"Köln 75", o la nostàlgia d'allò no viscut com a via d'escapament

Mala Emde fent de Vera Brandes a "Köln 75".

De vegades em pregunto per què, des de fa uns anys, tenen tanta sortida les pel·lícules i sèries ambientades en dècades pretèrites –basades en fets reals o no, això és el de menys-. Per què idealitzem temps passats que en molts casos ni tan sols hem arribat a conèixer, per què hi ha tanta gent que sent nostàlgia d'allò no viscut. I sempre arribo a la conclusió que, en un moment històric on mana el pragmatisme, qualsevol escletxa que assenyali un mínim de romanticisme ens val com a via d'escapament.

Acabo de veure "Köln 75" (2025), la història magistralment ambientada de com Vera Brandes va esdevenir la promotora de concerts de jazz més jove de l'Alemanya federal en plena era del krautrock, de com va portar Keith Jarrett a tocar a l'Òpera de Colònia, i de com un cúmul de circumstàncies que apuntaven al desastre van acabar encarrilant un dels esdeveniments més icònics del seu temps, musicalment parlant. I m'ho he passat bomba. Sobretot durant la primera part de la pel·lícula, la que millor evoca l'esperit de la dècada dels 70, no necessàriament tal com aquesta va ser, sinó tal com a nosaltres ens agrada imaginar-la o recordar-la.

No conec prou a fons la trajectòria de Brandes per saber on el biopic d'Ido Fluk l'encerta, on exagera i on directament altera el relat en pro d'un bon guió cinematogràfic. Però sí que he pogut treure unes quantes conclusions a partir d'aquells fets que són objectius. A saber, una noia de 18 anys que amb prou feines ha tingut temps de veure món, es passa totes les normes possibles per l'arc de triomf i acaba esdevenint una de les promotores de concerts més importants del país. Impensable en un temps, el present, en què un s'ha d'esperar a tenir un màster i ser ascendit laboralment, abans de plantejar-se que potser el seu criteri podria aportar alguna cosa bona al seu ofici.

La història de Brandes no és tan diferent de la de tots aquells sonats (dit en el millor sentit) que, en aquella mateixa època i sense tenir ni idea d'on es posaven, van portar Stan Getz a Cardedeu, els Family de Roger Chapman a Granollers, o Daevid Allen a Canet de Mar. Gent que amb una sabata i una espardenya, amb un cop de telèfon, assumint riscos per convicció o perquè no tenien més remei, amb tota la 'jeta' del món i sense haver sentit a parlar mai d'oxímorons com 'gestió cultural', et parien discos, concerts, festivals, happenings i altres mogudes que alteraven el curs de la història.

Mig segle després, en canvi, tenim músics de rock sortits de conservatoris, promotors de concerts amb graus en Història de l'Art, i gent que no saps exactament a què es dedica però té un màster en Gestió Cultural. I, paradoxalment (en termes generals), el panorama no havia estat mai tan tediós, monòton i avorrit com en els últims 10 o 15 anys. Discos que tenen el mateix valor que una enganxina promocional tres dècades enrere, concerts i festivals que ja no són concerts i festivals, sinó 'esdeveniments' i, darrere de tot això... gent que no saps exactament a què es dedica, però sembla d'una raça superior quan t'anuncia que, ejem, "fa cultura".

Suposo que és absurd voler alterar el curs de cap història, quan un ha descobert que la roda està feta per rodar i que, qui dia passa, any empeny. Mentrestant, seguirem comprant reedicions descontextualitzades d'obres essencials publicades fa 40, 50 o 60 anys, assistint a 'esdeveniments' que 'mariden' la música amb no sé quina experiència gastronòmica, i empassant-nos qualsevol sèrie o pel·lícula que ens faci oblidar, ni que sigui durant un parell d'hores, tota la mediocritat que ens envolta. Com "Köln 75", d'Ido Fluk, amb una immensa Mala Emde a la pell de Vera Brandes i John Magaro fent de Keith Jarrett. Jo l'he vist aquesta tarda, i m'ha encantat.