Mirar enrere amb la finalitat de caminar cap endavant ha estat una de les grans especialitats de Paul Weller des dels dies de The Jam. Si aleshores va recuperar les essències fundacionals del moviment mod des d'una òptica regeneradora que contrastava amb la tònica general d'aquell oxímoron anomenat mod revival, des d'aleshores ha seguit explorant tot un seguit d'arrels profundes que li han servit precisament per a renovar-se de forma constant al llarg de quatre dècades llargues durant les quals ha tingut major o menor fortuna però mai ha fet cap pas en fals en termes artístics.
"On Sunset" (2020), el seu flamant darrer plàstic, referma aquesta voluntat de seguir avançant a partir de referents pretèrits, en aquest cas un llenguatge musical que sempre ha estat una de les seves raons de ser. El soul que el va alimentar de bon principi a través dels vinils de la factoria Motown i que ell mateix va explorar durant els dies de The Style Council. Per descomptat, que ningú s'esperi ni una cosa ni l'altra en aquest nou plàstic, sinó una elegant reinterpretació del gènere a mans d'una autoritat de ple dret en la matèria –i, certament, un contrast amb el caràcter reposat i intimista del seu predecessor, "True Meanings" (2018)-.
No, definitivament aquest no és la mena de treball que devien estar esperant aquells devots del Northern Soul que alternen la iconografia de The Jam amb indumentària Fred Perry i excursions en scooter. Més aviat és un nou capítol d'aquesta fèrtil i prolífica etapa de maduresa en què el Modfather s'ha atrevit d'una vegada per totes a mirar molt més enllà del seu llegat i de tot allò que se li pugui pressuposar, a fer allò que li vingui de gust en cada moment i a recordar a qui ho hagi oblidat que ser mod consisteix (o hauria de consistir) justament en qualsevol cosa menys en esdevenir esclau de cap mena de fórmula.
Puntualment assistit per vells amics i coneguts que van de Mick Talbot –el seu aliat a The Style Council- a Lee Thompson (Madness) o Jim Lea (Slade), Weller ha facturat un repertori que tant pot posar al dia les textures sintètiques de la dècada dels 80 (la inicial "Mirror Ball", l'onírica "Earth Beat") com conquerir les pistes de ball més calentes de la dècada anterior ("Old Father Tyme") o invocar la sofisticació de Marvin Gaye i Curtis Mayfield ("On Sunset"). El resultat és un conjunt que de ben segur descol·locarà més d'un de la mateixa manera que The Style Council van alienar part de la parròquia de The Jam, però al mateix temps ve a enriquir un dels catàlegs discogràfics més eclèctics de la generació (post-)punk.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada