dilluns, 8 de juny del 2020
50 anys de "Self Portrait"
"What is this shit?". Amb aquesta inequívoca i contundent expressió començava la duríssima crítica que Greil Marcus va dedicar a "Self Portrait" (1970), el desè disc d'estudi de Bob Dylan, publicada al seu dia a les pàgines de Rolling Stone. Poques vegades una crítica ha estat tan a punt d'eclipsar el seu propi objecte com aquelles paraules amb què Marcus reflectia el desconcert que l'àlbum havia generat no tan sols entre els propis crítics sinó sobretot entre els seguidors del de Duluth, i que encara avui solen citar-se quan toca parlar del plàstic en qüestió.
Les coses com siguin. Contràriament a allò que solen assenyalar diverses creences populars, "Self Portrait" no és el pitjor disc de Dylan –aquest dubtós honor se'l podrien disputar en tot cas determinades obres lliurades durant la dècada dels 80-. De fet, ni tan sols és un mal disc i el mateix Marcus arribaria a matisar la seva ferotge crítica anys després. Però és perfectament comprensible que resultés desconcertant en el context en què es va publicar.
Quan "Self Portrait" va veure la llum avui fa mig segle, Dylan es trobava a Woodstock allunyat de tot i de tothom –excepte de The Band, però això és una altra història-, portava més d'un any sense publicar cap disc nou –l'últim havia estat "Nashville Skyline" (2019)- i tan sols havia trencat el seu retir de l'esfera pública per participar el 1969 al festival de l'illa de Wight. Els seus interessos, explicaria posteriorment ell mateix, prioritzaven la família a la música. I per postres, no sabia com treure's de sobre aquella condició de portaveu generacional que se li havia atorgat sense ell haver-la demanat mai.
Al llarg dels anys s'ha arribat a especular amb la possibilitat que Dylan decidís facturar un disc menor precisament per desfer tot el mite que s'havia generat al seu voltant i poder tornar a respirar tranquil. Potser per aquest motiu va lliurar una vintena llarga de pistes, repartides en quatre cares i aparentment inconnexes, entre les quals hi havia outtakes dels àlbums immediatament anteriors i fins i tot quatre peces gravades al citat concert de Wight amb el suport de The Band que podien sonar a glòria –atenció a les lectures countryficades de "Like a Rolling Stone" i "She Belongs to Me"- però no acabaven de trobar el seu lloc en un marc com aquell.
La resta es debatia entre composicions pròpies de perfil més aviat discret i tota una col·lecció de versions que comptava amb encerts tan notables com el folk torrencial de "Days of '49" (Alan Lomax), la serena lectura de l'"Early Mornin' Rain" de Gordon Lightfoot o un crepuscular "Blue Moon" (Rodgers i Hart) que d'alguna manera s'avançava quatre dècades i mitja a l'etapa crooner que Dylan tot just acaba de tancar.
Pel que fa al material original, els aires pre-rock'n'roll de "Woogie Boogie" i "Living the Blues" poden remetre a dia d'avui a obres de maduresa com "Love and Theft" (2001). I la inicial "All the Tired Horses", on el propi autor ni tan sols es deixava escoltar –només hi van intervenir tres coristes i una secció de corda-, marcava un inici de disc francament fascinant –sens dubte, una de les peces a redescobrir de l'inabastable catàleg dylanià-. Sí, la reacció inicial de Greil Marcus és perfectament comprensible en el context de 1970. Però cinc, dècades després, "Self Portrait" ens recorda que la categoria d'obra menor no és sinònim de mala obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada