En ple confinament i quan tothom menys se l'esperava, va Bob Dylan i publica la que no tan sols és la seva primera composició nova en vuit anys –des del llunyà "Tempest" (2012)- sinó també una de les peces més monumentals i fins i tot transcendentals de tot el seu catàleg. Sí, tot plegat és molt Dylan. I no tan sols perquè l'home segueixi anant al seu aire –o fent-ho veure-, sinó per com la peça en qüestió parla de la mort –la de John Fitzgerald Kennedy, a qui dedica els primers versos, però també les de companys d'ofici caiguts al llarg de cinc dècades i mitja de carrera- i de com el món que coneixíem sembla ensorrar-se sense remei davant mateix dels nostres nassos.
No, "Murder Most Foul" –així es titula la cançó llançada aquesta setmana a través de plataformes com Youtube- no s'ha enregistrat durant la pandèmia ni hi fa referència, però allò que diu ressona ara mateix molt més que determinades obres "concebudes en quarantena". Gairebé 17 minuts –el tema més llarg que mai ha lliurat el seu autor- on Dylan parteix d'alguns dels esdeveniments que han marcat la seva trajectòria vital per a retratar un món a la deriva, i ho fa de forma gairebé confessional, posant la veu i el piano en primer terme i deixant que uns subtils arranjaments orquestrals facin la resta. Com si, amb 78 primaveres a l'esquena, vingués a dir-nos que tot té un final. Com qui, després d'haver-se passat anys reinterpretant Sinatra al seu aire, despatxa ara el seu propi "My Way".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada