Dylan a la guitarra, o un moment d'intimitat

BOB DYLAN

The Halls, Wolverhampton

9 de novembre de 2024

Aquesta nit he pogut veure a Bob Dylan tocant la guitarra en un escenari. És una cosa que no havia vist des de 2010, i que em pensava que ja no tornaria a veure mai més. Només ha estat una cançó, "It Ain't Me, Babe". Dylan s'ha marcat un solo a l'alçada de tot el seu misteri, tocant assegut d'esquena al públic i gairebé tapat pel seu propi piano, formant un cercle amb els músics que l'acompanyen. Com si es tractés d'una jam session en algun soterrani de Woodstock o de Malibu. Com si els presents haguéssim pogut copsar Dylan i la seva banda en un moment d'intimitat.

El d'aquesta nit a Wolverhampton –ciutat on repetirem demà- ha estat un dels últims concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira on Dylan ha posat la seva obra més recent al centre, com no ho havia fet des dels dies de "Saved" (1980). Salvant l'apunt de la guitarra, s'ha tornat a refermar com un pianista extraordinari i en diverses ocasions ha cantat a peu dret i passejant-se per l'escenari, segellant moments tan climàtics com una endimoniada "When I Paint My Masterpiece" amb batec llatí, que ha culminat amb un solo d'harmònica de naturalesa gairebé free jazz.

Ha invocat tots els vells ancestres del blues amb un "Crossing the Rubicon" d'esquelet corrosiu i pantanós. Ha transformat "To Be Alone with You" en aquell boogie woogie que potser tenia en ment quan la va compondre pensant en Jerry Lee Lewis. I ha reduït la immensa "Key West" a la mínima expressió. Jim Keltner i Tony Garnier immòbils, les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt gairebé imperceptibles, el piano i la veu de Dylan dibuixant una balada anyenca amb subtils pinzellades cabaretesques.

Vaig poder veure Dylan a Praga fa cosa d'un mes, en l'inici d'aquest darrer tram de la gira RRW. Salvant un parell de matisos –aleshores no va caure "To Be Alone with You" però a canvi vam poder escoltar "Dignity", que no ha tornat a tocar des d'aquell dia-, el repertori de tots dos concerts ha estat pràcticament el mateix. Però l'un i l'altre no han tingut res a veure, més enllà de l'ànsia constant de Dylan per reinventar el seu cançoner en cada interpretació i fer-lo créixer concert a concert. Per això el seu present em fascina tant o més que el seu llegat.