Bob Dylan - Tempest

L'anterior disc de Bob Dylan, "Together through Life" (2009), tenia un cert regust d'àlbum menor. No era un mal disc, ni de bon tros -a aquestes alçades i obviant innecessaris exercicis nadalencs, sembla gairebé impossible que el de Duluth lliuri una mala obra-, però li faltava alguna cosa per a igualar la trilogia que havia firmat immediatament abans. La que formaven "Time Out of Mind" (1997), "Love and Theft" (2001) i el monumental "Modern Times" (2006). La que havia definit l'etapa de maduresa d'un Dylan que es reinventava per enèssima vegada, redescobrint l'ampli ventall de música tradicional nord-americana anterior als anys 60 i posant-la al dia a la seva manera. Blues, folk, hillbilly, rock'n'roll primitiu i unes gotes de jazz que de vegades celebraven les arrels culturals del de Minnesota, i d'altres es tenyien de neguit, introspecció i fins i tot tenebres. Tres discos on Dylan i la seva banda feien sonar vital, actual i renovador el que a mans d'un altre hauria desembocat en un buit i fred exercici de retronostàlgia.

La incorporació de David Hidalgo (Los Lobos) a "Together..." va ser un encert puntual. El sabor fronterer del seu violí i el seu acordió enriquia en general les composicions de Dylan, però en ocasions les encasellava en un registre on aquest no semblava acabar-s'hi de trobar. Potser aquest és el motiu del cop de timó que ha suposat "Tempest", un nou llançament publicat aquesta mateixa setmana i amb el qual el seu autor recupera les quotes d'excelència i transcendència de la citada trilogia. Hidalgo segueix a bord, però es manté en el mateix pla discret que comparteixen habituals com Charlie Sexton o Stu Kimball. Cares visibles d'una Bob Dylan Band que torna a brillar a l'estudi tant o més que en els seus darrers directes barcelonins -apoteòssic el passi que van oferir al Poble Espanyol el juny de 2010-.

Des de la declaració d'intencions del deliciós "Dunquesne Whistle", que obre l'àlbum a ritme de western swing, a un emotiu "Roll On John" que evoca la figura de John Lennon. Del rhythm & blues tavernari de "Narrow Way", al quart d'hora curt que dura el tema titular -un vals inspirat en la tragèdia del Titanic, en la més pura tradició folk que un jove Dylan personificava abans d'esdevenir una icona de la cultura occidental-. De la veu trencada i emprenyada de "Pay in Blood", als que potser són els nou minuts més sorprenents d'aquest disc. Els que dura "Tin Angel", on el de Duluth rapeja sobre una base de hip-hop elaborada amb una instrumentació hillbilly. Tot un tour de force, en definitiva, que deixa enrere "Together..." i recupera la consistència del Dylan del segle XXI. L'inici d'una altra trilogia rodona? Que així sigui.

Audio: "Tin Angel" - Bob Dylan