Ha mort Sly Stone, pioner i arquitecte absolut del funk amb permís de James Brown i George Clinton, també un geni maleït, tocat a parts iguals pel talent i la mala fortuna. El seu llegat al capdavant d'Sly and The Family Stone explica cada un dels salts endavant que va fer la música d'arrel afroamericana entre finals dels 60 i principis dels 70, i assenyala les bases de moltes coses que passarien més tard –també en el terreny social: va ser la primera banda racialment integrada que va escalar les llistes d'èxits als Estats Units–.
Tot plegat va ser fruit d'una visió, la seva, que havia adquirit mentre es guanyava les garrofes fent de disc jockey radiofònic i de productor discogràfic en un entorn tan efervescent com el de San Francisco en plena eclosió de l'era psicodèlica. Va ser aplicant al soul i al rhythm & blues de tota la vida aquelles pinzellades àcides que ell mateix havia supervisat des dels controls en plàstics dels Beau Brummels i The Great Society, com es va avançar a tot i a tothom.
Després va venir la davallada. Hi va haver històries de drogues, de disputes legals que es van acabar molt malament, fins i tot d'una etapa en què segons diversos testimonis hauria (mal)viscut de les ajudes socials i dormint en una furgoneta. Un nou interès per la seva figura ja en ple segle XXI semblava anticipar una etapa de redempció, un retorn que hauria pogut ser per la porta gran però mai es va acabar de produir. Ha arribat al final del seu trajecte un pioner intractable, per bé i per malament. Els homenatges, com sol passar en aquests casos, arribaran tard i tindran un regust agredolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada