Qualsevol cosa menys una banda de tribut

PRETENDERS

Jardins de Pedralbes, Barcelona

1 de juliol de 2024

Chrissie Hynde va declarar una vegada que Pretenders s'havien acabat assemblant a una banda de tribut a ells mateixos. Valentes declaracions, en un negoci on l'autocrítica és sinònim de tabú quan no directament de fracàs. D'allò ja fa gairebé dues dècades, i avui Hynde és l'única component clàssica –ja no diguem fundadora- que queda al grup. Amb tot, els Pretenders que vam poder veure ahir a Les Nits de Barcelona són qualsevol cosa menys una banda de tribut a ells mateixos.

Potser sigui una heretgia el que soc a punt de dir, però m'atreveixo a afirmar que l'actual formació del grup londinenc és la meva preferida de totes les que he pogut veure en un escenari (soc massa jove per recordar els seus temps més pretèrits, però prou vell per haver-los vist amb Adam Seymour i haver marxat a casa ben content). Crec que els seus darrers dos discos poden mirar de tu a tu qualsevol dels seus clàssics, i que directes com el d'ahir estan plenament a l'alçada. També penso que James Walbourne s'ha guanyat a pols que se'l consideri com un membre de ple dret del combo, i que la seva guitarra ha revitalitzat el repertori d'una forma que era impensable quan Hynde va fer aquelles declaracions.

Si ahir a la nit no em vaig desmuntar mentre la cantant ho donava tot en una sentida "Hymn to Her", va ser justament per com em va sostenir la tensió elèctrica d'un Walbourne molt més present del que podia semblar a primera vista. I el seu solo a "Thumbelina" hauria mort d'enveja al mateix Brian Setzer. Que acabés transformant aquesta mateixa peça, un exercici d'essencial rockabilly, en una descàrrega elèctrica digna dels AC/DC de l'etapa Bon Scott, referma que el millor tribut que se li pot fer a un cançoner canònic és mantenir-lo viu. Tan viu com una banda que pot haver viscut temps millors, però ara i aquí sona com mai.