Mig segle d'"Over-Nite Sensation"

Devia tenir 17 anys el primer cop que vaig escoltar "Over-Nite Sensation" (1973). El vaig agafar en préstec d'una biblioteca pública –m'alegro d'haver-lo descobert d'aquesta manera i no a través d'una freda aplicació digital-, guiant-me pel que havia llegit sobre Frank Zappa i els Mothers of Invention en alguna revista especialitzada i en diversos llibres d'història melòmana –no pas pel codi de cap algoritme-. Però res m'havia preparat pel que vaig escoltar tan bon punt el vaig fer sonar un cop a casa. Un còctel d'estils tan diversos com distants que, malgrat tot, es complementaven a la perfecció en un àlbum que era una bogeria de cap a peus, però alhora tenia tot el sentit del món.

Es commemora avui mig segle de la publicació del dotzè treball dels Mothers –el dissetè de Zappa, a menys d'una dècada del seu debut-. Una orgia sònica on el rock més dinàmic i accessible ("Camarillo Brillo") alternava sense problemes amb el jazz fusió passat de voltes ("I'm the Slime"), i on el funk més greixós i canalla ("Fifty-Fifty") podia desembocar en tota una escalada progressiva ("Zombie Woof"). I una lírica que abordava la sexualitat sense tabús de cap mena –i que al seu dia va molestar als guardians de certa moral cristiana tal com avui molestaria als guardians de la moral políticament correcta-. Impagable també la caràtula daliniana de Dave McMacken.