És sorprenent la quantitat de cops de timó inesperats (i generalment encertats) que ha fet la trajectòria de Paul Weller durant la passada dècada -justament des que el Modfather va comptar 50 primaveres-. Tot va començar amb "22 Dreams" (2008), un acostament a la psicodèlia en les seves diferents manifestacions que va inaugurar l'etapa més imprevisible i frenètica de la carrera del londinenc des dels dies de The Jam. Des d'aleshores s'ha atrevit a experimentar amb tota mena de registres, arribant a jugar amb el krautrock i tornant ara fa un any al format cançó marca de la casa amb "A Kind Revolution" (2017).
I justament quan semblava que ja no li quedava cap racó de l'espectre estilístic per explorar, Weller estrena la seva setena dècada vital amb un disc de caràcter intimista. Un "True Meanings" (2018) que situa la veu i la guitarra en primer terme i es complementa amb arranjaments orquestrals que, salvant distàncies, poden arribar a evocar l'obra de Burt Bacharach o fins i tot el Richard Hawley més crepuscular. Peces de naturalesa fràgil i regust tardorenc -tan sols la inicial "The Soul Searchers" arriba a augmentar revolucions- que valen el seu pes en or però, ho ha avançat el seu autor, no són el precedent de res. Un cop l'hagi presentat -ha anunciat una minigira per boscos de la Gran Bretanya de cara a la primavera vinent- promet tornar a l'estudi amb format elèctric. Encara incombustible als 60 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada