The Strokes - "The New Abnormal" (2020)

Si la primera dècada dels segle XXI no s'entendria musicalment parlant sense la irrupció dels Strokes des d'una Nova York que es debatia entre el caos posterior a l'11-S i una efervescència musical tan sols comparable a la de finals dels 70, els anys 10 van ser una etapa complicada i a la pràctica oblidable per a Julian Casablancas i companyia. La seva producció discogràfica va ser tan escassa com poc inspirada –dos àlbums i un ep que poca cosa tenien a veure amb el ganxo i la frescor que havien arribat a caracteritzar els nord-americans-, i els seus directes van esdevenir tan freds i protocolaris que en ocasions arribaven a produir vergonya aliena –ho vam poder comprovar durant la seva desafortunada actuació al Primavera Sound 2015-.

I justament ara, quan molts dels que havien ballat "Last Night", "Someday", "12:51" i "Reptilia" als soterranis més cool d'arreu del món ja amb prou feina els donaven crèdit, van els novaiorquesos i facturen el seu primer àlbum des del llunyà "Comedown Machine" (2013). I no tan sols això, també han lliurat per primer cop en més de deu anys un plàstic que, si bé no acaba de recuperar el temps perdut ni els nivells d'inspiració dels encara imprescindibles "Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003), sí que presenta una banda molt més centrada que la que es va enfilar ara fa cinc anys en un dels escenaris grans del Primavera –festival on tenien previst tornar a actuar aquest cap de setmana, i on acabaran actuant l'any vinent si les circumstàncies ho permeten-.

Part de la responsabilitat l'ha tingut aquest productor tot terreny que és Rick Rubin, qui després d'haver materialitzat resurreccions artístiques com les de Johnny Cash, Neil Diamond o fins i tot ZZ Top, ha fet el que ha pogut amb els Strokes i no li ha sortit del tot malament la jugada. No, "The New Abnormal" (2020) no és aquell retorn per la porta gran que semblava intuir-se al seu primer avançament, un "Bad Decision" que certament aconseguia posar al dia la fórmula patentada al seu moment pels seus autors –ritme urgent, nervi vocal, aires New Wave i una línia melòdica que remet a Blondie, Talking Heads i, atenció a la tornada, el "Dancing with Myself" de Billy Idol-.

Però malgrat tot conté reclams a tenir tant en compte com un "Broolkyn Bridge to Chorus" que flirteja amb el pop sintètic à la Pet Shop Boys, i on Casablancas i companyia treuen pit des d'un registre que no és el seu però per fi han aconseguit dominar després de diversos intents en va. O "Selfless" i "At the Door", dos talls de naturalesa malencònica i reflexiva on s'intueix el final d'una adolescència –la dels primers poster boys de les generacions festivaleres del segle XXI- que no podia pas durar per sempre. No, "The New Abnormal" no és un retorn per la porta gran però convida a l'optimisme envers una banda que fins fa ben poc semblava tenir més passat que futur.