Una jam de bluegrass

Joe Fields, cantant amb els músics d'Al Ras.

Les jam sessions solen ser aquella mena d'entorns on pot arribar a passar qualsevol cosa. Per exemple, que una cançó estructurada d'una determinada manera acabi esdevenint una cosa totalment nova i sorprenent.

Va passar durant la jam que alguns dels músics de l'òrbita d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival van fer ahir a la nit a l'escenari de BlackLab, després del concert dels genials Estación 39, quan en un moment donat van convidar Joe Fields a sumar-se a la festa i cantar algunes cançons amb ells.

Van començar amb "Sitting on Top of the World", l'estàndard originalment gravat pels Mississippi Sheiks i posteriorment versionat per Bill Monroe i Doc Watson, entre d'altres. I van acabar amb "Will the Circle Be Unbroken", l'immortal himne de la Carter Family.

Entre un i l'altre van fer un original del mateix Fields, "I Don't Wanna Write Another Sad Song", irresistible exercici de malencònic country rock, inclòs al disc de debut del 'country singer' vallesà, "Lost in the Fields" (2021).

No era la primera vegada que Fields interpretava aquesta cançó en clau de bluegrass, però sí que era el primer cop que la tocava amb bona part dels músics presents a l'escenari, gairebé una desena en total.

Entre tots la van expandir amb solos de banjo, fiddle, mandolina, guitarra i harmònica, i la van elevar fins a cotes pròpies d'una Nitty Gritty Dirt Band o fins i tot uns Grateful Dead. És la gràcia de les músiques d'arrel, que permeten jugar amb el repertori i modelar-lo al moment sense perdre de vista la seva l'essència.

De vegades, les coses que no t'esperes són les que millor acabes recordant. Aquella lectura improvisada –inesperada- d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" va ser un dels grans moments de la nit d'ahir. La música, sense cronòmetre i en les distàncies curtes, sol tenir aquestes coses.