Joe Hill Louis

Quan Joe Hill Louis va morir de tètanus el 5 d'agost de 1957, Link Wray encara havia de publicar "Rumble", Jimmy Page encara es dedicava a l'skiffle i Jimi Hendrix encara havia de patir el dia a dia del músic mercenari, però l'home que ens ocupa ja havia anticipat algunes de les troballes sòniques que dècades més tard alimentarien uns White Stripes o uns Black Keys. De fet era el propi Dan Auerbach qui recentment reivindicava l'obra de Louis des de les pàgines de Q, tot confessant haver escoltat "When I'm Gone (She Treats Me Mean and Evil)" de forma obsessiva durant la seva adolescència. No cal ni que ho juri. L'empremta de la peça en qüestió, tota una perla de rhythm & blues sense polir -i d'una cruesa equiparable a la de Papa Lightfoot i el seu "Wine, Women, Whiskey", per exemple-, ressona amb força als primers discos dels Black Keys. Una guitarra que fa saltar espurnes de sota la pols, el lament constant d'una veu amb tanta experiència com pocs miraments, i el minimalisme rítmic d'un dels pocs homes orquestra que van aconseguir editar la seva obra durant els anys 50 en l'àmbit del blues. De nom real Lester Hill i nascut a Raines, Tennessee, el 23 de setembre de 1921, va treballar també com a músic de sessió a Sun Records, arribant a enregistrar la primera versió de "Tiger Man" l'any 1952. Malgrat tot, la gravació es va mantenir inèdita fins després de la seva mort, essent la de Rufus Thomas la primera presa coneguda d'un tema que més endavant popularitzaria Elvis Presley. Escoltat avui, i malgrat no respectar el format one-man band -l'acompanyaven un pianista i un bateria-, aquell primer "Tiger Man" és molt més que un reclam per a completistes. És un argument de pes que situa Louis entre els pares mai declarats del rock'n'roll tal i com tots nosaltres l'hem arribat a conèixer.