L'última gran banda de rock clàssic?

PEARL JAM

Palau Sant Jordi, Barcelona

6 de juliol de 2024

En plena era grunge, Pearl Jam va ser aquella banda capaç de conjugar l'ètica punk amb l'estètica del rock clàssic. El més semblant que la seva generació va donar als tòtems de temps pretèrits en què ells mateixos s'emmirallaven i segueixen emmirallant-se.

Avui, els de Seattle són probablement l'última gran banda de rock clàssic en el sentit que durant dècades s'ha atorgat a aquest terme. Més The Who que els mateixos Who, ahir a la nit van segellar el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi amb una oportuna –i immensa- "Baba O'Riley" que va fer de rèplica a una torrencial "Alive".

Van emmarcar bona part de la collita recent –el disc més citat de la nit va ser "Dark Matter", és a dir l'últim- en un repertori on els clàssics van alternar amb seleccions no tan evidents però igualment ben triades. De la polèmica al voltant del preu de les entrades en parlarem més avall, amb el permís de vostès.

Dit això, em van ressonar molt les paraules amb què Eddie Vedder es va referir a les complicacions de salut que l'havien mantingut fora de joc durant tota l'última setmana. Sense concretar què li havia passat, sí que va donar a entendre que en el moment més crític va arribar a no tenir-les totes.

Justament, aquesta setmana ha fet dos anys que jo mateix em vaig fer a la idea que no tornaria a veure mai més el mar. Són experiències que t'ho fan veure tot d'una altra manera, i quan te'n surts entens més que mai que la vida va de viure-la. Ho va proclamar el propi Vedder abans d'entonar un "Life Wasted" que des d'ara passa a tenir un significat totalment nou.

Sobre l'import de les entrades

Ara fa cosa de 30 anys, Pearl Jam va esdevenir l'única banda de la història amb el seu estatus que s'ha atrevit a enfrontar-se a l'imperi Ticketmaster. I va perdre, perquè la metàfora de David contra Goliat sempre resulta molt inspiradora, però la vida real és una altra cosa. A partir d'aquí, òbviament em semblen excessius (escandalosos) els preus de les entrades pels dos concerts que el grup té programats aquest any a Barcelona. Però també em sembla injust (i fins a un cert punt, demagògic) assenyalar un artista en concret com a responsable únic d'una situació que no comença ni s'acaba ara i aquí.

Si recordeu el que van fer Pearl Jam el 1994, potser també recordareu que el context d'aleshores era força diferent de l'actual. D'entrada, perquè una part important dels ingressos dels artistes provenia de la venda de discos. Al cap de pocs anys, aquesta va caure en picat per motius que ja s'han explicat moltes vegades. I no recordo que ningú posés el crit al cel quan això va passar. Al contrari, si un músic insinuava que li semblava just cobrar per allò que era fruit de la seva feina, li queien pals pels quatre costats (sobretot en un país com aquest nostre, on tothom defensa allò que és seu amb la mateixa alegria amb què pontifica sobre allò que és dels altres).

La davallada de la indústria discogràfica tal com havia estat tradicionalment concebuda, va coincidir amb l'auge d'això que anomenem les Noves Tecnologies. Unes eines que al principi se'ns van vendre com a pràcticament miraculoses i que havien de venir a fer-nos la vida més fàcil, però que a la pràctica han servit perquè les grans corporacions coneguin millor els nostres gustos i patrons de consum (també perquè ens coneguin millor les institucions que ens governen, però aquest és un altre tema... o no).

Per això, el sorteig per decidir qui seran els "afortunats" que optaran a gastar-se 99 euros (més despeses de gestió) per una entrada de galliner al Palau Sant Jordi el dia que hi toquin Pearl Jam, el farà un algoritme. I aquest algoritme farà la seva tria en funció de l'historial de compres de cada usuari prèviament registrat (és a dir, tindrà més punts qui més s'ajusti als patrons que una intel·ligència artificial feta a mida de Ticketmaster consideri correctes). Consti que res de tot això m'ho estic inventant, i que tot està explicat al mateix portal habilitat per registrar-se.

Francament, haver arribat fins aquí em preocupa bastant més que uns preus que, torno a dir-ho, em semblen excessius. I per què hem arribat fins aquí? Doncs per molts motius. I un d'ells és que, de la mateixa manera que un dia vam deixar de pagar per escoltar música, també vam considerar que ens resultava més còmode comprar les entrades de concerts a través d'una plataforma digital operada (en aquell moment) per una entitat financera, que no pas anar a la botiga de discos de tota la vida (on, per cert, adquiríem entrades que s'havien imprès i transportat fins a l'establiment de torn, cosa que donava un cert sentit a aquest eufemisme que són a data d'avui les "despeses de gestió").

Amb tot això vull dir que potser seria més honest, per part nostra, deixar d'assenyalar determinats artistes com a responsables d'una tendència que ve de molt lluny. Deixar de recordar què feien Pearl Jam el 1994 i preguntar-nos, com a consumidors (detesto aquest concepte, però és el que som quan comprem una entrada per un concert, ja sigui a Ticketmaster o en un ateneu llibertari), per què vam acceptar de forma acrítica que la indústria del disc era una mena de tirania i que les grans multinacionals tecnològiques no només havien vingut a salvar-nos d'aquella tirania, sinó a fer-nos ciutadans més lliures i feliços.