Le Palais des Congrès, París
31 d'octubre de 2025
Crec que mai abans havia sentit a Dylan cantant tal com ho ha fet aquesta nit de Halloween a París. Hi ha hagut moments, al principi i al final, en què semblava el seu jo de 1963. D'altres en què la seva veu semblava invocar tot el pes de la tradició estètica i musical que ell mateix honra amb cada concert. I després hi ha hagut aquell "It's All Over Now, Baby Blue" gairebé udolat, obrint la porta al misteri dylanià amb tota la seva immensitat.
'Baby Blue' ha estat aquesta nit una cançó totalment diferent de la de fa dues setmanes a Estocolm -i fa només quatre nits a Brussel·les, segons els bootlegs que circulen per les xarxes-. Un exercici de country jazz arrossegat, crepuscular però amb un punt lluminós. També ha estat sorprenent l'inici amb un greixós "I'll Be Your Baby Tonight" amb accent swamp rock que hauria pogut fer les delícies del mateix Tony Joe White.
"My Own Version of You" i "Key West" s'han tornat a construir sobre la marxa en fràgils però serenes lectures fetes a partir de les seves pròpies cendres. En un pla oposat però complementari, "It Aint' Me, Babe" i "Desolation Row" han destil•lat nervi elèctric en expansió, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt assolint aquelles coordenades on conflueixen Grateful Dead i Television.
La lectura en clau de jazz bastard de "When I Paint My Masterpiece", amb Dylan dibuixant contorns impossibles al piano (i puntejant amb la guitarra al principi), ha estat de les millors que he escoltat mai. I "I Made Up My Mind to Give Myself to You", "False Prophet" i "Mother of Muses" han tornat a les seves arrels per esdevenir moments climàtics de la nit. Després d'"Every Grain of Sand", el respectable ha acomiadat Dylan i la seva banda amb una de les ovacions més aclaparadores que he presenciat mai en un dels seus concerts. Realment, no n'hi havia per menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada