dijous, 6 de desembre de 2018

50 anys de "Beggars Banquet"


Poc es devien imaginar els Rolling Stones que l'edició de "Beggars Banquet" (1968), tal dia com avui de fa 50 anys, marcaria en certa manera un final i un inici al conjunt de la seva trajectòria. El final de la seva formació clàssica, que es materialitzaria al cap de pocs mesos amb l'expulsió de Brian Jones durant les sessions de gravació del posterior "Let It Bleed" (1969). I el naixement del so dels Stones tal i com encara l'entenem a data d'avui.

Produït per aquell aliat clau que acabaria esdevenint Jimmy Miller, "Beggars Banquet" va refermar el cop de timó discursiu que ja s'havia pogut intuir al single "Jumpin' Jack Flash", editat tan sols mig any abans i considerat com una reacció de la pròpia banda a la mala acollida d'aquell artefacte psicodèlic mai prou valorat que és "Their Satanic Majesties Request" (1967). Un trencament d'arrel amb el pop calidoscòpic i el rock psicodèlic, i un retorn amb totes les conseqüències al blues dels seus inicis.

"Beggars Banquet" va ser l'àlbum de l'endimoniada "Sympathy for the Devil" i de la combativa "Street Fighting Man", dos dels títols més reconeguts i reconeixibles del catàleg stonià, però també de tot un seguit de peces de naturalesa acústica, generalment pausada i essencialment pantanosa. El blues més primitiu, deconstruït i reinventat a partir de les seves pròpies arrels. I els Stones mutant de la nit al dia en la bèstia que eren a punt d'esdevenir i que mai més han deixat de ser malgrat els incomptables alts i baixos.

Amb el plàstic que ens ocupa, la banda va segellar un retorn per la porta gran i va inaugurar el seu període més fèrtil creativament parlant. Una etapa marcada per episodis tan foscos com la mort de Brian Jones o l'afer Allen Klein, però també per la sèrie discogràfica més sòlida, indiscutible i influent de tota la seva història -la que va del propi "Beggars Banquet" fins a "Exile on Main St." (1972), com a mínim-. Sense talls com "No Expectations", "Factory Girl" o "Stray Cat Blues" no es pot entendre res del que han fet des d'aleshores Ses Satàniques Majestats, però tampoc algunes obres clau de bandes com els Faces, els Black Crowes o Primal Scream.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada