dissabte, 2 de novembre del 2019
50 anys de "Willy and the Poor Boys"
Cap més banda de la història del rock pot presumir d'haver fet en menys d'un any tot allò que Creedence Clearwater Revival van fer en qüestió de deu mesos al llarg de 1969. Els que separen "Bayou Country", publicat el 5 de gener i fortament arrelat en el blues i el rock'n'roll més primitiu, d'aquest "Willy and the Poor Boys", editat tal dia com avui d'aquell mateix any amb un ventall discursiu que seguia bevent de les mateixes fonts però ampliava més que mai els seus horitzons i posava les bases de la que esdevindria l'obra capital del quartet californià -"Cosmo's Factory" (1970)-. Entre l'un i l'altre hi havia hagut dos capítols igualment clau com eren l'edició de "Green River" -sí, CCR van publicar tres àlbums al llarg de 1969, i cada un va suposar un pas endavant respecte de l'anterior- i una massiva actuació al festival de Woodstock.
Quan "Willy and the Poor Boys" va veure la llum aquell 2 de novembre, John Fogerty i companyia no tan sols eren una de les bandes més grans del món en termes mercantils, sinó una potència creativa que semblava no tenir límits i que era capaç d'avançar per l'esquerra el que quedava del somni psicodèlic amb un argumentari que remetia a la més ancestral tradició nord-americana. Si fins aleshores havien jugat amb el rock'n'roll, el country i el rhythm & blues més pantanosos, la caràtula d'aquell plàstic presentava els components del grup retent un homenatge a les jug bands que sobre el terreny es materialitzava als surcs de "Poorboy Shuffle", un instrumental elaborat a base de washboard i harmònica.
També es materialitzava, és clar, a la lletra de "Down on the Corner", la peça que obria el disc i a la llarga una de les composicions més reconegudes de Fogerty. La història d'una banda de carrer que tocava instruments tradicionals a canvi de propines, narrada sobre una base de vitalista funk amb accent del Sud. Un contrast amb la urgència elèctrica d'"It Came Out of the Sky", un rock'n'roll marca de la casa que semblava posar determinades coses al seu lloc abans que el combo recuperés la seva vessant country rock amb una adaptació gairebé definitiva del "Cotton Fields" de Leadbelly. Tres mostres del cançoner més eclèctic que havia presentat la banda fins aleshores, però no pas les úniques.
"Willy and the Poorboys" era també l'àlbum de "Fortunate Son", un rock de factura robusta i lírica compromesa que qüestionava el fet que els fills de les famílies més benestants dels Estats Units no fossin reclutats per combatre al Vietnam mentre el jovent de les classes populars no tenia cap altre remei que deixar-se la pell en aquell infern. Indiscutible himne generacional i antibel·licista, la peça remet encara avui a aquells dies convulsos però també ha servit al propi Fogerty i a avantatjats deixebles com Bruce Springsteen per carregar contra altres campanyes militars impulsades per l'Oncle Sam. Completaven el plàstic el rockabilly immediat de "Don't Look Now", una greixosa lectura de la tradicional "Midnight Special", el blues instrumental de "Side O'The Road" i l'expansiva majestuositat d'"Efigy". Dos dies més tard veuria la llum el debut homònim de The Allman Brothers Band. Quedava oficialment inaugurada la dècada dels 70.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada