Bob Dylan - "The Cutting Edge 1965-1966" (2015)

"The Cutting Edge 1965-1966" (2015), dotzè volum de les Bootleg Series de Bob Dylan, suposarà tota una revelació per als estudiosos de l'obra del de Duluth, però també farien bé d'acostar-s'hi curiosos i oients de caràcter més aviat esporàdic. Sobretot aquells que abandonen els seus concerts tot queixant-se perquè "Just Like a Woman", "Mr. Tambourine Man" o "Like a Rolling Stone" han resultat irreconeixibles, demostrant de passada no haver entès res del que Dylan ha estat fent durant més de mig segle. Al llarg de sis discos -se n'ha editat també una versió reduïda a dues unitats-, "The Cutting Edge..." documenta un dels períodes més fascinants no tan sols de la trajectòria dylaniana sinó també de la música contemporània: els dos prolífics anys durant els quals el nord-americà va atorgar la majoria d'edat al rock'n'roll amb tres obres capitals com són com són "Bringing It All Back Home" (1965), "Highway 61 Revisited" (1965) i "Blonde on Blonde" (1966).

Desenganyem-nos: a aquestes alçades resulta pràcticament impensable que ningú dediqui més hores a escoltar tot aquest material fins ara inèdit que a seguir punxant els citats plàstics. Ara bé, com a document té l'artefacte en qüestió un valor indiscutible. Perquè aporta visions alternatives -sí, en plural- d'un repertori canònic. I sobretot perquè obrirà els ulls a qui encara no hagi entès que Dylan no toca una cançó dues vegades de la mateixa manera -no ho fa ara ni ho ha fet mai-. Com a mostra més evident, la vintena de versions de "Like a Rolling Stone" que omplen el tercer disc de la caixa -dedicat íntegrament a la peça en qüestió-. Vint preses d'un mateix tema, sí, però a la vegada vint aproximacions tan diferents com complementàries de la cançó en qüestió -la presa 5 hauria encaixat perfectament a "Nashville Skyline" (1969); l'11 s'avançava per l'esquerra a la imminent explosió àcida de la Costa Oest-. Debatre si qualsevol d'aquestes versions alternatives hauria obtingut la mateixa transcendència que la que hem conegut tota la vida, resulta ara mateix tan absurd com preguntar-se si l'home ha trepitjat realment la Lluna. Ara bé, el seu conjunt aporta llum tant al Dylan de l'època com al que va actuar l'estiu passat a casa nostra.