Transformant somnis en cançons

Bruce Springsteen se n'ha declarat admirador. Segurament no hauria d'haver començat per aquí, perquè si existeix un argument definitiu a favor de Graham Parker no és cap altre que la seva música. Més de quatre dècades ininterrompudes a la carretera i una trajectòria sovint menystinguda si no directament ignorada. Per això té tant de valor la reivindicació per part del Boss. Perquè mentre ell omple estadis amb tots els mèrits del món, n'hi ha d'altres que amb mèrits similars s'han quedat en artistes de culte. Casos com els d'Elliott Murphy o qui ens ocupa. Un home que va començar a picar pedra a la Londres dels 70 de la mateixa manera que Springsteen ho feia a la llunyana New Jersey. Transformant els somnis i neguits de la classe treballadora en enormes cançons de rock'n'roll. Robustos i melòdics cartutxos que combinaven èpica amb immediatesa i suor amb frescor, i on ressonaven influències com les de la British Invasion o el soul de Motown i Stax -sí, les mateixes bases sobre les quals s'edificaria el so Asbury Park-.

Graham Parker: Born to run.

Acompanyat dels sempre solvents The Rumour -una mena d'E Street Band a l'anglesa-, Parker va esdevenir una cara visible del que es coneixeria com a pub rock, va signar obres capitals com "Squeezing Out Sparks" (1979) i va influir a uns joves Joe Jackson i Elvis Costello. Després arribarien el declivi comercial -que no pas artístic-, la separació de The Rumour i l'exili als Estats Units, on s'ha passat les darreres dècades vivint gairebé en l'anonimat, actuant davant audiències reduïdes i alimentant el seu estatus de figura de culte amb àlbums que oferien molt més del que acabarien rebent. Ara fa tres anys va tornar al Regne Unit per a reunir-se amb The Rumour, amb qui va signar el més que solvent "Three Chords Good" (2012). Aquest fet i una aparició a la pel·lícula "This Is 40" (2012) de Judd Apatow van propiciar un nou interès per la seva obra, fins al punt que un valent promotor s'ha atrevit a portar-lo a casa nostra. La cita tindrà lloc el proper 6 de setembre a la barcelonina sala Bikini. I, francament, no se m'acut millor manera d'encetar la temporada de concerts.

D'acord, el concert de Parker no generarà tants titulars com els d'Springsteen. Tampoc causarà les mateixes cues ni omplirà cap estadi. És més, com que corren mals temps per a la música en directe, ni tan sols vindrà amb una banda, sinó amb un únic guitarrista de suport. Ara bé, el guitarrista en qüestió és ni més ni menys que Brinsley Schwarz -component de The Rumour, arquitecte del pub rock i l'home a qui gairebé devem la descoberta de Nick Lowe-. I els ben asseguro que cada cèntim que paguin per l'entrada esdevindrà una inversió segura. Sobretot si són dels que passen per caixa quan s'anuncien actuacions d'Springsteen. Perquè, en cas que se n'hagin oblidat, el britànic i el nord-americà comparteixen uns quants arguments a favor. Trajectòries indiscutibles, condició d'autèntics supervivents i una inesgotable set d'escenari. Repertoris estratosfèrics, vocació universal i consciència de classe. I tot allò que es necessita per a oferir un dels millors shows de rock'n'roll del món. Sigui en una sala o en un estadi, amb una banda o amb un únic acompanyant. Parker també va néixer per a córrer, i el que li queda per davant. Si en tenen cap dubte, ho podran comprovar el 6 de setembre.