Roses per Édith Piaf, turistes que canten Moustaki, i el ritual iniciàtic de la tomba de Jim Morrison

El cementiri de Père-Lachaise, 2 de novembre de 2025.

Aquest matí he anat a passejar pel cementiri de Père-Lachaise de París. Ja l'havia visitat en diverses ocasions, però avui ha estat el primer cop que ho he pogut fer en temporada de tardor, i més concretament per Tots Sants, un moment en què els grups de turistes conviuen amb els parisencs que van a veure els seus difunts.

Quan he arribat a la tomba d'Édith Piaf m'hi he trobat un home i una dona, tots dos d'edat avançada, posant flors i espelmes sobre el sepulcre. Quan la dona m'ha vist, m'ha demanat que l'ajudés a dipositar-hi un ram de roses. Li he fe cas, perquè de cap de les maneres li hauria pogut dir que no, i a continuació l'home m'ha donat conversa.

Tot i que el meu nivell de francès és força bàsic, ens hem aconseguit entendre. Quan li he preguntat si venien sovint a visitar la tomba de Piaf, m'ha respost que ell n'és un gran fan (ha fet servir aquesta paraula), i que aquella dona és familiar de la cantant. En aquest moment m'he quedat més petrificat que totes les làpides i sepulcres d'aquell beneït cementiri.

Amb el meu francès d'estar per casa, els he provat de transmetre què significa per mi la música d'Édith Piaf, tot i no entendre sempre tot allò que canta. I crec que me n'he sortit, perquè quan els he demanat permís per fotografiar el sepulcre m'han respost amb dos somriures que valien un imperi. La música va de coses com aquesta, i per tota la resta tenim Ticketmaster.

Després de visitar la tomba d'Édith Piaf he anat fins a la de Georges Moustaki, que es troba enterrat a pocs metres. L'últim cop que jo havia visitat Père-Lachaise, el cantautor encara era viu. De fet, la de Moustaki és la tercera tomba que visito d'un músic al qual vaig arribar a veure en directe –després de B.B. King i Leonard Cohen–.

Quan hi he arribat no hi havia ningú al meu voltant. M'he parat a contemplar-la en un silenci que només ha trencat, minuts després, un grup de turistes que seguia les explicacions (en francès) del seu guia. Dues dones del grup s'han aturat al meu costat mentre la comitiva les deixava enrere. Una s'ha posat a cantar "Le Métèque", i l'altra l'ha seguit amb "Ma Liberté". Aquest cop he estat jo qui els ha somrigut a elles.

No és exagerat afirmar que entre els murs de Père-Lachaise hi ha enterrada una part important de la història d'Occident (i més enllà). Aquí hi reposen Oscar Wilde, Georges Méliès, Frédéric Chopin, Sarah Bernhardt, Marcel Proust i Maria Callas, per citar-ne uns quants que tenen a veure amb l'àmbit de les arts (les restes de Callas van ser escampades al Mar Egeu el 1979, però al cementiri encara hi ha la seva làpida).

També Jim Morrison, que mereix un capítol a part des de la perspectiva d'un servidor. Si parlem de caçadors de tombes (i jo no em considero com a tal, però m'agrada sentir-me a prop de les personalitats que m'han marcat, quan en tinc ocasió), la del cantant dels Doors té quelcom d'iniciàtic. Tots hem començat aquí (com a mínim, els que hem nascut i/o vivim en aquest costat de l'Atlàntic).

Va ser la presència del Lizard King, la que em va portar per primer cop fins a Père-Lachaise, ja fa tants anys que sembla que fos una altra vida. I sempre que hi he tornat, he sentit que estava fent una mena de pelegrinatge. Visitar aquesta tomba no és un tràmit, és una vivència que costa molt d'explicar. Per això l'he deixat pel final del recorregut. De fet, la tomba de Morrison ha estat la meva última aturada abans de marxar de París, i crec que ha estat el millor comiat possible d'una ciutat que, una vegada més, m'ha tornat a atrapar com el primer dia.