MicroClima Sound 2018

És exemplar el grau de militància de la gent d'Ultra-Local Records. Mentre tota Barcelona viu aquests dies amb la mirada posada en el Primavera Sound, la disqueria de Poblenou celebra el seu propi festival de música. El MicroClima Sound és una alternativa de petit format que té lloc en paral·lel al festival de festivals i que enguany aplegarà a l'interior de la botiga delícies sonores autòctones i forànies que van del folk-pop immediat de Ran Ran Ran al rock de garatge de Vàlius, passant per l'antifolk de l'argentí Billordo. No es tracta en cap cas de contraprogramar, sinó de complementar l'oferta musical de la ciutat, descobrir propostes emergents i en definitiva passar-s'ho molt bé. El tret de sortida el donarà Pararrayos aquest mateix vespre, i les actuacions s'allargaran fins al dissabte. Horaris i localització compatibles amb bona part de la programació del Parc del Fòrum. Entrada lliure i bon ambient assegurat. Més informació aquí.

Any Other

Adele Nigro (Any Other).

També des d'Itàlia arriba la segona gran sorpresa de la primera jornada del Primavera Pro 2018. Any Other és un quartet de Milà que navega entre les formes més rocalloses del folk, les textures més sorolloses del rock alternatiu i el ganxo melòdic del pop independent. Encapçalats per la vocalista Adele Nigro, el seu darrer disc es titula "Silently. Quietly. Going Away" i data de 2015. Aquest matí n'han tocat alguns temes i n'han avançat de nous a l'exterior del CCCB dins de les jornades professionals de Primavera Sound. Repetiran aquesta nit a la sala BARTS i demà al Parc del Fòrum.

Guano Padano

La primera gran descoberta d'un servidor al Primavera Sound d'enguany ha tingut lloc aquest matí a l'exterior del CCCB i en el marc del Primavera Pro -la branca professional del festival barceloní-. Guano Padano és una banda italiana a la qual fascinen els sons fronterers del sud dels Estats Units. El seu discurs és un eclèctic còctel de música surf, spaghetti western i la vessant més àrida del post-rock. Repetiran aquesta nit a la sala BARTS i dissabte al Parc del Fòrum en el marc del propi Primavera. No se'ls perdin.

Cinc recomanacions per al Primavera Sound 2018

Art Ensemble Of Chicago.

Ja fa dies que Primavera Sound va donar el seu tret de sortida de la seva edició 2018, però és avui quan obrirà de bat a bat les portes del Parc del Fòrum amb el gruix central d'una programació tan extensa i inabastable com rica i heterogènia. Provar de fer-ne un resum seria un exercici tan estèril com intentar condensar un oceà a l'interior d'una ampolla. Per això em limitaré a fer una tria de cinc concerts en la meva opinió imprescindibles de tots els que es podran veure aquests dies al Fòrum. No hi són tots els que hi haurien de ser, i com de costum el millor és que cadascú traci el seu propi itinerari -poden consultar tota la programació al web de Primavera Sound-. El d'un servidor passarà per aquestes cinc estacions.

*Art Ensemble Of Chicago. Més de cinc dècades de trajectòria i un nom capital del jazz més còsmic i lliure, la formació encapçalada per Roscoe Mitchell conjuga a data d'avui pes històric amb una visió encara arriscada i renovadora.

*The War On Drugs. Molts encara tenim gravat a la memòria el seu apoteòsic pas pel Primavera Sound 2014. Presentaven aquell revelador "Lost in the Dream" (2014) que avui ja es contempla com un clàssic i al qual va seguir l'any passat el també notable "A Deeper Understanding". Tot un reclam per a una de les bandes de més pes del rock nord-americà contemporani.

*Lift To Experience. Uns altres que repeteixen al cartell del Primavera, si bé una dècada i mitja després d'haver dit adéu. Des d'aleshores havíem pogut gaudir del folk a contrallum d'un Josh T. Pearson que també actuarà en solitari al festival. El retorn del trio texà després d'aquest llarg silenci promet una muntanya russa sònica de proporcions bíbliques.

*Peter Perrett. Doncs parlant de retorns, el que va protagonitzar el britànic ara fa un any va ser sonat i per la porta gran. I no tan sols perquè trenqués unes quantes dècades de silenci gairebé total, sinó perquè "How the West Was Won" (2017) conté algunes de les millors cançons que ha arribat a enregistrar l'exlíder de The Only Ones.

*Sparks. La seva unió amb Franz Ferdinand ara fa cosa de tres anys va injectar aire fresc a la banda dels germans Mael. Tal va ser així que un cop finalitzada aquella aventura han donat forma a un disc tan rodó com "Hippopotamus" (2017). Una bona ocasió de retrobar-se amb uns artesans amb totes les lletres del pop més sofisticat.

Willie Nelson - "Last Man Standing" (2018)

Mentre la gran majoria de veterans il·lustres que es mantenen en actiu passada l'edat de jubilació signen majestuoses obres de maduresa, de vegades en clau de comiat, Willie Nelson es dedica a lliurar l'un darrere l'altre plàstics notables sense més intenció que seguir gaudint de l'ofici que l'ha alimentat durant més de sis dècades. Sense anar més lluny, el mes passat celebrava 85 primaveres amb l'edició de "Last Man Standing", revelador títol per a una col·lecció de cançons que no alteraran el curs de cap esdeveniment però mantenen ben alt el llistó d'un dels grans tòtems de la música d'arrels nord-americana. Onze talls que no desentonarien en cap de les obres clàssiques del texà i que en ple 2018 segueixen convidant a rebutjar imitacions i adquirir gustosament el producte original. "It's friday night and I'm ready to roar", canta a "Ready to roar". I a veure qui s'atreveix a seguir-li el ritme.

Quan Eric Burdon va conèixer Louis Armstrong

Un jove Eric Burdon durant els anys dels Animals - Foto Getty Images.

"Solia anar regularment al City Hall i em quedava a la porta d'entrada que donava al backstage. Em vaig adonar que des d'aquell punt podia conèixer qualsevol personalitat que posés els peus a Newcastle. Vaig arribar molt d'hora el dia que tocava Louis Armstrong. Quan es va acabar el primer set va sortir un component dels Hot Five, em va posar la mà a l'espatlla i em va acompanyar a la zona de backstage. Allà es trobava Louis, amb una tovallola al coll i els peus en una galleda plena d'aigua salada, mentre la seva esposa li feia un massatge. Estava fumant un gran porro, i era la primera vegada que jo olorava la marihuana. Em va mirar i em va dir 'Com estàs, noi?', i jo em vaig quedar sense parla. En aquell moment vaig saber què volia ser. Allò era el blues, i jo volia formar-ne part". Eric Burdon en una entrevista signada per Michael Bonner i publicada a l'edició de juny d'Uncut. Dècades després d'aquell episodi, l'exvocalista dels Animals es prepara per actuar el mateix City Hall de Newcastle el proper 23 de juny, en el que podria ser l'últim concert de Burdon a la seva ciutat natal.

Ayuune Sule a El 9 Nou

El músic ghanès Ayuune Sule es troba de gira per Catalunya. Aprofitant les seves actuacions de la setmana passada al Tarambana de Cardedeu i a l'Anònims de Granollers, avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

50 anys de "Creedence Clearwater Revival"

El debut homònim de Creedence Clearwater Revival no va ser l'àlbum més rodó de la banda californiana, però ja contenia bona part dels ingredients que van fer de John Fogerty i companyia una de les formacions més singulars i definitives del seu temps. El rock'n'roll en la seva concepció més primitiva i elèctrica, fonent-se amb el blues més greixós i pantanós i una afinada sensibilitat pop. Un discurs únic i intrasferible que, malgrat la seva procedència, va fer dels seus autors padrins de l'anomenat swamp rock que es practicava a la zona de Louisiana.

De les vuit cançons que conformaven el disc, tres eren versions. D'entrada, la lectura urgent i encesa d'"I Put a Spell on You", d'Screamin' Jay Hawkins, que donava la benvinguda a l'àlbum. Un tractament similar rebia "Ninety-Nine and a Half (Won't Do)", de Wilson Pickett. Però la joia de la corona eren sens dubte els vuit estratosfèrics minuts de "Suzie Q", un original de Dale Hawkins que la banda d'El Cerrito es va fer seu sense contemplacions. Un dels pilars del so Creedence, i la peça que va situar el grup a la majoria de radars.

Pel que fa al repertori propi, "Creedence Clearwater Revival" (1968) contenia ja alguns arguments de pes com la musculatura funk de "The Working Man" o el blues nocturn i misteriós de "Gloomy". Menció a part mereixien dues peces, "Porterville" i "Walk on  the Water", que s'havien publicat com a singles pocs mesos abans, quan la banda encara es deia The Golliwogs. No, aquell plàstic homònim no va ser l'àlbum més rodó que arribaria a signar la Creedence. Però malgrat tot es pot considerar com un dels grans debuts del seu temps. I sigui com sigui, va suposar la primera pedra d'una trajectòria que esdevindria meteòrica a curtíssim termini. Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Ayuune Sule i Ell Sol

Ayuune Sule.

AYUUNE SULE + ELL SOL

Tarambana, Cardedeu

27 de maig de 2018

Ayuune Sule és un virtuós del kologo, un instrument musical típic de Ghana que tradicionalment s'ha fet servir en cerimònies com ara casaments o funerals, i que darrerament s'ha beneficiat de corrents renovadors com el que representa aquest jove músic. A més d'haver militat a la banda de tot un King Ayisoba, Sule s'ha fet un nom al seu país amb un estil visceral i hipnòtic de tocar el kologo, així com amb la seva veu profunda i passional. Les seves cançons beuen de la tradició de l'Àfrica occidental, i per tant és fàcil connectar-les amb les formes més ancestrals i minimalistes del blues o fins i tot del rock. Ahir va actuar al cafè cultural Tarambana de Cardedeu en el marc d'una extensa gira catalana que durant els propers dies el portarà a ciutats com Barcelona, Vic o Girona. Abans havia actuat Ell Sol, projecte del català establert a Holanda Joan Mena. Folk àcid i còsmic, d'esperit lo-fi i en ocasions proper a l'antifolk, lliurat amb una singular tècnica a la guitarra que puntualment l'acostava a les textures hipnòtiques del propi Sule.

Luigi Cabanach (1949-2018)

LUIGI CABANACH

(1949-2018)

Acabo d'assabentar-me a través del blog d'Àlex Gómez-Font de la mort de Luigi Cabanach, un d'aquells eterns secundaris sense els quals no s'entendria la música catalana de les passades cinc dècades i mitja. Un músic de primera que, sempre des d'un discret segon pla, va definir alguns dels moments més emocionants que s'han pogut escoltar a casa nostra durant més de mig segle. De la primera formació del seminal combo progressiu Màquina! a projectes capdavanters de l'ona laietana com Música Urbana, passant per capítols també destacables com a acompanyant de Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet.

Jo li havia perdut la pista durant els darrers anys, però vaig tenir ocasió de compartir bons moments amb ell durant la reunió de Màquina! que va capitanejar l'any 2004 juntament amb Jordi Batiste. De fet, va ser en el marc d'aquella reunió que vaig poder entrevistar la banda en diverses ocasions, arribant a venir Cabanach i Batiste als estudis de Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC) per un especial que vam emetre sobre el grup. De tots dos recordo la boníssima predisposició, la inqüestionable professionalitat i sobretot una immensa humanitat.

Del Luigi em quedaré per sempre més amb el record del seu rostre emocionat durant aquella entrevista televisiva, mentre expressava la seva passió pel flamenc. També amb les actuacions que va oferir amb aquella encarnació de Màquina! en sales com la barcelonina Luz de Gas o la desapareguda As de Copes de Granollers. La imatge del Luigi deixant-se portar fins a l'infinit al ritme d'"I Believe" -un tema a la versió d'estudi del qual no havia tocat la guitarra, el seu instrument habitual, sinó el baix-, arribant a tocar estirat a terra en plena comunió amb les notes elèctriques que invocaven els seus dits, és simplement inesborrable. Moltes gràcies per tot Luigi, descansa en pau.

Sense símptomes de fatiga

Los Sírex.

LOS SÍREX + LOS MUSTANG

Plaça de la Vila de Gràcia, Barcelona

26 de maig de 2018

L'estiu de 1964 Los Sírex i Los Mustang van protagonitzar una sonada actuació a la plaça del Diamant de Barcelona en el marc de la Festa Major de Gràcia. Tal va ser l'empremta que va deixar aquell doble concert, que coincidint amb el bicentenari de la festa gracienca l'organització va decidir reeditar-ne el cartell, si bé reubicant-lo a la plaça de la Vila de Gràcia per guanyar espai. El recital s'havia d'haver celebrat el passat mes d'agost, però l'atemptat terrorista que va tenir lloc a les Rambles va obligar a posposar-lo. Finalment va ser ahir la data escollida per a reviure una nit memorable amb dos dels primers grans referents del rock'n'roll a la Ciutat Comtal.

Sobre el terreny, el que es va viure la nit passada a Gràcia va ser una actuació dels Sírex amb Santi Carulla dels Mustang com a convidat: la secció instrumental dels primers ni tan sols va baixar de l'escenari un cop acabat el seu set, va acompanyar a Carulla durant tot el repàs al repertori Mustang i així es va mantenir durant una recta final d'impacte on Leslie i Carulla es van alternar les tasques vocals. La qual cosa no va suposar cap contratemps tenint en compte la contrastadíssima solvència d'una formació que amb més de cinc dècades de trajectòria a l'esquena -els seus inicis daten de 1962, com els dels Rolling Stones- no ofereix encara cap símptoma de fatiga.

Van obrir la nit els de Leslie amb una dinàmica "Quiero que lo pases bien". La plaça era plena a vessar d'un públic que aplegava incomptables generacions, prova inequívoca de la vigència de peces com "San Carlos Club" o "Muchacha Bonita". Després de fer un parell de cites al treball més recent dels Sírex -el notalbe "Que nos quiten lo bailao" (2018)-, Carulla va agafar el relleu tot entonant títols tan celebrats com "San Francisco" o "Los jóvenes". I per acabar, la traca final. Leslie i Carulla junts a l'escenari al ritme frenètic de "Maldigo mi destino", "Submarino Amarillo" o la inevitable "La escoba". Final de festa per la porta gran i el respectable que no en tenia prou. Tant de bo totes les festes majors fossin així.

Wes Youssi & The County Champs

Una banda que em va descobrir un bon amic i que aquests últims dies he estat escoltat de forma gairebé obessiva. Wes Youssi & The County Champs vénen de Portland, Oregon, i es dediquen al country en la seva concepció més clàssica i, a aquestes alçades, atemporal. Les seves cançons beuen del hillbilly, el honky tonk i el rockabilly, i poden invocar sense despentinar-se discursos com els de Hank Williams, Dwight Yoakam o el primeríssim Daniel Romano. Tenen editats al seu nom un ep, un parell de singles i un primer àlbum, "Down Low" (2018), ideal per a ambientar trajectes per carretera o maridar amb cervesa fresca. Descobreixin-los a Bandcamp.

Enhorabona per la novel·la

Ricky Gil, durant la presentació d'ahir a l'Anònims.

Ja he parlat en més d'una ocasió d'"Enhorabona pel programa" (66 rpm, 2018), el debut com a novel·lista de Ricky Gil. Un relat coral que es desenvolupa a ritme de rock'n'roll, funk carioca i blues elèctric en diferents espais geogràfics i temporals que van de la Barcelona de la postguerra a la Nova York punk de finals dels 70. Ahir vaig assistir a un nou acte de presentació de la novel·la al restaurant-llibreria Anònims de Granollers, on el vocalista i baixista de Brighton 64 va conversar de forma distesa amb l'escriptor Antonio Padilla. Sobre la taula, els referents literaris de cadascú, els diferents mètodes d'escriptura i, evidentment, tot allò que fa referència a l'obra en qüestió. Per arrodonir-ho, el Ricky va interpretar tres dels temes que formarien part d'una hipotètica banda sonora del llibre: "I Still Want You" (The Del Fuegos), "The Apology Line" (Ben Vaughn) i la cançó de la Guerra Civil "Si me quieres escribir".

Guitarra, baix i bateria - Programa 179

Charlotte Gainsbourg.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Aquest mes repassem part de l'inabastable cartell del Primavera Sound 2018 amb cites a Charlotte Gainsbourg, The War On Drugs, Peter Perrett i Nick Cave & The Bad Seeds. També comentem els recents concerts de Top Models a la sala Sidecar i Th'Booty Hunters a la 2 d'Apolo. I encara tenim temps d'escoltar els darrers discos de Joan Queralt & The Seasicks i Los Espiritus. Disponible en podcast.

Àfrica i Isma Pérez a El 9 Nou

Els germans Àfrica i Isma Pérez, veterans de bandes com Slips o Absenta, sumen esforços per primer cop a "Any Zero" (2018, Temps Record). El seu primer disc conjunt i un nou punt de partida en clau de folk-rock i pop elegant. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

Mig segle d'"Ogdens' Nut Gone Flake"

Quan els Small Faces van debutar a Immediate l'any 1967 amb el seu segon disc de títol homònim, van oferir també les primeres pistes sobre un procés evolutiu que sintonitzava amb els últims moviments de contemporanis com The Who, The Kinks o els mateixos Beatles. Un acostament a les formes més elèctriques del rock així com a la vessant més colorista del pop i la psicodèlia, que s'acabaria de materialitzar tal dia com avui de fa 50 anys amb l'edició d'"Ogdens' Nut Gone Flake" (1968), el treball més ambiciós de tots els que havien lliurat fins aleshores Steve Marriott i companyia i també un dels plàstics més influents del seu temps. Presentat inicialment en una caixa metàl·lica de forma rodona que imitava les llaunes de tabac -el títol del disc era un joc de paraules amb la marca Ogden's Nut-brown Flake-, la primera cara de l'àlbum constava de sis temes independents entre ells mentre la cara b contenia sis pistes que conformaven una obra conceptual, un conte narrat pel còmic Stanley Unwin. Entre els moments més destacats del plàstic s'hi trobaven l'atac psicodèlic de la peça titular, el rock musculós d'"Afterglow of Your Love" i "Song of a Baker", i sobretot la celebració pop del single "Lazy Sunday Afternoon". Editat setmanes abans de la sortida de l'àlbum malgrat l'oposició de la pròpia banda, aquest últim va acabar esdevenint un dels temes més emblemàtics dels Small Faces. I l'exagerat accent cockney amb què cantava Marriott va exercir una forta influència en vocalistes com John Lydon.

50 anys de "Jumpin' Jack Flash"

Avui fa 50 anys que els Rolling Stones van publicar "Jumpin' Jack Flash". Una de les seves composicions més reconegudes i reconeixibles, el principi de la seva fructífera relació amb el productor Jimmy Miller, i el single amb el qual van començar a distanciar-se de la psicodèlia per tornar a abraçar les arrels blues dels seus inicis. "Jumpin' Jack Flash" veia la llum mig any després de "Their Satanic Majesties Request" (1967) i sis mesos abans d'un "Beggars Banquet" (1968) que redefiniria el so de la banda fins als nostres dies, i en certa manera va fer de pont entre ambdós àlbums. El seu icònic riff de guitarra, enregistrat per Keith Richards amb una acústica i un vell magnetòfon - així va obtenir aquell distintiu so elèctric-, tallava d'arrel amb el pop calidoscòpic de "Their Satanic Majesties..." i gairebé es pot entendre com la reacció dels londinencs a la tèbia acollida que crítica i públic havien dispensat al plàstic en qüestió. I si bé és cert que la peça mantenia encara alguns patrons més o menys àcids -i que la cara b del single, "Child of the Moon", no hauria desentonat en absolut a "Their Satanic Majesties..."-, també ho és que va suposar el punt de partida de tot el que vindria a continuació. Mig segle després de la seva edició, "Jumpin' Jack Flash" es manté com un dels moments àlgids dels directes dels Stones.

Arctic Monkeys - "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018)

De la mateixa manera que Laura Marling o The War On Drugs abans que ells, Arctic Monkeys s'han inspirat en les qualitats de Los Angeles com a ciutat d'adopció a l'hora de facturar una de les seves obres més singulars a data d'avui. Un "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018) que molts s'han afanyat a comparar amb la producció d'Alex Turner al capdavant de The Last Shadow Puppets per les seves textures sofisticades i tan atemporals com arrelades en l'elegància pop de la dècada dels 60 -sí, pensin en Scott Walker-. La comparació no és gratuïta, però la referència no ens hauria de fer perdre el món de vista. "Tranquility..." és un cop de timó que trenca radicalment amb tot el que havien fet fins ara els de Sheffield, però emmarcar-lo al cànon de The Last Shadow Puppets equival a ometre alguns detalls importants, com ara les meravelles que és capaç de signar Turner quan s'asseu al piano i el converteix en el fil conductor d'un repertori signat per una banda que fins ara havia estat essencialment de guitarres.

Aquí no hi trobaran vostès hits immediats d'aquells que llueixen tan bé a les pistes de ball, com cantava un jove Turner ara fa poc més d'una dècada, sinó elaborats exercicis de pop madur -que no pas adult- on el britànic podria començar a destapar-se com un artista en solitari. És possible que algun dia acabem escoltant aquest senyor en aquells marcs tan solemnes que de la nit al dia van passar de tenir al·lèrgia a la música pop, a programar tot d'una a gent com Rufus Wainwright. Aleshores cançons com "Star Treatment" o "One Point Perspective" cobraran una dimensió i un sentit que ara tot just es comencen a perfilar. De moment, però, les masses que assisteixin als seus macroconcerts a l'aire lliure seguiran vibrant molt més al ritme de "Fluorescent Adolescent" i "I Bet You Look Good on the Dancefloor". Qui vulgui comprovar-ho podrà fer-ho la setmana vinent en un dels escenaris principals del Primavera Sound.

25 anys d'Enderrock

La revista Enderrock celebra el seu 25è aniversari amb una edició especial que commemora també el mig segle del Maig del 68 tot repassant algunes de les cançons més celebrades que es van enregistrar aquell any a casa nostra. La collita va ser d'allò més sucosa, com acredita un llistat on figuren clàssics de Sisa, Pau Riba, Serrat, Pi de la Serra, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, entre d'altres. És el gran clàssic d'aquest últim, "L'estaca", la peça que la publicació situa al capdamunt d'un rànquing amb les 100 millors composicions de la Nova Cançó. Bona part de l'especial es dedica a analitzar les arrels i l'impacte d'aquesta peça, però les pàgines dedicades a la resta d'artistes no tenen tampoc desperdici. Només una petita objecció, si m'ho permeten: realment cal seguir emmarcant les obres de Sisa i Riba al sac de la Nova Cançó quan parlem de gent que sempre ha anat literalment per lliure?

El número 0 de 33RPM

Fa molts anys vaig tenir el plaer de formar part d'una aventura efímera però molt intensa anomenada 33RPM, la primera i fins ara única revista en català dedicada a la música pop d'àmbit internacional. La idea va ser de l'entusiasta melòman Lluis Capellades en un moment en què aquest país semblava deixar enrere la feixuga càrrega burocràtica derivada del Rock Català dels 90 per a obrir-se a nous estímuls i sintonitzar amb allò que passava més enllà dels Pirineus. Eren els dies del PopArb, de les primeres emissions d'iCat en antena, d'un nou pop català representat per Mishima i Antònia Font però també per Le Petit Ramon, Camping, Tokyo Sex Destruction, The Unfinished Sympathy o Top Models.

Eren els dies en què uns s'omplien la boca de normalització lingüística i d'altres responíem portant als quioscos una revista que parlava en la llengua amb la qual ens expressàvem d'aquells grups sobre els quals fins aleshores tan sols podíem llegir en publicacions com Rockdelux, Ruta 66, Efe Eme o les britàniques Uncut, Mojo i NME. Dedicàvem portades a New Order, Sonic Youth, Super Furry Animals i Yo La Tengo. Encarregàvem a Miqui Puig articles sobre el Hammond B3. Analitzàvem la lletra de l'"American Pie" de Don McLean. Un servidor se n'anava a Nova York a explorar l'aleshores efervescent escena antifolk i a la tornada tenia el gustàs d'entrevistar a Martin Rev de Suicide o cobrir l'actuació d'un Sky Saxon i uns Seeds passadíssims de voltes un diumenge a la nit a la sala Sidecar. Si algú ens venia a vendre les suposades bondats del mestissatge made in Raval, nosaltres responíem invocant Calexico i Giant Sand.

I aleshores se'ns va acudir dedicar una portada a Holly Williams (la néta de Hank Williams, per més referències) i va arribar la primera bofetada, una carta molt poc amable per cortesia d'un lector (o una lectora, ara no ho recordo) amb poca amplitud de mires. L'aventura va ser curta, de la primavera de 2005 a la tardor d'aquell mateix any si no ho recordo malament, però pel camí vam explicar moltes històries, vam descobrir moltíssimes coses, vam cremar incomptables nits i ens ho vam passar molt bé. Explico tot això perquè ahir em van fer arribar aquesta imatge d'un web de col·leccionisme que despatxa el número 0 de 33RPM per gairebé el doble del que en demanàvem al seu moment als quioscos. Que no és molt, però posa una vegada més de manifest les contradiccions de la nostàlgia de temps no viscuts.

Àfrica i Isma Pérez

Àfrica i Isma Pérez són germans i acumulen llargues trajectòries tant als estudis com als escenaris, però mai abans havien col·laborat tan estretament com al seu primer disc conjunt, "Any Zero" (2018, Temps Record). Ella havia format part de bandes com Els Convidats o Slips, pioners del funk en català. Ell va ser un dels fundadors dels històrics Absenta. I en aquest primer treball a duet s'han fet acompanyar d'il·lustres veterans com Jordi Pegenaute, guitarrista i productor de l'àlbum. Ens trobem davant dotze cançons de ruptura, un any zero que vol ser un nou punt de partida i que es manifesta a ritme de folk-rock però també de pop elegant, de blues nocturn i ocasionalment de robust rock psicodèlic. Descobreixin-los al seu web.

Barbudo

"Volíem assolir l'equilibri entre Michael Jackson i Santana", explica Ben Stanworth, un dels tres components de Barbudo, tot referint-se al darrer single d'aquest trio del sud d'Anglaterra, "Secret Admirer". Un exercici de funk elegant, ballable i carregat d'essències llatines que arriba tan sols un any després de l'aclamat debut discogràfic dels britànics -"Pleasures" (2017)- i que els ha permès obrir-se camí tant als circuits del seu país com a fora. No són pocs els mitjans especialitzats que parlen d'ells en termes superlatius, i tot just el mes passat es van proclamar guanyadors del concurs de bandes emergents organitzat al Regne Unit amb motiu del Record Store Day.

Barbudo citen influències com Steely Dan, Shuggie Otis o els Isley Brothers, una llista a la qual podríem sumar noms com els d'Stevie Wonder, Al Green o Smokey Robinson. El resultat és un còctel de funk, soul, r&b i acid jazz que podria haver sortit de la factoria Motown en algun moment indeterminat de la dècada dels 70, però que en ple segle XXI sona fresc i vigent com ell mateix. Pel que fa a la temàtica de "Secret Admirer", Harry Stanworth -germà de Ben- explica que es refereix a allò que coneixem com a guilty pleasures, "coses que no es consideren 'cool' de cara a la galeria, però que en privat sabem valorar per elles mateixes". Sigui com sigui, Barbudo no és cap guilty pleasure sinó una realitat a l'alça que bé podria esdevenir la nova banda preferida de qualsevol de vostès. Descobreixin-los a Soundcloud.

Com si no haguessin passat els anys

TOP MODELS

Sidecar Factory Club, Barcelona

19 de maig de 2018

Si no comptem la seva aparició per sorpresa en una festa d'aniversari que va tenir lloc a principis de l'any passat, feia més d'una dècada que la formació original de Top Models no s'enfilava a un escenari. Ahir ho va tornar a fer amb motiu de l'edició de "Top of the Tops" (2018), recopilatori que repassa algunes de les més celebrades composicions que Ricky Gil (guitarra i veu), Tony Nervio Roto (baix) i Pol Font (bateria) van enregistrar entre els anys 2002 i 2007. Ocasió especial en un marc també molt especial, la mateixa sala Sidecar on Top Models van arribar a protagonitzar algunes de les seves actuacions més recordades. I una banda que es va manifestar fresca, dinàmica i solvent com ella mateixa des del minut zero. Poden haver passat els anys, però la química interna es manté intacta i el repertori va sonar com si encara l'interpretessin nit rere nit. Inici per la porta gran amb "Girl from Out of Town", l'electricitat en to menor de "Self-Destruction Blues", el punch de "My Burning Light", el blues musculós de "Kerouac", els colors pop de "Beautiful Señoritas", l'esgarrapada punk de "Tú me lo puedes dar", l'excursió àcida de "To the Maximum" i el frenesí de "Kangaroo". Tot això, amanit amb quatre versions amb filtre propi com van ser "Chinese Rocks" (Johnny Thunders & The Heartbreakers), "I Still Love You" (The Del Fuegos), "If You Gotta Go, Go Now" (Bob Dylan via Manfred Mann) i la final "Have Love, Will Travel" (Richard Berry via The Sonics). Com si no haguessin passat els anys. Enormes.

Th'Booty Hunters presenten "Speaking of the Devil" a l'Apolo

El showcase acústic a la sala 3 d'Apolo.

TH'BOOTY HUNTERS

Apolo (sales 2 i 3), Barcelona

19 de maig de 2018

Cervesa, fum, bourbon i suor. Els que invoquen les cançons d'aquest endimoniat quintet barceloní que es capbussa en les essències més pures de la música country per a destil·lar-ne un discurs únic en aquestes latituds i cada vegada més reclamat fora de les nostres fronteres. Cançons que tant poden aproximar-se al bluegrass més accelerat com al punk entès a la manera d'uns Supersuckers, al honky tonk en la seva concepció més etílica com al rock d'arrels d'injecció elèctrica i gust de carretera, al folk més animal com al Southern Gothic més pantanós. Th'Booty Hunters van presentar el seu darrer disc, "Speaking of the Devil" (2018), amb una doble actuació en diferents espais de la renovada sala Apolo. Primer un breu però intens showcase en acústic a La 3, quatre temes com a tastet del que passaria quan els músics s'endollessin a l'escenari de La 2. Una hora llarga de hillbilly i rock'n'roll amb totes les lletres, despatxats a tota castanya per una banda que va sortir a donar-ho tot des del primer moment i va marxar sense fer presoners. A destacar títols com "Black and Decker", "Keep on Dope" o la visceral lectura marca de la casa de "Cocaine Blues" (T. J. "Red" Arnall via Johnny Cash), així com la col·laboració puntual de tot un Ricky Araiza per a acabar d'arrodonir una vetllada absolutament memorable.

Joan Reig, en solitari

Tres dècades llargues ha trigat Joan Reig a debutar amb el seu propi nom, un fet gairebé incomprensible tenint en compte la varietat i la solvència que destil·la el primer disc en solitari del bateria d'Els Pets. Un treball homònim on el de Constantí assumeix literalment la veu cantant per a destapar la seva passió pel rock en la seva concepció més clàssica i polsegosa. "Joan Reig" (2018, RGB), el disc, conté sis talls on ressonen fort referents com Springsteen, Costello, Petty o Dylan -versió inclosa de "One Too Many Mornings", adaptada al català com a "Massa matinades"-. Guitarres acústiques com a fil conductor, ritmes de carretera, orgues pantanosos i la veu profunda de Reig donant forma sense embuts a títols tan inequívocs com "Litúrgia del rock'n'roll". Atenció també a la inicial "La culpa" i a "No et puc acompanyar", un blues original d'Els 4 Gats que el tarragoní aproxima a les textures de Van Morrison.

Da Souza - "Futbol d'avantguarda" (2018)

Els mallorquins Da Souza se n'han anat fins a La Segarra per a gravar el seu tercer disc llarg a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Unió intergalàctica sense precedents que ha donat com a resultat un àlbum de pop brillant i lluminós en tots els sentits, "Futbol d'avantguarda" (2018, Famèlic). Tota una col·lecció de cançons que mantenen en primer terme la sensibilitat melòdica de la banda que encapçala Lluís Cabot i, a la vegada, l'impregnen d'aquelles essències orgàniques pròpies de l'univers de Pons. Escoltin-lo a Bandcamp.

Dylan Carlson

A aquestes alçades gairebé es pot afirmar que la diferència bàsica entre un disc d'Earth i un altre de Dylan Carlson en solitari es troba en la signatura. Carlson és l'únic membre estable en totes les formacions de la banda nord-americana, n'és l'ànima i el motor i en defineix una identitat i una empremta també presents a la seva obra solista. Com a mostra el seu treball més recent, aquest "Conquistador" (2018) elaborat únicament a partir de la seva guitarra i d'un letal arsenal de pedals d'efectes. Atmosferes opressives, riffs monolítics, ritmes volcànics i drones gairebé omnipresents. El blues desèrtic i terminal de la peça titular és una delícia.

Reunió de Top Models a Sidecar

Tony Nervio Roto, Ricky Gil i Pol Font: Top Models.

Diuen ells mateixos que tot havia començat per pura diversió. Que tan sols eren tres vells amics reunits en un local d'assaig amb l'objectiu de tocar versions de blues. Però la química va fer el seu efecte, la roda va començar a girar i el que havia d'haver estat un simple divertiment va esdevenir un power trio amb totes les lletres. Una de les formacions que millor van abanderar el rock'n'roll més genuí en una Barcelona que es debatia entre la modernor de postal i el mestissatge de fireta. Top Models eren Ricky Gil, Tony Nervio Roto i Pol Font. Guitarra, baix, bateria i tres trajectòries vitals on conflueixen capítols tan essencials com Brighton 64, Rebeldes, Flores del Mal, Matamala o Very Pomelo. El seu concert de comiat va tenir lloc el 28 de desembre de 2007, com si d'una fatal innocentada es tractés, en una sala Sidecar que durant cinc anys havia esdevingut gairebé la seva segona llar. I el mateix escenari on aquest dissabte, 19 de maig, es reuniran amb motiu de l'edició de "Top of the Tops" (2018), un recopilatori en luxós format vinil que repassa bona part d'una producció altament reivindicable i encara ben fresca a data d'avui. Riffs electrificats, ritmes urgents, melodies contagioses, cançons memorables i un concert poc menys que imprescindible, estan vostès avisats. Més informació i entrades al web de Sidecar.

Nerviosisme

M'ha semblat observar un cert excés de nerviosisme amb això dels tuits de Quim Torra. La qual cosa em sorprèn especialment per dos motius. El primer, que part d'aquest nerviosisme ve de gent que no es va immutar quan centenars de tuiters d'arreu de l'Estat celebraven la mort de catalans en un accident d'aviació als Alps o en un atemptat terrorista a les Rambles. El segon, i més important, que em sembla que s'entén perfectament que quan Torra escriu "els espanyols" fa referència als mateixos aparells d'estat que empresonen rapers i a la vegada permeten a senyors com Jiménez Losantos amenaçar alegrement amb hipotètics bombardejos sobre Barcelona. Un altre tema és que en política sempre hi hagi algú disposat a fer llenya de l'arbre caigut, i bocamolls com Torra que són incapaços de mesurar les seves paraules.

Admetem-ho. Expressar-se en públic no és precisament el fort de Torra, ho evidencia el to absolutament barroer dels seus tuits però també la seva aparent manca d'empatia a l'hora de respondre les preguntes dels periodistes. No sé si s'hi van fixar vostès però ahir, durant la compareixença conjunta de Torra i Carles Puigdemont a Berlín, quan un mitjà va preguntar qui dels dos prendria realment les decisions al nou Govern de la Generalitat -i la resposta va ser, òbviament, que qui lidera aquest executiu és Torra- va ser el propi Puigdemont el primer que va donar explicacions mentre Torra semblava voler-se mantenir en un discret segon pla sense dir res, com si tot plegat li anés gran. I això és el que em temo, que tot plegat li vagi (molt) gran. Que el futur més immediat d'un govern (i d'un país) es trobi a les mans d'algú que ni tan sols sap moderar el seu llenguatge a les xarxes socials.

I em puc equivocar, i tant de bo m'equivoqui, però personalment em fa patir molt més l'ara per ara aparent incapacitat de Torra per a assumir les responsabilitats que li pertoquen, que no pas el contingut d'uns tuits al meu parer desafortunats però també sobredimensionats de forma interessada. Ahir a la nit, després d'un dia bastant llarg, vaig estar veient el documental sobre el retorn de Josep Tarradellas i la restitució de la Generalitat que emetia TV3. Vaig fixar-me en l'amplitud de mires i sobretot la capacitat de posar-se al lloc de l'altre que tenien bona part dels dirigents polítics de l'època amb independència dels partits o idees que representessin (algú hauria de prendre nota de les paraules de Narcís Serra recordant que el retorn de Tarradellas era impossible amb la legalitat aleshores vigent però les diferents parts implicades havien remogut cel i terra per tal que s'acabés produint). I en aquest punt em vaig preguntar com hem passat de tenir polítics de la talla de Suárez, Tarradellas o Reventós, a confiar la nostra sort als Rajoy, Torra i Arrimadas d'aquest món.

Tom Wolfe (1931-2018)

Foto Jack Robinson/Getty Images.

TOM WOLFE

(1931-2018)

Els surfers californians de la Casa de la Bomba. Els mods londinencs de "Noonday Underground". El retrat definitiu, colpidor i sense embuts de la societat contemporània que és "The Bonfire of the Vanities" (1987). Ken Kesey, els Merry Pranksters i els seus incomptables viatges (interpretin aquesta última paraula com més els vingui de gust). I per descomptat la renovació del periodisme de la qual Tom Wolfe va ser destacat impulsor. Se n'ha anat un referent amb totes les lletres.

Caroline Rose carrega contra els estereotips a cop d'ironia i a ritme d'electropop

De vegades les cançons tristes tan sols necessiten un còctel. L'afirmació la va fer la compositora i productora Caroline Rose, que al seu nou videoclip ha volgut tractar temes tan delicats com la misogínia, els estereotips de gènere o les convencions estètiques tot donant-los la volta, rient-se d'ells i servint-se de la ironia per a posar de manifest algunes de les grans contradiccions d'aquest món que ens envolta. "Bikini", la peça en qüestió, forma part del darrer disc de la nord-americana -"Loner" (2018)- i enumera tota una sèrie de veritats incòmodes a la vegada que convida a cremar-les a ritme de frenètic electropop. Rose estarà girant per la península l'estiu vinent amb aturades en festivals com el FIB o el navarrès Barranco Fest. De moment no està previst el seu pas pels escenaris catalans, una llàstima perquè el seu directe promet emocions fortes i sensacions positives. Vegin el videoclip de "Bikini" aquí.

Glenn Branca (1948-2018)

GLENN BRANCA

(1948-2018)

Glenn Branca va sorgir d'aquells soterranis novaiorquesos que a finals dels 70 deixaven enrere el punk per a obrir nous camins que en molts casos encara no s'han acabat de tancar. Primer amb aquell projecte de naturalesa que efímera va ser Theoretical Girls i posteriorment pel seu propi compte, Branca va explorar noves sonoritats i va patentar una forma pròpia de tocar la guitarra fent precisament tot allò que no s'ensenya a les escoles de música. Ens deixava abans d'ahir després de perdre una batalla contra el càncer. S'ha acabat el seu camí, però la seva estela és inabastable.

Dues dècades sense Sinatra

Francis Albert Sinatra (1915-1998).

Hi ha dates que un no oblida per molts anys que passin. Per exemple, on era i què feia quan va saltar la notícia de la mort de Frank Sinatra. Jo estava a casa assegut davant del televisor. Si no ho recordo malament s'emetia un d'aquells magazines de tarda que un només podia arribar a veure per avorriment en uns dies en què l'oferta d'oci domèstic no era ni molt menys l'actual. El cas és que en un moment determinat va saltar la notícia d'última hora, el canal televisiu de torn va donar pas als serveis informatius i aquests van anunciar la mort d'una de les icones culturals més grans de la història recent. Tenia 82 anys i la seva salut s'havia ressentit durant els darrers temps, però aquests detalls pesaven poc si tenim en compte que Sinatra era una d'aquelles estrelles que semblaven eternes. Concebre un món sense ell era com imaginar-se avui un món sense els Rolling Stones o, fa tan sols tres anys, un món sense David Bowie. No cal dir que el xoc va ser considerable. Se n'havia anat un dels més grans i se n'havia anat després de viure una vida sencera, tal i com ell mateix havia cantat tantes vegades, a la seva manera. Va dir adéu tal dia com avui de fa 20 anys.

30 anys sense Chet Baker

Chet Baker (1929-1988).

Semblava el final o qui sap si l'inici d'un thriller d'estètica noir que perfectament hauria pogut ambientar-se amb qualsevol de les gravacions realitzades per Chet Baker al llarg d'una trajectòria tan meteòrica com frenètica en tots els sentits. El genial vocalista i visionari trompetista apareixia mort davant d'un hotel d'Amsterdam, el seu cos castigat per un accident que haurien provocat les substàncies que l'autòpsia detectaria a la seva sang. Era el punt i final d'una història fascinant però tràgica. Una de tantes que conformen el relat de la música pop, alimentat a base d'episodis memorables però també d'existències torturades i vides a la deriva com les de Kurt Cobain, Amy Winehouse, Billie Holiday o qui ens ocupa. El James Dean del jazz, tal i com algú el va arribar a anomenar. Aquell jove talent de rostre agraciat que va acabar oferint molt més del que prometia i que durant la recta final de la seva vida aparentava dues o tres dècades més de les que marcava el seu calendari vital. 30 anys fa avui que es va apagar la seva vida, però no pas la seva flama.

Willie Nile presenta "Positively Bob" a la sala Boveda

WILLIE NILE

Sala Boveda, Barcelona

12 de maig de 2018

A punt de fer 70 anys, Willie Nile segueix essent aquell incombustible somiador disposat a canviar el món (a millor, s'entén) amb l'únic suport de la seva inseparable Fender Telecaster. Ho va refermar la nit passada a l'escenari de la sala Boveda, on va presentar el seu darrer treball discogràfic -"Positively Bob - Willie Nile Sings Bob Dylan" (2017)- acompanyat per tres components de la banda asturiana Stormy Mondays -Jorge Otero (guitarra), Juanjo Zamorano (baix) i el tot terreny Danny Montgomery (bateria)-. Va començar recordant a Tom Petty amb una lectura a tota castanya de "Runnin' Down a Dream", nota de benvinguda a un recital que va nodrir-se sobretot del cançoner més recent del novaiorquès -visceral "Hell Yeah", contagiosa "House of a Thousand Guitars", emotiva "Streets of New York", èpica "Forever Wild"- i no va dubtar a repescar perles remotes com "Heaven Help the Lonely", "Black Magic and White Lies", "Across the River" -amb un subtil homenatge al "Purple Rain" de Prince- o l'apoteosi final de "You Gotta Be a Buddha, in a Place Like This". Pel camí, Nile va obsequiar el respectable amb un parell d'originals de Bob Dylan inclosos a l'últim disc, un "Rainy Day Women #12 & 35" i un "Blowin' in the Wind" que van elevar per moments la temperatura ambient de la sala. Es va acomiadar invocant per enèsima vegada la seva fe inqüestionable en el rock'n'roll i va assegurar que tornarà l'any vinent. Que així sigui.

Scott Hutchison (1981-2018)

SCOTT HUTCHISON

(1981-2018)

Confesso que fa temps que vaig deixar de seguir de prop la trajectòria de Frightened Rabbit. Els vaig descobrir ara fa cosa de deu anys arran de l'edició del directe "Quietly Now!" (2008), que al seu moment em va impressionar molt positivament i que encara recupero de tant en tant. I si bé és cert que des d'aleshores els havia perdut una mica la pista, també ho és que tot el que han anat editant m'ha semblat prou digne. Saltava ahir la notícia de la mort del seu vocalista, Scott Hutchison, després d'haver desaparegut durant dos dies i d'haver combatut una depressió que pel que sembla ha acabat pesant més del que ell podia aguantar. Un altre músic que se'n va abans d'hora, una altra ànima creativa que s'apaga quan encara li quedaven moltes coses per dir, i un altre dia trist per a la música.

Los Espiritus a Barcelona, o l'ambient de les grans ocasions

LOS ESPIRITUS

La 2 d'Apolo, Barcelona

11 de maig de 2018

Encara no se'ls coneix gaire per aquestes latituds, però a l'Argentina han esdevingut una de les realitats més fermes del rock i el blues autòctons, actuacions incloses en festivals de renom i en auditoris de dimensions gens menyspreables tant al seu país com en altres punts de l'Amèrica Llatina. Los Espiritus tornaven la nit passada a Barcelona, mig any després de la seva primera visita a casa nostra i en una sala 2 d'Apolo tan atapeïda que semblava una olla a pressió. La major part del públic eren argentins que es troben establerts a la Ciutat Comtal. I potser per això, perquè el respectable sabia perfectament què anava a veure i escoltar, es va viure l'ambient de les grans ocasions i l'actitud de les primeres files va ser per moments la de qui té els seus ídols a tocar dels dits a la pista d'un estadi.

Sorprenia, molt, observar la reacció d'un públic que no es dedicava a fer vídeos ni instagrams, sinó que vivia cada moment del concert com si fos l'últim, cantava cada cançó a viva veu i en ocasions semblava a punt de protagonitzar una sonada invasió d'escenari. I no n'hi havia per menys tenint en compte la solvència d'una banda que promet meravelles a l'estudi i les realitza amb escreix sobre les taules. Amb deu minuts de retard es van enfilar a l'escenari, però de seguida van recuperar el temps perdut fonent el misticisme àcid de la psicodèlica "Mares" amb el ganxo incontestable de "Jugo", primer moment memorable d'una nit que en va anar plena.

Sis músics en plena sintonia, actitud a prova de bales i un repertori que no va donar peu a cap mena de treva. L'un darrere l'altre anaven caient títols ja imprescindibles en l'imaginari d'un respectable que els rebia sempre amb ganes de més. Del funk pantanós de "Jesús rima con cruz" al blues urbà i nocturn "La mirada" passant per la sensibilitat pop de "Noches de verano" o l'obscura sensualitat d'"El gato". Quan van acomiadar-se al cap d'una hora i mitja encadenant el rhythm & blues greixós d'"El perro viejo" amb el boogie hipnòtic de "La rueda que mueve al mundo", l'èxtasi que es respirava a la pista era tal que ningú volia deixar-los marxar. Amb els llums encesos i els tècnics ja desmuntant l'escenari, centenars de veus seguien clamant per un bis extra que no va arribar a caure. Mentrestant, els que s'havien donat per vençuts comentaven la jugada a la zona de fumadors o a l'exterior de la sala, tots amb cara de satisfacció i esperant que tornin molt aviat. L'ambient de les grans ocasions, ni més ni menys.

Nou videoclip d'Olimpia

Iñaki Estévez i Lur Usabiaga (Olimpia).

Amor, passió, violència, cotxes nord-americans, estètica pulp i una estructura narrativa de road movie comprimits en tres minuts. Els que dura el nou videoclip dels donostiarres Olimpia, "Ven", dirigit per David Gil Kañón i protagonitzat pels components del grup Lur Usabiaga i Iñaki Estévez. La peça en qüestió, un dinàmic exercici de post-punk sintètic, formarà part d'un ep que veurà la llum la propera tardor i que de moment promet molt bones sensacions. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Revival mod a Guitarra, baix i bateria

Merton Parkas.

Aquesta setmana Ricky Gil ens proposa un viatge als dies del revival mod al programa Guitarra, baix i bateria de Ràdio Silenci. Vagin a aquest enllaç per vibrar al ritme de The Lambrettas, Merton Parkas, Secret Affair, Squire, Madness o, és clar, The Jam.

L'últim videoclip de Weinf

Ja fa un any que Weinf va editar el seu segon disc, un "Purple Bird and Other Strange Songs" (2017) que a la llarga va suposar també la culminació d'una etapa. Poc després, el seu autor passava a moure's pel negoci musical amb el seu propi nom, Daniel Ruiz. Per acabar de segellar el final de la seva etapa com a Weinf, el maresmenc presenta ara el videoclip d'una de les peces que integraven aquell àlbum, "The Sunset Cave". Una experiència paranormal a l'interior d'un cinema, realitzada i dirigida per la gent de Chill Turtle Productions amb Andrea González com a protagonista. Poden veure'l aquí.

Wild Animals - "The Hoax" (2018)

Han estat intensos els dos anys transcorreguts des de l'edició de "Basements: Music to Fight Hypocrisy" (2016, BCore), aquell revelador debut que va situar Wild Animals a l'avantguarda del punk i el hardcore melòdic en aquesta banda dels Pirineus. Han estat intensos perquè el power trio establert a Madrid s'ha fet un tip de girar de punta a punta de la península però també pel continent europeu i fins i tot pel Japó. I perquè durant tot aquest temps han compartit Fon, Paula i Jamie -els tres components de Wild Animals- espai vital, hores d'escenari i quilòmetres en furgoneta que els han servit per a solidificar-se com a banda i sobretot per a afinar encara més un discurs que guanya punts i personalitat en aquest segon disc.

Si a "Basements..." van oferir Wild Animals una classe magistral sobre com conjugar melodies urgents, ritmes trepidants i execucions intenses, a "The Hoax" (2018, BCore) han sabut arrodonir la fórmula aproximant-se a una sensibilitat pop que eleva el repertori sense restar-li un sol gram de força. Escoltin per exemple aquest aclaparador inici que suposa "Lost in Translation", tot un relat en primera persona de la vida a la carretera on ressonen les formes de Superchunk o els primers Foo Fighters. O "Interrupted Girl", un cant a favor de la llibertat sexual sobre un coixí musical tan accelerat, visceral i immediat que gairebé podria ser un original de Bad Religion. O aquest "Everybody Loves You When You're Dead" que transporta directament a la Califòrnia de mitjans dels 90. El presentaran en directe el proper 25 de maig a la sala BeGood compartint escenari amb Bullitt i Ultimate Frisbee.


Més informació:
Wild Animals  /  Bandcamp  /  BCore

Los Espiritus

La nova generació del blues (i la psicodèlia) amb denominació d'origen portenya.

Són l'última gran revelació del rock argentí. El seu còctel de blues, psicodèlia i ritmes llatins agermana la seva veu amb discursos d'essència local i vocació global com els de Bombino o fins i tot Guadalupe Plata. Vénen de Buenos Aires, es diuen LOS ESPIRITUS i aquesta setmana actuaran per segona vegada a Barcelona -Apolo 2, divendres 11 de maig-. Repassem la història d'una banda que aixeca passions al seu país i que ben aviat podria fer el mateix a casa nostra.

Si es passegen vostès pel perfil de Facebook de Los Espiritus hi trobaran el cartell d'un concert que aquesta banda de Buenos Aires va compartir amb Bombino. No és casualitat que els camins del nigerí i dels argentins s'arribessin a trobar, i no és gratuït que els noms de l'un i dels altres figuressin al cartell a la mateixa alçada -és a dir, ningú telonejava a ningú sinó que es tractava d'un concert doble amb dos caps de cartell-. De la mateixa manera que Bombino, Los Espiritus s'aproximen a la vessant més àcida, hipnòtica i rocallosa del blues per a injectar-hi electricitat rockera i essències pròpies del seu respectiu territori, en aquest cas patrons llatins i aquell caràcter mestís i vocacionalment eclèctic que tradicionament ha definit la música portenya.

En realitat, parlar de Los Espiritus equival a parlar del darrer esglaó d'una cadena evolutiva que va començar a gestar-se ara fa cosa de cinc dècades. La d'aquell blues amb denominació d'origen argentina que van patentar al seu dia pioners com Moris o Manal. Salvant la distància temporal, Los Espiritus poden arribar a recordar moltíssim a aquests últims però també a arquitectes d'allò que anomenem rock llatí com la primeríssima encarnació de Santana.

En un context més contemporani, és just comparar la seva visió global, la seva essència local i la seva naturalesa infinitament singular amb les d'artistes com el citat Bombino o fins i tot els andalusos Guadalupe Plata, amb els quals comparteixen la forta vocació renovadora d'unes arrels que es manifesten profundes. Menció a part es mereixen les seves lletres, versos en clau existencialista que tant poden apel·lar a la mística d'un Jim Morrison com manifestar-se d'allò més punyents, que tant poden explicar històries urbanes com passar revista a les misèries del món que ens envolta -atenció a talls com "La rueda que mueve al mundo", "La mirada" o "Las armas las carga el Diablo", tots tres del seu darrer disc, "Agua Ardiente" (2017)-.

La història de Los Espiritus va estretament lligada a la figura del vocalista i guitarrista Maxi Prietto, un vell conegut de l'escena subterrània de Buenos Aires que ja va començar a fer soroll durant la passada dècada amb Prietto Viaja Al Cosmos Con Mariano. Impagable nom per a un projecte que s'apropiava de conceptes com lo-fi, folk psicodèlic o antifolk i els transportava a l'esfera argentina -no es perdin la seva adaptació a l'espanyol de "Hey, Tha'ts No Way to Say Goodbye" de Leonard Cohen-. Un cop finalitzada aquella aventura, Prietto es va aliniar amb altres sospitosos habituals de l'underground autòcton -Santiago Moraes (guitarra i veu), Miguel Mactas (guitarra), Martín Fernández (baix), Pipe Correa (bateria) i Fernando Barreyro (percussió)- per a donar peu a una comunió gairebé definitiva de blues, psicodèlia i ritmes llatins. Corria l'any 2011.

Los Espiritus van esdevenir al llarg de 2012 uns habituals del circuit de sales de la capital argentina. A continuació van arribar les primeres demos, els primers singles i, ja entrat l'any 2013, un primer àlbum homònim que va acabar d'establir les bases del seu so -hi figuraven arguments de tant pes com "La mina de huesos", "Jesús rima con cruz", "El gato" o el single "Lo echaron del bar"- i els va catapultar fins a la categoria de banda revelació aquell mateix exercici. Al cap de dos anys van signar-ne la continuació, un "Gratitud" que refermava la promesa inicial i ampliava matisos -atenció al contrast entre el misticisme de "La crecida" i els sis expansius minuts d'aquest blues de garrafa en el millor sentit que és "El perro viejo"-.

A partir d'aquí la banda va començar a tocar en auditoris cada vegada més grans i atapeïts, va ser reclamada per actuar en festivals de renom com la branca autòctona de Lollapalooza, i pel camí va parir un tercer disc que també val el seu pes en or -el citat "Agua Ardiente"-. Aquest divendres, 11 de maig, estaran actuant a la sala 2 d'Apolo, ocasió de luxe per a descobrir-los i gaudir-los de molt a prop abans que comencin a ser carn de festival i reclam massiu també en aquest costat de l'Atlàntic. No s'ho perdin, perquè promet ser un dels grans esdeveniments musicals d'aquesta primavera a casa nostra.


Més informació:
Los Espiritus  /  Bandcamp

Folk Me Hard 2018

El barceloní BARTS Club acollirà aquest dissabte, 12 de maig, la cinquena edició de Folk Me Hard, un petit gran festival que a aquestes alçades ja es pot considerar cita anual de referència per als amants dels sons orgànics i la música d'arrel a casa nostra. Enguany destaca la presència dels neozelandesos Great North i del nord-americà Max Garcia Conover. Els primers vinculen tradició amb aires renovadors i es podrien entendre com el pont perdut entre The Band i els primers Mumford & Sons. El segon acaba de completar el gens menyspreable repte de compondre una cançó a la setmana durant un any. Peces que presentarà en solitari i des d'un discurs que hauria d'entusiasmar els seguidors de Bon Iver o Iron & Wine. En el capítol nacional hi trobem els ja consolidats Joan Queralt and The Seasicks amb un folk-rock robust i fràgil a la vegada, evocador de Jeff Buckley, Ryan Adams o fins i tot Blind Melon. I també una de les revelacions d'aquesta temporada, la martorellenca Marta Knight amb el seu repertori de folk preciosista però estripat que s'aproxima per moments a coordenades com les de Núria Graham o PAVVLA. Més informació al web de Folk Me Hard.

The Lazy Lies homenatgen Van Gogh

Entranyable homenatge al pintor Vincent Van Gogh, el que s'han marcat The Lazy Lies al seu nou videoclip. Estrenat avui mateix per la revista Muzikalia i dirigit per Roger Gascon -vocalista i guitarrista de la banda barcelonina- i Olalla Wallin, "Spiral Skies" és una història surrealista que té lloc en una habitació d'ambientació vangoghiana prèviament decorada per la pròpia Wallin. La peça en qüestió forma part del segon disc de la banda, el més que notable "Less Talk More Action" (2018). Poden veure el vídeo a Youtube.

Mary Gauthier - "Rifles & Rosary Beads" (2018)

"I wore my uniform with honor, my service was not a sacrifice. But what saves you in the battle can kill you at home", canta Mary Gauthier a "Soldier On", primer dels onze talls que conformen "Rifles & Rosary Beads" (2018). El seu vuitè disc d'estudi i el fruit de la col·laboració de la nord-americana amb l'ONG Songwriting With Soldiers, que com indica el seu nom dóna veu als veterans de guerra dels Estats Units a través de cançons que expliquen les seves històries. Totes les peces que conformen aquest àlbum, per exemple, parteixen de textos escrits originalment per soldats o pels seus familiars, als quals Gauthier s'ha encarregat de donar forma a través del seu registre habitual, aquella concepció estripada i en ocasions desolada del so Americana. La citada "Soldier On" suposa un inici (molt) potent, però el que ve a continuació no es queda gens curt. El títol de "The War After the War" parla per ell mateix. "Still on the Ride", "Brothers" o la mateixa peça titular les podria haver compost Bruce Springsteen durant els dies de "Nebraska" (1982) o "Devils & Dust" (2005). I el conjunt del plàstic es presenta com el contrapunt ideal a aquell country prefabricat que sol sonar a la publicitat de l'Associació Nacional del Rifle i similars.

Steven Munar - "Hey Hey Hey Re Do It Again" (2018)

Steven Munar i la seva inseparable Miracle Band acaben de presentar nou single. "Hey Hey Hey Re Do It Again" és una de les peces incloses al seu darrer treball d'estudi, el magnífic "Violet Koski" (2017), i la podem escoltar ara en versió remasteritzada per Alberto Sol de Sants, que n'ha potenciat la base rítmica per a fer-la encara més ballable. Escoltin-la a Spotify.