'n'roll- la seva bandera. El perill que destil·lava el seu debut homònim de 2019, i que s'ha refermat enguany en un segon àlbum –"Comfort to Me"- que sona igual de fresc i a estones més indòmit fins i tot que el seu predecessor. Les circumstàncies són les que són, ja se sap, i l'imperatiu sanitari ve d'esferes que sobrepassen el propi àmbit de la sanitat. Però crec que un disc com aquest es mereix un context que simplement no existeix en aquesta nova realitat.
La tercera, que personalment em resultaria molt estrany ja no el fet d'haver de presentar el certificat de torn a l'entrada del concert, sinó el d'haver d'acceptar un contracte basat en una hipotètica seguretat per poder gaudir en directe d'un grup que justament ha fet del perill –aquella expressió bàsica i essencial no tan sols del punk rock sinó del més genuí rock'n'roll- la seva bandera. El perill que destil·lava el seu debut homònim de 2019, i que s'ha refermat enguany en un segon àlbum –"Comfort to Me"- que sona igual de fresc i a estones més indòmit fins i tot que el seu predecessor. Les circumstàncies són les que són, ja se sap, i l'imperatiu sanitari ve d'esferes que sobrepassen el propi àmbit de la sanitat. Però crec que un disc com aquest es mereix un context que simplement no existeix en aquesta nova realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada