Dies de Primavera (4)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2015

Sembla mentida, però l'any vinent farà quinze anys del debut discogràfic dels Strokes. Un "Is This It" (2001) que va revitalitzar la música de guitarres a principis del segle XXI i que concentrava en onze pistes la frescor d'uns Ramones, la urgència d'uns Modern Lovers i la sofisticació d'uns Television. Moltíssim ha plogut des d'aleshores -inclosos treballs tan oblidables com "Comedown Machine" (2013), la referència més recent dels novaiorquesos-, i de tot allò ja no queda absolutament res. Els actuals Strokes van arribar al Primavera Sound 2015 com a caps de cartell però en hores baixíssimes. Les d'una banda desmotivada, desorientada i aparentment avorrida d'ella mateixa. Les de cinc músics que han acabat esdevenint l'antítesi d'allò que van representar al seu dia. Molt més en forma s'havia mostrat abans un altre dels referents sonors de la Nova York del canvi de segle. A aquestes alçades es fa difícil pensar que Interpol puguin tornar a brillar a l'estudi tal i com ho feien deu anys enrere, però damunt l'escenari fan de la solvència i la majestuositat les seves raons de ser. I ho fan amb tant d'ofici que els seus concerts mantenen el tipus fins i tot quan es fonen els ploms, tal i com va passar ahir durant els minuts finals de la seva actuació.

Tot un exemple de com transformar en prime time les hores més avançades, Underworld van elevar la temperatura del festival durant la recta final de la seva programació central. Els britànics van interpretar sencera la seva obra capital, "dubnobasswithmyheadman" (1994), però l'autèntic clímax de la seva actuació arribaria a l'hora dels bonus tracks i amb forma de dos dels títols canònics de l'electrònica del darrer quart de segle. "Rez" i "Born Slippy", l'un darrere l'altre. Llums, mans enlaire i la pols elevant-se des del terra de l'esplanada mentre les masses ballaven en total comunió. La primera part d'una rave de dimensions bíbliques que passaria el relleu a Caribou. Els últims cartutxos del Primavera al Fòrum, lliurats en safata i celebrats per una marea humana de proporcions inabastables. Novament, l'èxtasi col·lectiu i la comunió de les masses. Hi va haver uns temps en què l'electrònica tractava precisament d'això. De remoure consciències tot transformant l'espai individual i col·lectiu en un lloc millor. Final de moltíssima alçada, doncs, el dels concerts del Primavera en un Parc del Fòrum que va vibrar de valent la nit passada.

Unes vibracions que ja s'havien intuït a mitja tarda amb l'agressió sònica d'uns Fucked Up disposats a esclafar tot allò que se'ls posés al davant. Ni les tanques de protecció van suposar un impediment perquè Pink Eyes acabés el concert fonent-se amb les primeres files del públic, cantant amb el respectable i finalment desapareixent entre la multitud per a desesperació d'un personal de seguretat que no semblava tenir-les totes. Tot un contrast amb la serenor i les emocions a flor de pell d'una Tori Amos que es va presentar amb l'únic acompanyament d'un piano i un teclat -als quals s'aniria alternant-, la seva veu i un cançoner de llarguíssim recorregut. Un passi de caràcter íntim, malgrat les ocasionals bases electròniques, i que francament hauria resultat més afortunat en un recinte tancat. En qualsevol cas, i encara que sigui amb un quart de segle de retard, la nord-americana debutava per fi als escenaris barcelonins. Tant de bo no trigui el mateix a tornar.

El d'Sleaford Mods era un altre dels concerts més esperats de la jornada. La seva trajectòria és molt més curta que la d'Amos i el seu debut a la ciutat va tenir lloc encara no fa ni un mes en el marc del festival Primera Persona. Però l'expectació generada pel seu discurs és tal, que qualsevol aparició pública equival a tot un esdeveniment. Com si es tractés d'uns Fall en clau hip-hop i amb John Lydon a la veu, els de Nottingham hi van anar de cara. La llengua esmolada de Jason Williamson anava escopint l'una darrere l'altra veritats tan incòmodes com punyents, mentre Andrew Fearn es limitava a estar-se a l'escenari amb una actitud entre passota i provocadora. Disparant bases pregravades des d'un ordinador portàtil a l'inici de cada cançó, i matant la resta del temps tot consumint una llauna de beguda energètica o fins i tot fent fotografies amb el mòbil. Hi va haver qui no ho va acabar d'entendre i fins i tot qui s'hi va enfadar. D'això es tractava, probablement. Tot un triomf, el d'Sleaford Mods, en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Suicide.

Menció a part es mereix la mastodòntica descàrrega d'uns Einstürzende Neubaten que tornaven al Primavera després d'haver posat banda sonora als actes de commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial. Tot un apocalipsi sònic que es va apoderar del Fòrum a cop de camaleòniques capes sonores i instruments musicals impossibles. S'imaginen un torn industrial emprat com a instrument de percussió? O tota una pluja de peces metàl·liques de notables dimensions, caient des d'un gran contenidor i integrant les vibracions sonores resultants en el tema que els músics interpreten a l'escenari? Són tan sols dos exemples del que es va poder presenciar durant l'actuació dels alemanys. Tres dècades avançant-se als seus temps i ni un sol símptoma de fatiga. La transgressió com a motor per a l'evolució de tot discurs artístic i la música tal i com no sol ensenyar-se a les escoles de música. Brutals.

UNDERWORLD. Èxtasi i comunió.

CARIBOU. Una rave de dimensions bíbliques.

FUCKED UP. Pink Eyes a contrallum i entre el respectable.

TORI AMOS. Debut a Barcelona.

SLEAFORD MODS. Veritats com temples.

EINSTÜRZENDE NEUBATEN. Apocalipsi sònic.