dijous, 5 de desembre del 2019
50 anys de "Let It Bleed"
Si 1969 va ser l'any en què el rock entès com a fenomen cultural va assolir el seu punt més àlgid, impregnant-se de les convulsions socials del moment i contemplant la gestació d'algunes de les seves obres més definitives, "Let It Bleed" no tan sols en va esdevenir un dels capítols clau sinó també una de les portes d'entrada a la dècada dels 70 i, amb tota probabilitat, l'obra més transcendental de tot el catàleg dels Rolling Stones. Nou pistes que consolidaven la nova direcció sonora iniciada l'exercici anterior amb "Beggars Banquet" (1968) i posaven les bases dels totèmics "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972).
Efectivament, "Let It Bleed" reflectia com pocs àlbums la ressaca del hippisme, la fi de la dècada dels 60 tal i com l'havia contemplat la cultura pop i la imminència de tota la foscor que era a punt d'arribar –l'endemà de la seva publicació, tal dia com avui de fa 50 anys, els propis Stones protagonitzaven aquell desastre que va esdevenir Altamont-. Començant per la peça que l'encetava, un "Gimme Shelter" que vampiritzava gèneres com el blues o el soul a partir d'una lírica marcadament apocalíptica, una de les peces definitives del cançoner stonià –i una de les preferides de Martin Scorsese-. Per no parlar dels set tenebrosos minuts de "Midnight Rambler", el boogie endimoniat que Jagger i Richards van dedicar a l'assassí en sèrie Albert DeSalvo, o de l'orgia química de la peça titular.
A nivell intern, "Let It Bleed" també és fruit d'un període convuls en què la banda havia decidit prescindir d'un Brian Jones cada cop més erràtic –va ser expulsat del grup quan amb prou feina s'havia començat a gravar el disc- i substituir-lo per Mick Taylor –qui tan sols va arribar a enregistrar un parell de cançons-. Detalls que en part expliquen però en absolut enterboleixen un dels plàstics més sòlids i heterogenis de Ses Majestats, al qual cal sumar també arguments de pes com l'èpic final al ritme de l'eterna "You Cant' Always Get What You Want" o aquella primera incursió en el terreny del country que va suposar "Country Honk", adaptació del seu propi "Honky Tonk Women". Potser farien discos més rodons en el futur, però mai més tornarien a sonar d'aquella manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada