Imarhan

Mirin-los bé. Vénen d'Algèria i són tuaregs. Però amb la pinta que fan seria més fàcil pensar que vénen de París, Los Angeles, Portland, Nova York, Londres, Berlín, Sydney o fins i tot Barcelona. El que queda bastant clar és que són una banda de rock. Canten en tamashek i la seva música beu en bona part de la tradició del seu poble, però són una banda de rock i no els cal cap mena de justificació. Citen entre les seves influències discursos a priori tan allunyats del seu com pot ser el de Daft Punk, i ho fan sense avergonyir-se'n. "Les tradicions són la nostra base. Són importants i les respectem, però volem compartir-les per a vincular-les també amb altres sons contemporanis", expliquen els components d'Imarhan en una entrevista signada per Carlos Fuentes i publicada per Rockdelux aquest mes de setembre, "és important respectar les tradicions, però també que evolucionin amb el món actual. Aquesta és la nostra forma de preservar-les". Podrien prendre'n bona nota tots aquests preservadors de la cultura popular catalana que l'únic que fan és lluir esclops i barretines a l'hora de banalitzar segles de tradició i transformar-los en carnassa de festa major -per molt que ho facin amb guitarres elèctriques perquè, es pensen, això els fa estar al dia-. "Algun dia el poble tuareg tindrà el seu estat independent", afirmen convençuts a la mateixa entrevista, "però ara el que és urgent és l'educació dels joves; cal educar-se per a poder ajudar a la independència". Ha quedat clar, oi que sí?