30 anys de "Voodoo Lounge"

Aquesta setmana s'ha commemorat el 30è aniversari de "Voodoo Lounge". El primer disc dels Rolling Stones sense Bill Wyman. I el meu preferit de tots els que han fet des de "Some Girls", si se'm permet l'atreviment.

Un àlbum publicat en ple regnat de deixebles com Black Crowes, Guns N'Roses o els Primal Scream de "Give Out but Don't Give Up". A tots ells els van passar la mà per la cara Ses Majestats, que fins i tot van deixar en evidència als mateixos RHCP amb el funk rock corrosiu de "Suck on the Jugular".

"Voodoo Lounge" és el disc de "Love Is Strong" –que jove que es veu Jagger, avui, al videoclip corresponent-, "You Got Me Rocking" i "I Go Wild". El plàstic on Keith Richards cantava com mai a la preciosa "The Worst" i a la deliciosament claustrofòbica "Thru and Thru".

També d'"Sparks will Fly", del country crepuscular de "Sweethearts Together" i de "Brand New Car". Un exercici de greixós southern soul amb gust de benzina, terra de fusta i bourbon amb cola. I en la meva modesta opinió, una de les composicions més injustament infravalorades del tàndem Jagger/Richards.

I de l'embranzida final d'un "Mean Disposition" que assenyalava sense reserves les arrels fundacionals del rock'n'roll i dels mateixos Stones. "¿Es posible que estos tipos tengan el doble de edad que un servidor?", es preguntava una crítica de l'època –publicada per La Vanguardia, si no em falla la memòria- arran de la peça en qüestió. Tres dècades després, la prova de vida es titula "Hackney Diamonds".

Finalment, crec que la producció de "Voodo Lounge", cortesia de Don Was, és de les que fan més justícia a la bateria de Charlie Watts. No és que guanyi presència, és que atorga aquesta mateixa presència a totes i cada una de les pistes que formen l'àlbum. Aquest és el disc que em vaig posar a casa el dia que va morir.