Ozzy Osbourne (1948-2025)

Ozzy Osbourne (1948-2025).

Aprofitava aquest vespre un moment de desconnexió de l'entorn digital per llegir, en una revista musical de les que encara es publiquen en paper, un article referint-se a les morts encara recents de Brian Wilson i Sly Stone, quan el meu telèfon mòbil s'ha començat a omplir de missatges informant-me del traspàs d'Ozzy Osbourne.

Signe dels temps que ens ha tocat viure, la impossibilitat gairebé pràctica de desconnectar de les omnipresents xarxes i pantalles. També el degoteig constant de baixes de referents sense els quals, alguns, no podríem entendre el món on vivim. Sly Stone, Brian Wilson i Ozzy Osbourne han marxat en qüestió d'un mes. Dit així encara fa més mal, oi que sí?

Stone, Wilson i Osbourne tenien moltes coses en comú. D'entrada, haver signat cançons de les que poden sobreviure a qualsevol cataclisme. També el fet de trobar-se a l'arrel de gèneres musicals sencers que han mutat, han evolucionat i s'han ramificat al llarg de les dècades, però els segueixen tenint a ells com a fars de referència.

En el cas que ens ocupa, tota la família de gèneres i subgèneres metàl·lics que, amb tota la seva diversitat, segueix tenint un comú denominador en els sis primers àlbums de Black Sabbath. Aquells dels quals et pots fiar en qualsevol context i sota qualsevol circumstància, tal com va dir una vegada el sempre oportú Henry Rollins.

Osbourne, Wilson i Stone també tenien en comú el fet d'haver baixat d'una manera o d'una altra fins als inferns que només pot entendre qui ha tocat el cel amb les seves pròpies mans i partint del seu propi talent. De tots tres, Osbourne és el que aparentment n'havia sortit més ben parat.

El seu comiat dels escenaris, encara no fa ni un mes a la seva Birmingham natal, va fer patir en alguns moments, però va ser emotiu a més no poder. Un cop vist el fatal desenllaç, adquireix tota una nova dimensió que a mi, personalment, em fa pensar en l'últim concert d'Elvis Presley a poques setmanes de la seva mort –sí, el d'aquell "Unchained Melody" amb caràcter definitiu-.

No sé si és veritat, però una vegada vaig llegir en algun lloc que una universitat dels Estats Units tenia una assignatura dedicada a analitzar com l'organisme d'Ozzy Osbourne havia aconseguit sobreviure al tren de vida dels seus anys més salvatges. Ignoro si la ciència té cap resposta per aquesta qüestió. Però des d'avui tenim la prova irrefutable que el Madman era tan mortal com tots nosaltres. I el pitjor de tot, és que ens haurem d'acostumar a viure en un món sense ell.

El pont que Birmingham va dedicar a Black Sabbath, fotografiat el novembre passat.