Qualsevol que s'hagi enfilat mai a fer música en un escenari sap que pot arribar a costar molt més tocar per a una sola persona que no pas per a un miler. I no precisament perquè l'assistència d'un únic oient a l'actuació de torn suposi un fracàs sinó justament per tot el valor que implica la seva presència. Per la química que es pot establir en dues direccions, pel fet que seran la seva mirada i les seves expressions –i no les de centenars d'ànimes que es perden en l'infinit- les que contemplaràs cada cop que miris al teu davant, amb tot el que això implica.
Explica Peter Piek que durant la seva primera gira pels Estats Units, l'any 2008, va trobar-se en aquesta situació. Va ser durant un concert a la ciutat de Rochester (Nova York) on tan sols va assistir una noia que responia al nom de Melissa. Sí, una de les coses bones de tocar per a unes poques persones és que pots posar-los noms i fins i tot acabar prenent una cervesa plegats. I en el cas que ens ocupa, començar una amistat de les que es mantenen al llarg dels anys.
També explica el músic i pintor alemany que aquesta noia, la Melissa, portava molt de temps demanant-li que gravés un disc en directe, i que tot i haver-ho provat de fer en diverses ocasions mai se n'havia sortit. Fins ara. "Walking Zschopau" (2021) és el seu primer àlbum en viu, i no l'ha gravat en una sala sinó al mateix estudi on sol pintar. Sense públic i amb l'únic suport de la seva guitarra i aquella inconfusible veu d'extrema calidesa. I d'unes cançons que mostren el seu vessant més fràgil i intimista. Que a més siguin peces inèdites suma interès a un treball que ens presenta la cara més honesta i transparent del de Leipzig, i referma el seu bon estat de forma en termes compositius.
Disponible a Bandcamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada