Beale Street

Això és Beale Street, amb tota probabilitat el carrer més concorregut de Memphis i durant dècades la meca mundial del blues. Aquí es van foguejar gegants com B.B. King, aquí venia Sam Phillips a descobrir talents que posteriorment gravaria al seu estudi, i aquí solia buscar inspiració un jove de Tupelo que responia al nom d'Elvis Presley.

Avui, Beale Street és un reclam per a turistes. Manté part del seu encant, però molts dels seus clubs de blues es debaten entre la 'black music for white people' i els múltiples derivats del hip hop més estèril i manufacturat. A totes les seves vies d'accés hi ha controls policials, que en hora punta inclouen fins i tot detectors de metalls per evitar titulars que puguin malmetre encara més la imatge de Memphis, una de les ciutats amb les taxes de criminalitat més altes dels Estats Units.

No deixa de ser irònic, que un carrer que històricament havia estat refugi d'ànimes inconformistes a la recerca de perill, hagi esdevingut una mena de Lloret de Mar a l'americana i amb un dispositiu de seguretat digne d'un aeroport. Però Beale Street també té coses bones. Encara hi ha algun racó on la música sona fresca i salvatge. I, per descomptat, encara s'hi poden trobar personatges singulars amb els quals és un plaer fer petar la xerrada.

A Beale Street hi vaig conèixer l'April i la seva amiga de nom impronunciable. Dues noies afroamericanes de més o menys la meva edat, amb cossos voluptuosos i vestits tan llampants com ajustats, que podrien haver inspirat una cançó dels Rolling Stones en els seus millors temps. Eren a Beale Street de festa, com tothom, però la seva simple presència evocava tot aquell perill que tant es trobava a faltar quan un passava pels controls de seguretat.

Va ser l'April qui em va agafar per banda i em va preguntar d'on era, després d'haver-me sentit parlant amb una llengua que a ella li devia sonar com a mínim exòtica. Quan jo li vaig preguntar d'on venia ella, em va respondre que era de Memphis mateix. "Memphis born and raised, baby", va puntualitzar com qui vol fer una declaració de principis. El "baby" el va emfatitzar, com si també es tractés d'alguna mena de declaració.

He d'admetre que en altres etapes de la meva vida, topar-me amb algú com l'April hagués despertat en mi instints que aquella nit, a poques hores d'haver-me de llevar per agafar un avió i creuar l'Atlàntic de tornada, no em podia permetre alliberar. Per sort, tant l'April com la seva amiga volien fer exactament el mateix que jo, prendre una copa i fotre el camp d'allà abans que fos massa tard.

"Be gone before midnight, 'cause at midnight crazy people from the gangs come 'round here and some bad shit might happen. Just make sure you're gone before midnight, baby", va alertar-me, com qui vol certificar que la llegenda negra de la ciutat és certa. Aquest cop no va emfatitzar el "baby". Vaig acabar marxant d'allà quan faltaven 15 minuts escassos per la mitjanit. "I'll see you again someday in beautiful Barcelona", em va dir quan ens vàrem acomiadar, gairebé adoptant un posat de pitonissa sortida de les profunditats d'algun pantà. L'hospitalitat surenya, en diuen