50 anys de "Green River"

Si 1969 va ser l'any en què el rock va deixar de ser psicodèlic i va tornar a les seves arrels més orgàniques i essencials, la Creedence Clearwater Revival va ser una de les formacions que millor van saber capitalitzar (i liderar) aquella transició. Ho va fer publicant ni més ni menys que tres àlbums al llarg d'un exercici que va consolidar el quartet californià com una de les bandes més grans de la seva generació i va fer del seu líder, John Fogerty, un dels compositors més icònics de la música d'arrel nord-americana.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Green River" va ser el segon disc que lliurava la Creedence al llarg de 1969. Nou talls que destil·laven les essències més elèctriques i pantanoses del blues, el country i el rock'n'roll anterior a la British Invasion, si bé amb un ganxo, una potència i una frescor que ja haurien volgut molts dels artistes més cool del moment. Un plàstic que prenia com a punt de partida el seu predecessor -"Bayou Country", editat el mes de gener d'aquell mateix any- i que contenia tres de les cançons més celebrades del repertori de Fogerty.

La primera, la peça titular. La greixosa rodanxa de rhythm & blues que obria l'àlbum tot suggerint un retorn a dies més innocents i apel·lant a la natura com a últim refugi. Els records d'infantesa del propi Fogerty, universalitzats amb tota una successió de postals per on desfilaven boscos de color verd estiuenc, gronxadors de corda penjats a les branques dels arbres, rius d'aigua cristal·lina i noies ballant descalces sota la llum de la Lluna. Tot això, amplificat per una contagiosa base rítmica de les que fan escola -ho saben prou bé els Hollies- i un corrosiu riff de guitarra que establia línia directa amb els astres més ancestrals del blues.

La segona, "Bad Moon Rising", un dinàmic i vitamínic rockabilly amb una lírica apocalíptica que d'alguna manera semblava predir els dies convulsos que s'aproximaven a marxes forçades -dels assassinats de la Manson Family a les males vibracions d'Altamont i a la dècada dels 70 com a certificat de defunció de la innocència i els somnis a tot color dels nens de les flors-. I la tercera, "Lodi", la història en primera persona d'un músic atrapat en un poble de mala mort i una de les primeres mostres d'aquell country rock marca de la casa que aniria guanyant terreny en successius llançaments.

"Green River" va veure la llum set mesos després de "Bayou Country" i a tan sols dues setmanes de l'actuació de la Creedence a Woodstock. Abans d'acabar l'any, Fogerty i companyia lliurarien "Willy and the Poor Boys", un nou pas endavant i l'avantsala del que sol considerar-se com el cim creatiu del quartet, un "Cosmo's Factory" que sortiria del forn ja durant el següent exercici i on els californians acabarien d'establir algunes de les bases del rock dels 70.