Michael Chapman - "True North" (2019)

La veterania és un grau. Ho sap prou bé Michael Chapman. El britànic no tan sols ha celebrat recentment el seu 78è hivern, també commemora enguany el cinquantè aniversari del seu disc de debut, aquell "Rainmaker" (1969) amb el qual va començar a marcar diferències de bon principi. Chapman és un artista difícil de classificar. Sovint encasellat per procedència temporal i geogràfica en els anys daurats del folk rock britànic, el cert és que al llarg de tot aquest temps la seva música ha transitat lliurement per multitud de formes i llenguatges, absorbint influències de tota mena com si d'una esponja es tractés, i creixent disc a disc fins a derivar en tota una amalgama estilística que conjuga les seves arrels britàniques amb els misteris més profunds de la tradició nord-americana.

"True North" (2019) és el segon capítol d'aquella fèrtil etapa de maduresa que va encetar ara fa dos anys amb el monumental "50" (2017). Repeteix a les tasques de producció aquest imprescindible aliat clau que ha esdevingut Steve Gunn, un dels guitarristes més cotitzats del rock nord-americà contemporani i responsable d'un registre que situa Chapman en territoris més o menys propers als del Johnny Cash de la nissaga American. De la mateixa manera que el seu predecessor, "True North" ens presenta un il·lustre supervivent que canta a partir de la seva inabastable experiència, amb la convicció de qui no ha de demostrar res a ningú i amb les ganes de qui encara té tantes coses a dir a les portes de la seva novena dècada vital. El resultat són peces tan majúscules com "Bluesman" o "Truck Song".