Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.

Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).

Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.

Dylan a la guitarra, o un moment d'intimitat

BOB DYLAN

The Halls, Wolverhampton

9 de novembre de 2024

Aquesta nit he pogut veure a Bob Dylan tocant la guitarra en un escenari. És una cosa que no havia vist des de 2010, i que em pensava que ja no tornaria a veure mai més. Només ha estat una cançó, "It Ain't Me, Babe". Dylan s'ha marcat un solo a l'alçada de tot el seu misteri, tocant assegut d'esquena al públic i gairebé tapat pel seu propi piano, formant un cercle amb els músics que l'acompanyen. Com si es tractés d'una jam session en algun soterrani de Woodstock o de Malibu. Com si els presents haguéssim pogut copsar Dylan i la seva banda en un moment d'intimitat.

El d'aquesta nit a Wolverhampton –ciutat on repetirem demà- ha estat un dels últims concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira on Dylan ha posat la seva obra més recent al centre, com no ho havia fet des dels dies de "Saved" (1980). Salvant l'apunt de la guitarra, s'ha tornat a refermar com un pianista extraordinari i en diverses ocasions ha cantat a peu dret i passejant-se per l'escenari, segellant moments tan climàtics com una endimoniada "When I Paint My Masterpiece" amb batec llatí, que ha culminat amb un solo d'harmònica de naturalesa gairebé free jazz.

Ha invocat tots els vells ancestres del blues amb un "Crossing the Rubicon" d'esquelet corrosiu i pantanós. Ha transformat "To Be Alone with You" en aquell boogie woogie que potser tenia en ment quan la va compondre pensant en Jerry Lee Lewis. I ha reduït la immensa "Key West" a la mínima expressió. Jim Keltner i Tony Garnier immòbils, les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt gairebé imperceptibles, el piano i la veu de Dylan dibuixant una balada anyenca amb subtils pinzellades cabaretesques.

Vaig poder veure Dylan a Praga fa cosa d'un mes, en l'inici d'aquest darrer tram de la gira RRW. Salvant un parell de matisos –aleshores no va caure "To Be Alone with You" però a canvi vam poder escoltar "Dignity", que no ha tornat a tocar des d'aquell dia-, el repertori de tots dos concerts ha estat pràcticament el mateix. Però l'un i l'altre no han tingut res a veure, més enllà de l'ànsia constant de Dylan per reinventar el seu cançoner en cada interpretació i fer-lo créixer concert a concert. Per això el seu present em fascina tant o més que el seu llegat.

Dylan i el Sud

La Universitat de Mississippi farà l'any vinent un curs sobre Bob Dylan i el Sud dels Estats Units. Mesos enrere vaig poder visitar el Sud per primer cop, i vaig tancar la ruta amb dos concerts de Dylan a Memphis. Va ser una de les experiències de la meva vida. Perquè l'obra de Dylan és en bona part conseqüència de tot el que vaig veure pel camí, i perquè el paisatge dels Estats Units ja no s'entén sense Dylan.

Les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Jerry Lee Lewis i Sonny Boy Williamson II, l'autopista 61, els trens de mercaderies, el Ryman Auditorium, el museu de Hank Williams, el bressol de Jimmie Rodgers i la mansió d'Elvis Presley. Tot, absolutament tot, portava inequívocament cap a Rough and Rowdy Ways. I ara mateix donaria el que fos per poder assistir a aquest curs.

Una dada: el primer cop que Dylan va anar a Mississippi ho va fer juntament amb Pete Seeger i Theodore Bikel per donar suport al moviment pels Drets Civils. Van actuar en un camp de cotó, i després Dylan va tocar a l'exterior d'una oficina de l'Student Nonviolent Coordinating Committee (SNCC) a Greenwood, la ciutat on havia mort Robert Johnson.

El calendari marcava 1963, al cap d'un any tres activistes d'aquell moviment van ser assassinats als afores de la localitat de Philadelphia, també a Mississippi –Alan Parker va narrar aquests fets de forma magistral a "Mississippi Burning"–. Ha plogut molt des d'aleshores, però en aquell moment Dylan, Seeger i Bikel s'estaven jugant literalment les seves pròpies vides.

La nova etapa de Tiger Menja Zebra

TIGER MENJA ZEBRA

Festival Fusiònica 25.0

Nau B1, Granollers

26 d'octubre de 2024

La nova etapa de Tiger Menja Zebra, o la reencarnació d'un quartet que es manté fidel a la seva essència però sona com mai abans ho havia fet. La foscor estructural deixant-se seduir pels ritmes ballables. L'electrònica industrial i el post-punk terminal, dialogant amb la muralla polirítmica que formen les dues bateries dels germans García. Ahir van tancar el Fusiònica interpretant de cap a peus el seu quart àlbum, "Admirables". Un homenatge als seus referents, i un nou punt de partida per als granollerins.

Stuffed Foxes

STUFFED FOXES

Festival Fusiònica 25.0

Nau B1, Granollers

26 d'octubre de 2024

De la psicodèlia més nerviosa al post-punk sorollista i al shoegaze ric en acidesa. Els francesos Stuffed Foxes van avançar al Fusiònica part del seu imminent tercer àlbum i van trepitjar molt fort amb una torrencial lectura del "Ghost Rider" de Suicide.

Chien Flic

CHIEN FLIC

Festival Fusiònica 25.0

Nau B1, Granollers

26 d'octubre de 2024

Chien Flic, des del nord de França, obrint la segona jornada del Fusiònica. El hardcore punk en la seva manifestació més primitiva i essencial. Cançons breus i immediates, que no solen arribar al minut de durada, despatxades a tota castanya l'una darrere l'altra. I dues veus femenines en primer terme, les de Claire F i Claire P, que són el gran tret diferencial del conjunt. Com si Minor Threat s'haguessin fusionat amb els B-52's. 

Phil Lesh (1940-2024)

La mort de Phil Lesh m'ha transportat fins a un bar de copes del centre de San Francisco on solia acabar les nits l'agost passat. En una de les seves parets hi havia una bandera dels 49ers al costat d'un pòster de Grateful Dead. Prova gràfica de què significa aquesta banda en aquella ciutat, també del pes de la música, i més concretament del rock, en un país com els Estats Units.

Llegia després d'assabentar-me del traspàs de Phil Lesh, que l'ajuntament de San Francisco s'il·luminaria aquesta nit passada per recordar el baixista dels Dead. Una mostra més de com l'univers Deadhead importa, molt, a Frisco. Se n'ha anat un baixista de baixistes, membre fundador d'una banda tan influent com única en la seva naturalesa. Fare thee well, i gràcies per tant.

Just a box of rain, wind and water
Believe it if you need it
If you don't, just pass it on
Sun and shower, wind and rain
In and out the window
Like a moth before a flame

Una banda genuïna i necessària

TH' BOOTY HUNTERS

Festival Fusiònica 25.0

Nau B1, Granollers

25 d'octubre de 2024

Els incombustibles Booty Hunters van tancar la primera nit del festival Fusiònica a la Nau B1, i de passada van segellar el que probablement sigui un dels grans moments de la història recent del festival. Per als del Baix Llobregat, el mestissatge de country i punk no és cap fórmula matemàtica, i encara menys un reclam per captar seguidors en cap plataforma digital.

A les seves mans, les formes més essencials de la música d'arrel nord-americana es deixen seduir per l'electricitat i la mala llet del rock'n'roll més bàsic i visceral, però també per llenguatges com el folklore balcànic o fins i tot el metal en fase embrionària. El seu repertori val tots els guardons que mai els atorgarà la indústria, i els seus directes són llegendaris perquè hi pot passar literalment qualsevol cosa.

Per exemple, que Xavi Ollé (veu, guitarra i banjo) s'enfili a la barra del bar i clavi un dels extrems d'un cable jack a una llauna de cervesa, per tot seguit fer-la servir com a micròfon mentre el seu contingut raja a pressió. On altres haurien tingut por de morir electrocutats, Th' Booty Hunters van tornar-se a refermar ahir a la nit com una raresa en el millor sentit, una banda tan genuïna com necessària. No hi ha ningú més com ells. Ni aquí, ni enlloc.

Jane Doe

JANE DOE

Festival Fusiònica 25.0

Nau B1, Granollers

25 d'octubre de 2024

Jane Doe, flamant quartet de punk rock format a mig camí del Vallès Oriental i el Barcelonès. Van debutar la nit passada a la Nau B1 dins del Festival Fusiònica, amb un cançoner que apunta als inicis del moviment riot grrrl. Un nom a seguir de prop.

Osona des de la R3

Driving that train

High on cocaine

Casey Jones you better

Watch your speed

Trouble ahead

Trouble behind

And you know that notion

Just crossed my mind

(Jerry Garcia / Robert Hunter)

Osona, octubre de 2024.

Paul Di'Anno (1958-2024)

Tenia 13 o 14 anys quan em vaig comprar el primer àlbum d'Iron Maiden, el que porta per títol el nom de la banda. Va ser en una botiga de discos de Blackpool, al Regne Unit, i ho vaig fer atret per aquella caràtula on un Eddie en fase gairebé embrionària es manifestava més aterrador que en cap de les seves encarnacions posteriors.

Els únics Maiden que coneixia aleshores eren els de Bruce Dickinson. L'etapa Blaze Bailey encara havia d'arribar, i jo no sabia que abans de Dickinson hi havia hagut un tal Paul Di'Anno al capdavant de la banda. Per això em va xocar escoltar una Donzella amb un punt de cruesa, de visceralitat i fins i tot de perill que mai més tornaria a tenir.

Part del seu secret, la veu de Di'Anno, molt menys tècnica que la de Dickinson però feta a mida d'unes cançons que no havien tingut temps de madurar, ni falta que els feia. També em van impactar les fotografies de la carpeta interior, que mostraven un frontman de cabell curt, enfundat en cuir de color negre al més pur estil Vince Taylor. Si existia un nexe entre el punk i la New Wave Of British Heavy Metal, havia de ser ell per força.

Evidentment, no m'imagino a Di'Anno cantant "Run to the Hills", "The Trooper" ni "Aces High". Tampoc veig cap sentit a comparar a aquestes alçades el seu llegat al capdavant dels Maiden amb tot el que la banda faria en anys posteriors. Però penso, això sí, que tant "Iron Maiden" com "Killers" són discos infinitament superiors a tot el que ha gravat el grup durant els darrers 30 anys.

Ens ha deixat Paul Di'Anno. El cantant original d'un conjunt que de seguida se li va fer gran. Però també l'ànima indomable sense la qual no s'entendria l'inici de la llegenda. "I've got nowhere to call my own, hit the gas, and here I go", proclamava a "Running Free", una cançó que sempre ha estat molt més creïble amb la seva veu que no pas amb la de Dickinson. "I'm running wild, I'm running free", un vers que podria resumir tota una vida. La seva.

The Road and the Sky

When we come to the place where the road and the sky collide

Throw me over the edge and let my spirit glide

They told me I was gonna have to work for a living

But all I want to do is ride

I don't care where we're going from here

Honey, you decide

(Jackson Browne)

Algun lloc entre Vic i Balenyà. Osona, octubre de 2024.

Parlant de "The Dark Side of the Moon" a Vic

Ahir vaig anar a parlar de Pink Floyd i el seu "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca de Pilarin Bayés Vic. Va ser un plaer, però sobretot va ser un gustàs assistir al col·loqui que va sorgir de forma espontània durant la recta final final de la sessió.

Entre els presents n'hi havia que s'havien comprat aquest disc quan va sortir el 1973, i que des d'aleshores no han deixat d'escoltar-lo. També gent molt jove (adolescents), que tot i haver-lo descobert fa relativament poc ja se'l sap pràcticament de memòria.

Ahir em van venir a escoltar persones que saben molt més que jo de Pink Floyd i de rock progressiu –algú fins i tot em va recriminar amablement que no hagués fet servir l'etiqueta rock simfònic-. Escoltant-los jo a ells, vaig poder aprendre unes quantes coses que no sabia, i això no té preu. L'agraïment, per tant, és doble.

També hi va haver tres persones que van aixecar la mà quan vaig preguntar si a algú li agradava la regravació de "The Dark Side of the Moon" que Roger Waters es va treure de la màniga ara fa un parell d'anys. Eren tres de trenta, però també eren les tres primeres persones que he conegut a qui agrada aquest experiment.

Una d'elles em va convèncer per donar-li una altra oportunitat a "The Dark Side of the Moon Redux". Ho estic fent ara mateix, i em segueix semblant una cosa infumable. Però admeto que aquest "Breathe" minimalista m'entra millor avui que quan el vaig escoltar per primer cop. Qui sap, potser al final li acabaré trobant la gràcia a l'artefacte de torn.

Fuck Wars

War, what is it good for?
Absolutely nothing!
Say it again, y'all
War, what is it good for?
Absolutely nothing!

(Edwin Starr)

Praga, octubre de 2024.

De quan la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi

La disqueria Maximum Underground, al cor de Praga.

Les botigues de discos sempre m'han semblat un bon baròmetre a l'hora de copsar l'estat de salut de les ciutats que visito. A Praga vaig tenir poc temps d'entretenir-m'hi, però vaig localitzar una disqueria de primera al bell cor de la ciutat vella. Maximum Underground, es diu, i val la pena aturar-s'hi una bona estona.

M'hi vaig comprar música de grups autòctons com The Plastic People of the Universe, amb tota probabilitat la banda de rock més important sorgida a l'antiga Txecoslovàquia. Admeto que en sé molt poca cosa, més enllà d'un documental que vaig veure anys enrere i d'algun article que he llegit a la premsa especialitzada.

Per això vaig demanar consell a la persona que hi havia darrere del taulell. Una noia molt jove, que ni tan sols devia haver nascut quan va tenir lloc la dissolució de Txecoslovàquia, però citava la banda en qüestió entre les seves preferides i s'explicava millor que qualsevol algoritme –en un anglès perfecte, cosa impensable quan vaig visitar Praga per primer cop en plena era post-soviètica-.

"They played a crucial role in the fall of communism", em va dir després de guiar-me per la discografia del grup. Efectivament, hi va haver un temps en què la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi. I si la contracultura occidental de les dècades dels 60 i dels 70 solia tenir el capitalisme en el punt de mira, a l'altre costat del Teló d'Acer la caiguda del sistema s'havia de forçar en el sentit contrari.

No cal dir que The Plastic People of the Universe es van acabar acomodant en les preteses bondats del lliure mercat, un cop culminada la seva revolució. Tal com també ho van fer molts vells revolucionaris de l'antic bloc occidental, el nostre, un cop amortitzades les seves respectives militàncies, i ara no parlo necessàriament de música.

Xerrada sobre Pink Floyd a Vic

Divendres a la tarda anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la biblioteca Pilarin Bayés de Vic. Veniu!

Natchet Taylor

NATCHET TAYLOR

Rockaway Beach, Tossa de Mar

12 d'octubre de 2024

Texà establert a Barcelona, un nom a tenir molt present a partir d'ara quan parlem de música country. Natchet Taylor va repassar la nit passada amb format de trio un cançoner propi dels que mengen a part –aquell "Texacana Summer" val molt més que el seu pes en or-, i va fer un sentit homenatge als clàssics que l'han inspirat.

Va ser emocionant escoltar "City of New Orleans" d'Steve Goodman, "On the Road Again" de Willie Nelson, "Tonight the Bottle Let Me Down" de Merle Haggard, "Big River" de Johnny Cash, "Pancho and Lefty" de Townes Van Zandt, o el "Truck Drivin' Man" que va popularitzar Buck Owens.

També va ser impagable el moment en què el respectable va corejar la tornada de "Take Me Home, Country Roads", el clàssic de John Denver, com si es tractés d'un himne d'estadi. Aquelles coses que un no acostuma a veure cada dia.

De la tempesta a la salvació

JOANA SERRAT
Aclam Club, Barcelona

11 d'octubre de 2024

Joana Serrat i la seva banda van desembarcar ahir a la nit en un museu de guitarres de la capital catalana per presentar-hi "Big Wave" (Great Canyon Records). L'enèsima reinvenció d'una artista que no passa dos cops per allà mateix, i que va un pas més enllà amb cada una de les seves obres. Les cançons d'aquest darrer disc són fruit d'una tempesta emocional, i ahir van sonar exactament a això. Una hora i mitja de torrencial electricitat que va culminar amb una catàrtica "Pictures", amb la cantant saltant i somrient a l'escenari com qui acaba d'assolir la salvació. Les coses que pot arribar a fer la música.

The house is a rockin'!

The house is a rockin', don't bother knockin'

The house is a rockin', don't bother knockin'

The house is a rockin', don't bother, come on in

(Stevie Ray Vaughan)

La Casa Dansant de Frank Gehry i Vlado Milunič. Praga, octubre de 2024.

 

Charles Bridge Swing Band

El quartet, actuant el passat 5 d'octubre al matí sobre el pont de Carles.

La Charles Bridge Swing Band. Un quartet de swing, trad jazz i old-time music que sol actuar al pont de Carles, al cor de Praga. En els dies freds i plujosos de tardor, el seu repertori d'estàndards nord-americans pot esdevenir el millor aixopluc possible.

Watch the river flow...

What’s the matter with me

I don’t have much to say

Daylight sneakin’ through the window

And I’m still in this all-night café

Walkin’ to and fro beneath the moon

Out to where the trucks are rollin’ slow

To sit down on this bank of sand

And watch the river flow

(Bob Dylan)

Praga, octubre de 2024.

A postcard of the hanging

They're selling postcards of the hanging

They're painting the passports brown

The beauty parlor is filled with sailors

The circus is in town

(Bob Dylan)

"Slight Uncertainty", escultura de Michal Trpák. Praga, octubre de 2024.

Dylan a la ciutat de Kafka

BOB DYLAN

O2 Universum, Praga

5 d'octubre de 2024

Bob Dylan a Praga. O la Metamorfosi del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la ciutat de Kafka. Dylan fent dialogar el seu present amb el seu passat tal com no ho havia fet en anys. El format RRW amb l'actitud (i la banda) de l'Outlaw Music Festival.

Avui han caigut cançons que jo portava una eternitat sense escoltar en directe, i d'altres que directament no havia escoltat mai tocades en un escenari pel mateix Dylan, ni esperava arribar-ho a fer. "All Along the Watchtower" i una eufòrica "It Ain't Me, Babe" per obrir el concert, gairebé res.

"Desolation Row" amb la bateria de Jim Keltner marcant el ritme com si es tractés del "Peggy Sue" de Buddy Holly (sí, ho juro!). "It's All Over Now, Baby Blue", força reconeixible pels estàndards dylanians però igualment sorprenent. I "Dignity" ("Dignity"!), reinterpretada en clau de jump blues etiqueta negra.

Però el pal de paller ha tornat a ser el cançoner més recent, el de "Rough and Rowdy Ways". Aquell "I Contain Multitudes" que ha cantat com mai abans ho havia fet, posant el piano en primer pla i dibuixant cadències gairebé lennonianes. "My Own Version of You", transformada en claustrofòbica balada noir.

I "Key West", és clar. La joia de la corona. Ja fa temps que la contemplo com una de les composicions més grans que Dylan ha arribat a parir, però la forma com ha mutat (crescut) al llarg de la gira va més enllà de qualsevol qualificatiu. La lectura d'avui ha fregat les formes d'uns Grateful Dead o fins i tot d'uns Television, però sense sonar als uns ni als altres.

El final amb "Every Grain of Sand" ha estat dels que més m'han agradat de tota la gira. Dylan ha tocat l'harmònica no un sinó dos cops durant la cançó. I en totes dues ocasions s'ha marcat solos de blues, refermant una vegada més la seva capacitat innata a l'hora de sortir per on ningú se l'espera.

Després d'això, l'ovació del respectable amb tota la banda dempeus. Dylan quiet al costat del seu piano, somrient tal com somreia fa mig any a Memphis. Un somriure que per mi és la imatge d'aquesta gira, i que d'alguna manera resumeix sis dècades llargues de trajectòria i tot allò que encara ha de venir.

Dylan i Kafka

Una guitarra de Bob Dylan i un setlist manuscrit per ell mateix, exposats al Hard Rock Cafe de Praga. I el monument a Franz Kafka que hi ha a menys d'un quilòmetre, al centre de la mateixa ciutat. De genis universals, va la cosa.

He tornat a la ciutat de Kafka després de molts anys, i ho he fet perseguint a Dylan. Aquesta nit torno al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira que m'ha portat fins a indrets que no m'hauria pogut imaginar a priori (no parlo només en termes geogràfics).

Aquest matí he entrat a una botiga de discos del centre de Praga i m'he comprat música de bandes autòctones. Quan n'he sortit sonava Dylan. "Gotta Serve Somebody". Solia ser als repertoris de la gira RRW. Qui sap si la tocarà aquesta nit, i com ho farà.

De 1974 a 2024

Del Dylan de 1974 al Dylan de 2024, a la portada d'octubre de Mojo. Mig segle separa la gira de retorn amb The Band del tram final (o no) del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, que començarà aquesta nit a Praga. El miracle no és que Dylan segueixi enfilant-se als escenaris cinc dècades després d'aquella campanya històrica, sinó que amb 83 anys estigui culminant una altra etapa que ja es perfila com a canònica.

"Time"

Tired of lying in the sunshine, staying home to watch the rain

And you are young and life is long, and there is time to kill today

And then one day you find ten years have got behind you

No one told you when to run, you missed the starting gun

(Pink Floyd)

El Lluçanès, setembre de 2024.

Kris Kristofferson (1936-2024)

Kris Kristofferson (1936-2024).

Vaig descobrir a Kris Kristofferson de la mateixa manera que vaig descobrir a Sinéad O'Connor. El dia que el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –de quan aquestes coses es podien veure a la televisió pública-. Tots dos hi van tocar. I Kristofferson va ser l'encarregat de presentar O'Connor.

Eren els dies en què la cantant irlandesa havia esdevingut l'enemic públic número 1 de la moralitat més estreta i benpensant de cada casa, i quan es va enfilar a l'escenari va ser rebuda amb una escridassada de les que fan mal –també hi va haver qui la va aplaudir, però com de costum els curts de gambals van fer més soroll que la resta-.

Kristofferson va sortir a fer costat a O'Connor davant d'una multitud irracionalment enfurismada –probablement, els mateixos que avui marxen emprenyats dels concerts de Dylan perquè el de Minnesota no toca res que ells coneguin-. I quan finalment la cantant va marxar plorant de l'escenari, ell la va abraçar i la va acompanyar.

Quan vaig veure aquella escena amb 12 anys, jo no tenia ni idea de qui era Kris Kristofferson ni de qui era Sinéad O'Connor. Però el gest d'aquell senyor de la barba cap a aquella noia de posat serè i mirada valenta em va remoure moltes coses, i me les segueix removent cada cop que el veig.

Amb el pas dels anys vaig saber qui eren l'un i l'altra. Vaig assabentar-me que Kristofferson era l'autor de cançons que jo havia conegut a través de Janis Joplin o Elvis Presley. Vaig explorar la seva discografia al mateix temps que l'admirava a la gran pantalla. I em sento afortunat d'haver-lo arribat a veure en directe en una ocasió.

S'ha dit del texà que va ser un dels més grans del(s) seu(s) ofici(s), que després de la seva mort ja només queden Dylan i Willie Nelson. I tot això és cert. Però avui, mentre em feia a la idea que Kristofferson havia passat a millor vida, he necessitat tornar a veure el moment en què l'autor de "Help Me Make It Through the Night" va donar una lliçó d'humanitat a una colla d'imbècils que només sabien cridar.

Dylan, entre la comèdia i la tragèdia

Avui fa 63 anys que Robert Shelton va publicar al New York Times aquest article sobre un jove cantant de folk que responia al nom de Bob Dylan i que tot just començava a petar-ho als cafès del Greenwich Village. Era el 29 de setembre de 1961. Encara faltava ben bé mig any perquè el de Minnesota publiqués el seu primer àlbum.

Impossible predir en aquell moment que, en qüestió de tan sols quatre anys, Dylan hauria alterat per sempre més el curs de la música popular, deixant enrere l'ortodòxia folk i eixamplant els horitzons del rock fins a coordenades inimaginables el 1961. En tot cas, l'article de Shelton va contribuir a encarrilar tot allò que havia de venir.

En ple 2024 i amb 83 primaveres a sobre, Dylan és a punt de tornar a Europa per tancar (definitivament?) el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, la gira que l'ha tingut ocupat des del final de la pandèmia –amb el breu parèntesi de l'Outlaw Music Festival Tour, que l'ha portat a girar pels Estats Units amb Willie Nelson aquest estiu-.

Justament, avui fa dos anys del meu primer concert d'aquesta gira a l'Scandinavium de Göteborg. Des d'aleshores l'he seguit per cinc països i dos continents diferents, cosa que no havia fet mai abans amb cap altra gira ni amb cap altre artista (i dubto que torni a fer mai més). Si tot va bé, d'aquí a una setmana sumaré un sisè país a la llista.

"Mr. Dylan is both a comedian and a tragedian", escrivia Shelton. Una afirmació que, sis dècades més tard, connecta amb l'essència de peces com "I Contain Multitudes" o "False Prophet", totes dues de "Rough and Rowdy Ways". Dylan, amb tot el seu llegat, tot el seu recorregut i tot el seu misteri, segueix explicant-se a partir d'un cànon que el precedeix i del qual ell mateix ha esdevingut part.

Una raresa anomenada Lankum

LANKUM

Sala Apolo, Barcelona

28 de setembre de 2024

El cas de Lankum és tota una raresa en aquests temps que corren. Una banda contemporània, i rellevant, que es regeix per una lògica pràcticament oposada a la que dicten les tendències del moment.

Quan la figura del solista torna a estar més que mai a l'ordre del dia, els de Dublín no és que siguin un grup, és que directament funcionen com un col·lectiu on cada peça és essencial. La reivindicació d'allò comú en contraposició a la dictadura de l'ego més desmesurat.

Quan les lògiques industrials tendeixen a confondre l'originalitat amb la invenció de la sopa d'all, els irlandesos han definit un discurs propi a partir de tot allò que encara pot oferir la tradició, quan se la treu de les vitrines dels museus –i dels programes de festa major– i se la sacseja sense por.

I per postres són capaços de sortir a l'escenari a interpretar de cap a peus el seu darrer àlbum –"False Lankum" (2023)–. Una maniobra que els cànons actuals només contemplen quan l'obra de torn celebra un aniversari rodó, cosa que Lankum ja tindran temps de fer si mai van justos d'idees. Per ara estan ben servits.

Vitamínic post-punk

PENTINA'T LULA

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Tenia molt pendent veure en directe a Pentina't Lula. Una espina que em vaig poder treure de sobre ahir a la nit a la Sala Nau B1, on la banda barcelonina va actuar dins de la festa del 10è aniversari de Plans Films Arcada Koncerts. Una vitamínica injecció de desacomplexat post-punk i New Wave en fase gairebé terminal. Ressons de B-52's, Dolly Mixture i X-Ray Spex. I tot el carisma d'Anna Pantinat amb el seu teclat de batalla i els seus versos esmolats com dards de precisió.

Mutacions en positiu

LIANNALLULL

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Vaig descobrir Liannallull quan eren una banda de folk rock d'ascendència dylaniana. Des d'aleshores ha plogut molt i la formació ha experimentat diversos canvis, sempre en positiu, però aquelles essències fundacionals segueixen ben presents. Ahir van actuar amb format de duet a la Sala Nau B1, dins de la festa dels 10 anys de Plans Films amb Arcada Koncerts, i per moments van semblar un hipotètic esglaó perdut entre Pau Riba i Flat Duo Jets. Em va encantar l'accent surfer de la guitarra de Jordi Espinach a "Hippies del Montseny", també les percussions 'velvetianes' d'Anna Capacés, i el batec rockabilly amb què van rematar "No fer res". Fans de La Ludwig Band, feu-vos un favor i descobriu-los d'una vegada!

La determinació de qui es mostra tal com és

THE MISSING LEECH

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Ja fa més d'una dècada i mitja que Maurici Ribera es passeja pels escenaris, sovint amb l'únic suport de la seva guitarra acústica, sota l'alter ego de The Missing Leech. Avui puc presumir d'haver estat al que va ser el seu primer concert (setembre de 2007 a la desapareguda Comuna de l'Art de Mataró). Però també puc donar fe de fins a on pot portar la determinació de qui simplement ha vingut a mostrar-se tal com és, siguin quins siguin els dictats de cada moment –en el seu cas, a haver girat pels cinc continents sense disposar d'un management ni de res que se li assembli-. Ahir a la nit va obrir la festa del 10è aniversari de Plans Films a la Sala Nau B1 Arcada Koncerts, on va tocar cançons noves i d'altres que porten 15 anys sonant fresques com una rosa. Per molts anys!

Parlant de Pink Floyd a Gironella

Ahir a la tarda vaig anar a la Biblioteca de Gironella a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon". Entre el públic hi havia persones que s'havien comprat aquest disc el mateix any que es va publicar, que l'havien experimentat a temps real i que només per això podrien haver fet xerrades molt més interessants que la d'un servidor, que ni tan sols havia nascut el 1973. Tot i que la indústria tendeixi a passar-ho per alt, la gent gran també escolta música, i té com a mínim el mateix dret que els adolescents (i que el mal anomenat 'públic familiar') a que se la tingui en compte. Francament, no sé què aniran a recordar d'aquí a 50 anys les 'noves generacions' a qui hem educat perquè vagin als festivals a fer Instragrams i TikToks. Però acabar de fer una xerrada com la d'ahir, i que diverses persones et vinguin a dir amb tota la humilitat del món que els has fet tornar a temps que tu ni tan sols has viscut, és quelcom que no té preu. Moltes gràcies a tots els que vàreu venir!

R.I.P. Freddie Salem

Ha mort Freddie Salem, guitarrista dels Outlaws entre 1977 i 1983. Va gravar quatre àlbums amb la banda, entre ells "Ghost Riders". La versió dels de Florida, és una de les meves preferides de totes les que s'han arribat a gravar de la peça titular.

Xerrada sobre "The Dark Side of the Moon"

Aquest divendres a la tarda serem a la Biblioteca de Gironella parlant de Pink Floyd i de "The Dark Side of the Moon", dins del cicle Música a Fons.

Gran final del FestiSurf 2024

MFC CHICKEN
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
22 de setembre de 2024

Una autèntica animalada, en el millor sentit, el concertàs amb què MFC Chicken han tancat aquest migdia el FestiSurf Costa Brava. Després d'haver fet de banda d'acompanyament a Barrence Whitfield la nit passada, els britànics han sortit a reivindicar un repertori propi que apunta directament al Pacific Northwest dels Estats Units d'ara fa sis dècades i mitja, però sobretot a refermar-se com una de les millors bandes del seu estil que es poden veure avui en un escenari. Han acabat convidant a Whitfield a cantar amb ells el "Bip Bop Bip" de Don Covay. Gran final de festa.

Barrence Whitfield amb MFC Chicken

BARRENCE WHITFIELD amb MFC CHICKEN
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Barrence Whitfield amb MFC Chicken tancant la primera jornada del FestiSurf Costa Brava, ahir a la nit a la sala Font del Ferro de Castell d'Aro. No era el primer cop que el nord-americà i els britànics s'enfilaven junts a un escenari, però sí que ha estat l'única ocasió de veure'ls plegats que hem tingut aquest any. Perles de collita pròpia i cites a Esquerita, Don Covay, Little Richard i The Sonics. El rock'n'roll en la seva manifestació més indòmita, primitiva i desacomplexada.

Rockabilly d'alta tensió

THE CAEZARS
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Un dels moments estel·lars d'aquesta edició de FestiSurf Costa Brava el van protagonitzar The Caezars. Els britànics han tornat a la càrrega després d'un parèntesi que s'ha fet etern i amb un cançoner que parteix del rockabilly de tota la vida per injectar-hi una dosi extra de tensió elèctrica. Com si Vince Taylor s'ho fes amb The Cramps. Actitud per parar un tren i un directe absolutament incontestable.

Del jump blues a l'instro surf

THE PICKIN' BOPPERS
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Les formes fundacionals del rock'n'roll, en clau instrumental. Les que arrenquen amb el jump blues més greixós i obren la porta a les primeres manifestacions de la surf music. Saxo i guitarra a tota castanya, contrabaix i bateria a velocitat de creuer. Els valencians The Pickin' Boppers, la nit passada al FestiSurf Costa Brava.

Fent surf a la Mediterrània

LLOBARROS
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Els valencians Llobarros obrint el FestiSurf Costa Brava, ahir a la nit a la sala Font del Ferro de Castell d'Aro. Format power trio i dues extenses improvisacions que van explorar diferents músiques d'arrel mediterrània, sempre a ritme de visceral instro surf. El moment en què Pep Ahuir va canviar la guitarra pel busuqui va donar peu a una de les grans postals de la nit, tant en termes visuals com sobretot sonors.

Tall buildings shake

Tall buildings shake

Voices escape, singing sad, sad songs

Tuned to chords

Strung down your cheeks

Bitter melodies turning your orbit around

(Wilco)

Platja d'Aro, setembre de 2024.

Crooked trees

A crooked tree won't fit into the mill machine

They're left to grow wild and free

I'd rather be a crooked tree

Oh, I'd rather be a crooked tree

(Molly Tuttle)

Platja d'Aro, setembre de 2024.

Del Delta de Mississippi al Baix Empordà

Rolling the wide world over

Always alone and blue, so blue

Nothing seems to cheer me

Under Heaven's dome

Miss the Mississippi and you*

Platja d'Aro, setembre de 2024.

*Fragment de la lletra de la cançó "Miss the Mississippi and You" de Jimmie Rodgers, versionada en incomptables ocasions per tota mena d'artistes. En aquest precís moment i davant d'aquesta atracció de fira que reprodueix un dels clàssics vaixells que naveguen pel riu Mississippi, la versió que em més em ressona és la de Crystal Gayle. Del Delta de Mississippi al Baix Empordà. I de Tennessee al Gironès. El Mississippi com a accident geogràfic, però sobretot com a indret mitològic i metàfora de tot allò que pot arribar a evocar.

Nick Gravenites (1938-2024)

Ha mort Nick Gravenites, un dels pioners d'allò que es va anomenar blues rock a la Chicago de mitjans dels 60. Cantant i guitarrista, va compondre "Born in Chicago", un dels pilars del repertori de la Paul Butterfield Blues Band. Va encapçalar els mai prou reivindicats Electric Flag juntament amb Mike Bloomfield. I, ja establert a San Francisco, va incorporar-se a Big Brother and The Holding Company quan es van reformar el 1969. També havia treballat amb Janis Joplin, per qui va compondre "Buried Alive in the Blues", la peça 'inacabada' inclosa a "Pearl".

El concert que Dylan mai va fer

Una de les samarretes oficials de l'actual gira de Bob Dylan –l'Outlaw Music Tour, on comparteix escenari amb Willie Nelson-, és la reproducció d'una hipotètica samarreta d'una gira de 2012, etapa "Tempest" del Never Ending Tour. La peculiaritat, és que el concert de Rosemont, Illinois, que apareix llistat amb data del 10 de novembre d'aquell any, mai va tenir lloc. M'encanta.

Una altra enumera totes les dates per on passa l'Outlaw Music Festival, però novament hi ha un concert que no tindrà lloc. El d'aquest divendres 20 de setembre a Gilford, New Hampshire. Serà l'última aturada de la gira, i l'única data sense el de Minnesota al cartell.

El proper 4 d'octubre, Dylan començarà a Praga el que probablement sigui l'últim tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Dos continents i dos formats diferents, amb poc més de dues setmanes de diferència i amb 83 primaveres a l'esquena. Extraordinari és poc.