Avui fa 25 anys que vaig assistir al meu primer concert de Bob Dylan. 22 d'abril de 1999 a l'antic Palau dels Esports de Barcelona, dins d'aquell tram del Never Ending Tour que va ser la presentació de "Time Out of Mind", publicat un any i mig abans. El teloner era Andrés Calamaro, que en aquella època semblava tenir una obsessió per assemblar-se al Dylan de 1966.
El de Minnesota tenia aleshores 57 anys i, com en el cas dels Stones i de tants altres de la seva generació, ja es deia que aquella seria l'última oportunitat de veure'l en directe. Perquè a finals dels 90, imaginar-se senyors octogenaris tocant rock'n'roll en un escenari equivalia pràcticament a ciència-ficció. Eren altres temps.
Un quart de segle després, encara no m'he refet d'haver pogut assistir als dos concerts que Dylan va fer setmanes enrere a Memphis dins d'una gira, Rough and Rowdy Ways, que m'atreveixo a qualificar d'històrica. El 22 d'abril de 1999 va ser la hòstia i no he deixat mai de tenir-lo present, però el que vaig presenciar el mes passat a Tennessee el va superar amb escreix.
I això em porta a fer una reflexió. De tots els artistes que he seguit en directe al llarg de la meva vida, Dylan és l'únic que (des de la meva humil perspectiva) ha guanyat, potser no a cada disc, però sí a cada gira. Parlar avui d'un concert seu de 1999, és com parlar aleshores de la gira de reunió amb The Band de 1974. Ha caigut molta pluja, però aquí segueix. Amb el misteri intacte i sense mirar enrere. Únic en la seva espècie, literalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada