Gleneagle Arena, Killarney
23 de novembre de 2025
Bob Dylan ha tancat el concert d'aquesta nit a Killarney amb "Lakes of Pontchartrain", una cançó tradicional que no havia tocat en directe des de 1991, i que ha justificat tota sola una part important del preu de l'entrada -també cada quilòmetre que he fet per assistir a aquest concert-.
L'ha despatxat després d'una catàrtica "Every Grain of Sand", cita a la seva etapa cristiana i, des de fa quatre anys, pilar mestre d'allò que ell mateix ha anomenat recentment 'The Rough and Rowdy Ways Show'. Enèsima prova de vida de qui ha alterat en diverses ocasions la història de la música i encara no n'ha tingut prou.
Aquesta nit han estat precioses les lectures d""I Contain Multitudes" i "I Made Up My Mind to Give Myself to You". La primera, una crepuscular balada 'fifties'. La segona, amb celestial fraseig al piano i remarcant cada síl·laba de la tornada, evocadora dels grans 'crooners' del segle passat.
Ha estat sorprenent un "My Own Version of You" absolutament irreconeixible, una cançó totalment diferent de la que vam poder escoltar tres setmanes enrere a París, amb la banda dibuixant un coixí de blues rock angular, amb ritme monolític i unes guitarres -enormes Bob Britt i Doug Lancio- que literalment tallaven l'aire.
També m'ha agradat molt la veu estripada de Dylan enfilant com si li anés la vida una torrencial "It Ain't Me, Babe" -arribant a tocar la guitarra als primers compassos-. I "Key West", que fins i tot en la seva lectura més minimalista es referma cada nit com una de les grans fites del cançoner de Dylan (del recent, i del no tan recent).
Torna a merèixer un punt i a part aquest "It's All Over Now, Baby Blue" reinventat com a fràgil balada country jazz, res a veure amb el format més rocker de fa tan sols un mes en aquest mateix tram de la gira. Una cançó publicada fa sis dècades, que sona en directe tal com podria ser si Dylan l'hagués compost avui. El trajecte de tota una vida, que encara no s'ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada