Vaig escoltar "In Utero" de Nirvana per primer cop quan feia poc que s'havia posat a la venda. Jo tenia 12 anys, i el fill d'uns amics dels meus pares va portar el "cassette de l'àngel" durant una sortida de cap de setmana a alguna casa de colònies.
Als nostres progenitors no els va fer ni puta gràcia que el féssim sonar a tota hòstia en un vell radiocassette que hi havia al menjador, durant la que se suposava que havia de ser una plàcida sobretaula de dissabte. Però a mi em va encantar.
El fill de l'amic dels meus pares em va gravar una còpia d'aquell cassette en un altre cassette –allò que aleshores s'anomenava una 'cinta verge'-, que va habitar el meu 'walkman' durant bona part del meu 7è d'EGB, i que encara dec conservar en algun lloc.
Anys més tard jo mateix me'l vaig comprar en cd, i encara l'escolto sovint. El que no he fet ni faré mai, és comprar-me cap d'aquestes reedicions 'deluxe' amb remasteritzacions que aporten tant a l'obra original com un hipotètic bigoti pintat al rostre de la Gioconda.
Perquè l'obra original, tal com va sortir i la vam poder escoltar al seu dia, em segueix semblant definitiva. No per res va ser tot un Steve Albini qui es va posar als controls i va aconseguir que Nirvana sonessin d'una vegada per totes tal com volien sonar.
Òbviament, jo no tenia ni idea de qui era Albini quan vaig escoltar "In Utero" per primer cop amb 12 anys. Però arribat aquest punt, crec que és just reconèixer la seva mà i totes les alegries que m'ha donat al llarg de la vida.
No parlo només de Nirvana, sinó també de Pixies, PJ Harvey, The Jesus Lizard, Pussy Galore i tants altres. També de Big Black, Rapeman i Shellac, òbviament –amb aquests últims el vaig arribar a veure un parell de cops en directe-.
Ha mort Steve Albini, productor de productors sense el qual no s'entendria el rock de les passades tres dècades i mitja. Molt més que el rostre visible de la banda que ve a tocar cada any al parc del Fòrum. R.I.P.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada