Festival de Blues de Barcelona
Plaça Major de Nou Barris, Barcelona
5 de juliol de 2024
Hi ha un grau de puresa, fins i tot de veritat, en les músiques d'arrel com el blues, que no es troba en cap altre gènere o estil musical concebut durant les passades cinc o sis dècades. No parlo d'autenticitat, aquell terme que de tant fer-se servir ha acabat no significant res, sinó d'una forma d'entendre i fer la música.
Ho sap prou bé Billy Branch, il·lustre tòtem del blues de Chicago, virtuós de l'harmònica i veterà de la banda de Willie Dixon, que la nit passada va tancar la primera jornada del Festival de Blues de Barcelona a la plaça Major de Nou Barris. No es va cansar de reivindicar els seus origens, la Windy City que el va foguejar i que el va fer tal com és.
Tampoc es va oblidar de qui l'havia precedit. Hi havia respecte, però sobretot un sentit innat de la responsabilitat, en la forma com entonava els noms de Muddy Waters, Little Walter, Sonny Boy Williamson o el mateix Dixon. També en la forma com es va referir al blues: "The music of my ancestors".
El blues, una expressió les arrels de la qual es poden traçar en les plantacions de cotó de Mississippi però venen de molt més lluny. Una música que ja es practicava fa més de 100 anys i que des d'aleshores s'ha mantingut viva i en moviment sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all ni de recrear-se excessivament en cants de sirena.
Branch té 72 anys i suma un quilometratge que parla per ell sol. És reconegut com un mestre del seu art, ha tocat amb els millors i aquí segueix. Repartint alegria –sí, alegria- cada cop que s'enfila a l'escenari, però sobretot aprofitant cada nota per recordar qui és i d'on ve. Mantenint viva una cadena de transmissió de la qual ell mateix és baula i fil conductor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada