Guitarra, baix i bateria - Programa 143

Alejandro Escovedo.

Ja poden escoltar la col·laboració mensual d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Ahir ens van acompanyar Els Surfing Sirles, Chuck Prophet, PAVVLA, False Advertising, Tinariwen, Alejandro Escovedo, Donovan, Constantine, Ala.ni, Renaldo & Clara, Creedence Clearwater Revival, Bartlett, Dolorosa i El SistemÄ Suec. I vam parlar de propers esdeveniments com el Minifestival de Música Independent, Blues & Ritmes, Músiques Disperses (MUD), Terra de Sons, FustaPop o Azkena Rock Festival. Poden escoltar-ho aquí.

Ensemble Topogràfic - "Llac" (2017)

Ensemble Topogràfic presentaven la passada tardor “Llac”, una peça on el duet format per la ballarina Anna Hierro i el músic -i explorador sònic- Carlos Martorell refermava la singularitat d’un discurs multidisciplinari ara per ara únic a les nostres latituds. La unió gairebé perfecta de so i moviment, on el primer és conseqüència del segon però el segon tampoc es pot entendre sense el primer. I una reflexió al voltant de les realitats paral·leles pròpies de l’era digital, les d’un món on el nostre dia a dia pot arribar a contrastar -i fins i tot xocar- amb allò que projectem -o volem projectar- a través de les xarxes socials.

“Llac” suposava un pas endavant per a Ensemble Topogràfic. I no tan sols pel fet d’aprofundir en la pròpia essència del projecte, sinó també perquè redefinia l’equilibri entre la seves vessants escènica i musical. Aquesta última acaba de veure la llum en format discogràfic. I si bé la dimensió sònica de “Llac” no es pot deslligar de la visual, escoltada de forma independent transporta a tot un univers paral·lel de cacofonies, sons d’ultratomba i paisatges de vegades onírics i d’altres claustrofòbics, agrupats en quatre seccions que responen a títols com “0x00000001”. El disc l’edita Memory No. 36, segell californià especialitzat en música experimental i avançada.

Originalment publicat a B-Magazine.

Roger Pelàez, Martí Sales i Matagalls a El 9 Nou

El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publica avui la crònica de les presentacions dels llibres de Roger Pelàez i Martí Sales i l'actuació de Matagalls que van tenir lloc ahir al Tarambana, signada per un servidor. Als quioscos fins dijous.

Roger Pelàez i Martí Sales

Roger Pelàez i Martí Sales, ahir a la tarda al Tarambana de Cardedeu, on van presentar les seves darreres obres literàries -"Hegemonia persecutòria" i "La cremallera", ambdues editades recentment per Males Herbes-. Pelàez i Sales són a aquestes alçades molt més que dos personatges singulars. Són dos noms que hauran de figurar de manera destacada el dia que algú posi per escrit la crònica no oficial de la Catalunya contemporània. Pelàez va aprofitar l'ocasió per a oferir un dels seus incendiaris espectacles d'spoken word, farcit com no podia ser de cap altra manera de l'humor àcid i irreverent marca de la casa. Sales va recitar versos propis i aliens, i va citar com qui no vol a Josep Carner i Radio Birdman -algú més ha citat aquests dos referents gairebé a la vegada? Jo crec que no-. I un cop acabades les presentacions es va donar pas a una actuació dels cada dia més solvents Matagalls. Folk coral sense domesticar, expansives cançons en to menor i versos punyents que surten de les més profundes entranyes.

Tired Pony - "The Place We Ran From" (2010)

Estic redescobrint aquests dies el primer disc de Tired Pony, aquell "The Place We Ran From" (2010, Fiction/Polydor) que va desmentir d'entrada tots els tòpics possibles -o com a mínim els negatius- sobre els supergrups. El projecte a través del qual va donar sortida Gary Lightbody (Snow Patrol) a la seva passió pel so Americana. I una banda que completaven il·lustríssims secundaris com Peter Buck (REM), Richard Colburn (Belle & Sebastian), Scott McCaughey (Young Fresh Fellows) o Jacknife Lee (Compulsion). També participaven al disc convidats de pes com Tom Smith (Editors) o M Ward i Zooey Deschanel (She & Him). La seva carta de presentació van ser aquestes deu cançons que oscil·len entre la confessió i l'esclat emocional, entre les formes tradicionals i el rock d'arrels nord-americà post-Wilco, amb títols tan ben trobats com "Get on the Road" o "Dead American Writers".

The Fall of Hanoi

Avui fa deu anys que es va emetre l'última edició de Hanoi 23, l'espai radiofònic que un servidor dirigia i conduïa en una emissora local. Havien estat sis anys i mig i 273 emissions comptant la que ens ocupa. I recordo que tractant-se de l'últim programa em vaig saltar el format habitual i em vaig dedicar a punxar durant una hora clàssics i peces de culte que d'alguna manera responien a la raó de ser del Hanoi. Tot plegat va resultar molt més divertit i molt menys traumàtic del que em pensava, si bé els últims minuts se'm van fer lleugerament difícils i la sensació de desconcert un cop fora d'antena va ser considerable. Amb el temps m'he adonat que carregar-me el Hanoi gairebé de la nit al dia va ser un error monumental, però en aquell moment no vaig tenir més remei -o potser sí però no ho vaig saber veure, ara mateix tant és-.

Dream pop per a dies freds

"The Dreamers" i Dream Forever" són dos recopilatoris de dream pop i perifèrics distribuïts per Mojo amb les seves edicions 250 i 278 -setembre de 2014 i gener de 2017, respectivament-. Tots dos s'inspiren en la figura i l'obra de Kate Bush, però no contenen cap dels seus temes. A canvi, hi trobem autèntiques perles de naturalesa onírica signades entre d'altres per Julia Holter, Caribou, The War On Drugs, Smoke Fairies, Jenny Hval, Poliça, School Of Seven Bells o Yann Tiersen. Música ideal per a dies freds. Com el d'avui.

"Skin"

ANÍMIC

Gala scannerFM @ Sala Upload, Barcelona

23 de febrer de 2017

El nou disc d'Anímic, "Skin" (2017, BCore), és tan definitiu i tan revelador que fins i tot es pot situar per sobre de les darreres obres d'alguns dels referents amb els quals se l'ha comparat. I no només això. Com qui vol refermar que es troba en un nou estadi artístic i vital, en directe tan sols interpreten les peces d'aquest àlbum, dues de l'anterior -reconstruïdes gairebé a partir de les seves pròpies cendres- i una de nova (i inèdita) que sona com NIN, Whitehouse i Throbbing Gristle -així, tot en un-. I quan acaben, un se'n va a casa amb la sensació d'haver presenciat quelcom absolutament gran. Sobre aquestes línies, els propis Anímic durant el primer concert de la gira de presentació d'"Skin", la nit passada a la sala Upload en el marc de la gala de presentació de la nova programació d'scannerFM -on també van actuar, entre d'altres, formacions tan solvents com Gúdar, VLIVM o Las VVITCH-.

The Crab Apples - "Sacha"

The Crab Apples mantenen la línia ascendent del seu darrer ep, "Hello Stranger" (2016), en un single de recent publicació on destapen la seva vessant més íntima i fràgil. "Sacha" ha estat produït per Xavier Friedrich (Grushenka) i va acompanyat d'un videoclip realitzat per dues de les components del grup, Laia Martí i Laia Alsina -aquesta última també hi aporta tota una exhibició d'street art-. Vegin-lo aquí.

Oh! Tiger Mountain - "A Cowboy"

Llarga vida a qui treu les coses de context (en el sentit positiu de l'expressió). M'ha captivat el darrer videoclip d'Oh! Tiger Mountain. Un "A Cowboy" dirigit per Cauboyz i protagonitzat per Bruno Ricci, que interpreta un outlaw al més pur estil del jove Clint Eastwood, emmarcat en escenes pròpies del nostre dia a dia. La peça formarà part del proper ep de la banda francesa, "Altered Man", previst per al mes que ve. Més informació a Bandcamp.

Sam Butera - "The Wildest Clan" i "Apache!"

Quan parlem de Sam Butera solem referir-nos al decisiu paper que el seu saxofon va jugar a l'hora de definir el so de Louis Prima, però solem oblidar-nos de la seva obra solista. Discos signats al seu nom, en ocasions apadrinats pel propi Prima, on el de New Orleans es destapava com a vocalista sense deixar de banda l'instrument pel qual és universalment reconegut. Àlbums on exercia com a líder i s'envoltava de músics tan notables com el guitarrista Robin Roberts -un dels rostres visibles de The Witnesses, que és com es deia la banda d'acompanyament de Butera-. Com ja havia fet anteriorment amb altres icones musicals del segle passat, el segell especialitzat en reedicions Hoodoo Records ha posat en circulació dos d'aquells treballs en un únic disc compacte: "The Wildest Clan" (1960) i "Apache!" (1961), als quals cal sumar sis bonus tracks procedents d'altres sessions de gravació. En total, una trentena de pistes i més d'una hora de música amanides amb extenses notes informatives i abundant material gràfic. I el gustàs que suposa escoltar a Butera i companyia fent-se seus estàndars del jazz, el blues i el primer rock'n'roll com "Let the Good Times Roll", "You Send Me", "Highway 101", "Apache", "Spanish Harlem" o un "Smooth Operator" que ja hauria volgut per a ell el propi Prima. Quan aquest parell de plàstics van veure la llum a principis dels anys 60, el rock'n'roll ja era una realitat d'allò més ferma i les guitarres elèctriques havien desplaçat les seccions de vent com a instruments de referència de la música pop, però gegants com Butera van mantenir-se ferms al seu lloc i van signar obres absolutament perdurables. Aquí en tenen dues bones mostres.

RENALDO & CLARA: “Els afores són una metàfora de tot el que tenim al voltant”

Buscant noves sonoritats - Foto Noemí Elias.

Han passat tres anys des que Renaldo & Clara van debutar a Bankrobber amb el seu primer disc llarg, “Fruits del teu bosc” (2014). Des d’aleshores, la banda lleidatana ha enregistrat un ep compartit amb Xavier Baró –”Xavier Baró i Renaldo & Clara” (2016)- i s’ha consolidat com un dels grans valors a casa nostra del pop independent en la seva vessant més elegant i malencònica. “Els afores” (2017) referma la promesa inicial a la vegada que desafia etiquetes i amplia horitzons tant a nivell líric com sonor. Clara Viñals ha respost per via electrònica les preguntes d'un servidor, una entrevista publicada avui mateix per B-Magazine.

Sputnik, Òrbita 90

He vist aquesta nit passada l'últim capítol d'Sputnik, Òrbita 90 -el programa del Canal 33 de la televisió pública catalana dedicat a recordar l'enyorat espai musical Sputnik-. En aquesta ocasió tocava revisar allò que algú va anomenar Rock Català -així, en majúscules-, i entre imatges del Sant Jordi i dels primers concerts dels Pets -que lluny quedaven encara les gravacions amb Refree- s'hi han alternat breus clips d'algunes de les gires internacionals que van passar per Barcelona el 1991: Ramones, Pixies (amb Killing Joke com a teloners) i Siouxsie and The Banshees, entre d'altres. Durant els anys 90, la televisió pública catalana disposava d'un espai musical que explicava la música que es feia aquí i la que es feia a fora, que donava veu a la creació autòctona, documentava les gires internacionals que s'acostaven a casa nostra i, de passada, educava diverses generacions -entre elles la meva-. Dues dècades després de tot allò, el panorama musical català és més fèrtil i heterogeni que mai en tots els sentits, i de gires internacionals que valen la pena tampoc ens en falten. El que ens falta, en tot cas, és un espai televisiu que ho expliqui i ho documenti tal i com Sputnik ho va fer al seu dia. Al seu lloc, en canvi, un recull d'imatges d'arxiu de fa més de vint anys referma el vell tòpic que qualsevol temps passat va ser millor.

50è aniversari de Kurt Cobain

Kurt Cobain (1967-1994).

Cinc dècades fa avui que va néixer el portaveu involuntari de l'última gran revolució del rock'n'roll. El líder de Nirvana, l'ànima torturada que va esdevenir ídol generacional, l'autor d'algunes de les cançons més grans de les passades tres dècades i el rostre més visible d'allò que es va anomenar grunge. Diuen que poc abans de morir volia dissoldre el grup per a explorar nous territoris sonors. També diuen que volia explorar aquests mateixos territoris des del si dels propis Nirvana. Que d'haver seguit fent música hagués rebaixat el nervi elèctric i s'hagués aproximat a registres reflexius com l'slowcore -on ja s'aproximava la fràgil "Something in the Way" que tancava el track list de "Nevermind" (1991)-. No ho sabrem mai. Sigui com sigui i de trobar-se encara entre nosaltres, Kurt Cobain faria avui 50 anys.

Quatre veus emergents canten per als refugiats

Ian Sala.

DAVY LYONS + IAN SALA + CHET + RAQUEL LÚA

Oratori de Sant Felip Neri, Barcelona

18 de febrer de 2017

Va dir Rufus Wainwright durant la seva passada gira europea que no pensava interpretar en directe la seva celebrada versió d'"Hallelujah", de Leonard Cohen, fins que Donald Trump perdés la cursa electoral als Estats Units. Vistos els resultats, és possible que Wainwright trigui molt de temps a tornar a interpretar aquesta cançó. La qual cosa seria una llàstima, perquè de motius i causes nobles per a cantar-la sempre n'hi haurà. Per exemple la conscienciació al voltant del drama dels refugiats, crisi humanitària de proporcions inabastables augmentada per la ineficàcia de les administracions europees a l'hora d'abordar-la. Per això va manifestar-se tan emotiva la versió d'"Hallelujah" que Toni Jiménez i Olalla Wallin, ambdós components del grup Chet, van dur a terme ahir al vespre a l'Oratori de Sant Felip Neri. Singular i oportú auditori, una església del barri de Gràcia, on quatre veus emergents del panorama autòcton van oferir un concert benèfic amb l'objectiu de recaptar fons per a la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CEAR).

Amb "Hallelujah", Jiménez i Wallin van signar un dels moments més memorables de la nit i van culminar un set que havia destapat la vessant més crua i propera del seu repertori. I no van ser els únics en versionar a Cohen. Ian Sala, empordanès de vocació universal que ha sabut maridar com pocs el folk d'escola dylaniana amb les essències mediterrànies, va adaptar "Suzanne" al català en el marc d'un passi on la paraula es va situar en primer terme, ben recolzada sobre un càlid coixí de guitarra i harmònica. La vetllada l'havia obert Raquel Lúa, nom a l'alça al panorama de la cançó d'autor amb accent flamenc. El seu cançoner, ampliat i elevat per la prodigiosa guitarra d'Amaia Miranda, s'emmiralla en veus com les de Sílvia Pérez Cruz o Maria Rodés quan canta copla. L'últim en enfilar-se a l'escenari -o més ben dit l'altar- va ser Davy Lyons, irlandès establert a Barcelona i autor d'un repertori folk farcit de càrrega emotiva i força narrativa. Cançons que expliquen històries i desenvolupaments instrumentals gairebé progressius, reforçats ahir pel violinista Nacho López.

El SistemÄ Suec - "Tangram" (2017)

Si la millor manera com un artista es pot acomiadar és signant una de les seves obres definitives, David Reig pot estar ben satisfet. No és que el músic olotí s’acomiadi, ell mateix ha promès pels canals digitals que ben aviat el podrem escoltar al capdavant de noves aventures, però sí que ha posat punt i final al que possiblement hagi estat el capítol més celebrat de la seva trajectòria musical, El SistemÄ Suec. Un projecte unipersonal que ha servit a Reig per a facturar cançons pop de vocació fresca i perfeccionista i, a la vegada, maridar essències orgàniques i formes digitals.

Dèiem que Reig pot estar satisfet. Que posa punt i final a El SistemÄ Suec amb una de les seves obres definitives. Tant és així, que “Tangram” (2017, El Mamut Traçut) es perfila com un viatge a l’essència mateixa d’aquest projecte. La revisió, la reordenació i la posada al dia d’un llegat musical que mereix ser reivindicat a viva veu. No ens trobem, encara que pugui semblar-ho a simple vista, davant de cap antologia sinó d’un disc nou en tota regla que recupera i actualitza temes ja coneguts (“La tàctica Mollá” o l’eterna “La la la les llums”) i els contextualitza al costat de composicions noves com “Teoria del Kaos” o la inicial “El Sotabosc”, sentit homenatge a l’escena subterrània de la qual El SistemÄ Suec ha format part al costat de companys de segell com The Missing Leech o Mad’zelle -aquesta última present en diversos temes del disc que ens ocupa-.

Explica Reig a la seva pàgina web que l’arrel de “Tangram” va ser la necessitat d’ordenar diversos aspectes de la seva vida, inclòs el seu propi alter ego musical. Va ser a partir d’aquest procés com va passar revista a la feina feta i l’obra acumulada, en va triar les cançons amb què encara es podia identificar -catorze en total, la resta les va descartar- i, com qui encaixa les peces d’un trencaclosques, les va utilitzar per a construir “Tangram”. Oportú títol doncs per a un treball que suposa el primer àlbum d’El SistemÄ Suec -fins ara tan sols havia publicat singles i ep’s-, i a la vegada esdevé la mirada definitiva a una trajectòria immaculada. “Ens retirem a temps amb la tàctica Mollá”, canta Reig a l’última pista del disc. Tant de bo les seves noves aventures sonores no es facin esperar.

Originalment publicat a B-Magazine.

40 anys de "Damned Damned Damned"

The Damned va ser un grup pioner en tants aspectes que sovint aquesta condició eclipsa la qualitat innegable de la seva música. El seu single "New Rose", editat per Stiff Records l'octubre de 1976, va ser el primer llançament discogràfic del punk britànic. Mesos després, tal dia com avui de 1977, el seguia "Damned Damned Damned", debut en llarg del quartet londinenc i primer àlbum punk enregistrat i editat al Regne Unit. Durant els anys posteriors, els Damned esdevindrien també el primer grup punk de la Gran Bretanya en girar pels Estats Units, separar-se i tornar-se a reunir. I amb el temps abraçarien amb notable èxit (de vegades comercial, sovint artístic) gèneres com la New Wave, el post-punk o fins i tot el rock gòtic. Però mai més tornarien a manifestar-se tan crus i bàsics com al plàstic que ens ocupa. Un "Damned Damned Damned" que partia de l'electricitat bruta d'uns MC5 o uns Stooges -versió d'"I Feel Alright" inclosa- per a deconstruir l'essència mateixa del rock'n'roll més primitiu -la inicial "Neat Neat Neat" remet als dies d'Eddie Cochran- i lliurar autèntics antihimnes subterranis a una nova generació que els estava demanant a crits -com a mostres "I Fall", "Fan Club", "Born to Kill", "See Her Tonite" o la citada "New Rose"-. Produït per Nick Lowe, el primer disc llarg dels Damned era un cop de puny a la cara de tot i de tothom. Una dosi concentrada d'aire fresc i el primer toc d'avís d'un 1977 en què el punk abandonaria definitivament les clavegueres per a ocupar grans titulars i primeres planes (tot i que això últim és una altra història). 40 anys fa avui que va veure la llum "Damned Damned Damned", i si bé és cert que Dave Vanian i companyia arribarien a sonar millor, també ho és que mai han tornat a sonar tan autèntics ni tan propers.

Cala Vento: “Les nostres cançons adquireixen sentit quan les toquem en directe”

Panorama positiu - Foto Denisse Garcia.

Els darrers dotze mesos han estat d’allò més frenètics per a Cala Vento El duet empordanès ha passat de ser una banda gairebé desconeguda a publicar un dels debuts més aclamats de 2016 –”Cala Vento” (BCore)-, recórrer la península de cap a peus i fer-se escoltar en un esdeveniment internacional de primeríssim ordre com és SXSW. Per si tot això fos poc acaben lliurar el seu segon treball, un “Fruto Panorama” (2017, BCore) que confirma la promesa inicial i aporta nous matisos a un discurs de naturalesa vitalista i immediata. Onze píndoles de rock’n’roll desacomplexat i positivista, que passen revista a tot allò viscut i encaren el futur amb optimisme. Aleix Turon (guitarra, veu) i Joan Delgado (bateria) han respost per via electrònica i des de la carretera el qüestionari que els va fer arribar un servidor. Ja poden llegir l'entrevista a B-Magazine.

John Lennon (la cançó)

Hamell on Trial.

"John Lennon", la cançó. Tres minuts i mig llargs de visceral spoken word escopit sobre una guitarra acústica tocada a tal velocitat i amb tanta mala llet que gairebé en salten espurnes. Ed Hamell, pioner de l'antifolk conegut artísticament com a Hamell on Trial, explicant la trobada llampec que havia mantingut amb John Lennon, el músic, quan era un adolescent. Recordant el dia de la seva mort, i com al cap de molts anys va coincidir a l'aeroport de LaGuardia amb Sean Lennon, el fill a qui l'exBeatle mai va veure créixer. La peça és un dels punts àlgids d'"Ed's not Dead - Hamell Comes Alive!" (2002, Such-A-Punch), possiblement l'àlbum en directe més elèctric que mai s'hagi enregistrat amb l'únic suport d'una veu i una guitarra acústica. La versió a tota castanya de "Folsom Prison Blues" que es marca al final del disc és la presa més autèntica i honesta que mai s'hagi fet d'aquesta cançó al marge de l'original de Johnny Cash. Punk acústic en la seva màxima expressió.

La nota promocional de "Pink Moon"

Nick Drake.

Atenció a la nota promocional de "Pink Moon", el tercer disc de Nick Drake, publicat per Island Records l'any 1972: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". De vegades penso que si algunes grans disqueres d'aquest món haguessin seguit aquesta filosofia, si haguessin apostat de forma decidida per les trajectòries a llarg termini en lloc de vendre productes de temporada a un públic majoritari però no melòman, actualment contemplaríem tots plegats un panorama força més esperançador que el que tenim davant. La nota la signava l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison.

El nou videoclip de Ran Ran Ran

Dimas Rodriguez i Èric Palaudàries han dirigit el nou videoclip de Ran Ran Ran, "I un vers". La peça formarà part del proper disc del grup barceloní, "L'hereu", que veurà la llum properament a través de Bankrobber. I al clip s'hi poden veure habituals del Sotabosc musical autòcton. Vegin-lo aquí.

Chuck Prophet - "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017)

No li falta raó a Patti Smith quan proclama que Jesucrist va morir pels pecats d'algú però no pas pels d'ella. I tampoc n'hi falta a Chuck Prophet quan enuncia que Bobby Fuller va morir pels pecats de tots nosaltres. Bobby Fuller, el rocker texà que va versionar amb notable èxit l'"I Fought the Law" dels Crickets i de passada va inspirar els Clash a fer el mateix. La seva misteriosa mort -el seu cadàver va aparèixer a l'interior del seu cotxe sense senyals de violència- ha alimentat tota mena d'especulacions i servit a Prophet com a punt de partida a l'hora de facturar el que ell mateix defineix com un disc de California Noir. Un àlbum que explora la distància entre els tòpics del somni californià i el drama de ciutats com Los Angeles -on Fuller va morir l'any 1966- o San Francisco, on el ciutadà anònim Alex Nieto va ser abatut a trets ara fa tres anys per agents de la policia.

És Fuller qui enceta el disc amb la peça titular, "Bobby Fuller Died for Your Sins", dinàmic i desenfadat exercici d'atemporal rock'n'roll que evoca l'homenatjat en les formes, si bé els seus acabats semblen més propers a figures de culte de la música nord-americana com Willie Nile o Elliott Murphy. Nieto l'acomiada amb "Alex Nieto", un atac frontal de guitarres en flames on Prophet lamenta a viva veu la mort injusta d'una bona persona. Entre un extrem i l'altre, el californià recorda icones del rock'n'roll caigudes durant el passat exercici com David Bowie ("Bad Year for Rock and Roll") o Alan Vega ("In the Mausoleum (For Alan Vega)"), i signa títols tan destacables com "Your Skin" o "Jesus Was a Social Drinker", que de ben segur es traduiran en emocions fortes quan es traslladin a l'escenari.

Més informació:

Yep Roc Records  /  Pàgina web

Return to Waterloo

Doncs resulta que Ray Davies no tan sols ha estat capaç de compondre algunes de les més grans cançons de les passades sis o set dècades. Qui va ser líder dels Kinks també té inquietuds cinematogràfiques i ha arribat a fer de director. Una vessant força desconeguda a la qual va donar sortida l'any 1984 amb "Return to Waterloo", una pel·lícula que combinava costumisme amb experimentació i una mirada crítica a la societat britànica de l'època -tres elements que també han definit en algun moment o altre la seva música-. La cinta, considerada actualment com una obra de culte, ha estat recentment recuperada en format dvd per la gent de Wienerworld. Ignoro si es pot localitzar al nostre mercat, però els britànics ja en poden gaudir. Poden veure'n unes imatges aquí.

Five Years

Doncs resulta que aquest blog fa avui cinc anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que amb aquesta cançó. Gràcies a tots aquells que hi han estat des del principi, als que s'hi han afegit més tard, als que acaben d'arribar i també als que n'han marxat. Avui em prendré una copa a la salut de tots vostès, paraula.

Son Volt - "Notes of Blue" (2017)

Algú hauria de rodar un documental -o una pel·lícula- sobre les vides paral·leles que han desenvolupat Jeff Tweedy i Jay Farrar des de la dissolució dels seminals Uncle Tupelo. El primer va construir a partir de les cendres d'aquests últims uns Wilco que amb el pas dels anys han passat d'abanderar l'avantguarda de la música d'arrels nord-americana a esdevenir una mena de Radiohead de l'altre costat de l'Atlàntic. Una banda que ha sabut maridar sensibilitat pop i actitud exploradora en un discurs que ha traspassat banderes i ha obtingut l'aprovació d'un president dels Estats Units. De Farrar i els seus Son Volt se n'ha parlat menys i les seves cançons, més orgàniques que les de Wilco però igualment renovadores d'una tradició centenària, no han fet córrer tants rius de tinta. Els seus discos no ocupen les primeres pàgines de les seccions de crítiques i ressenyes i les seves gires no mouen les mateixes xifres que les de Wilco. Però la seva coherència, el seu bon gust i la seva solvència són tan innegables avui com el primer dia. "Notes of Blue" (2017) trenca un llarg silenci que Farrar ha aprofitat per a implicar-se en altres projectes -com la seva carrera solista-, i presenta uns Son Volt amb formació renovada que contemplen nous horitzons sonors. No s'esperin aquí guitarres fora de to ni cops de volant en clau experimental: les noves cançons de Farrar mantenen els patrons ja coneguts però afegeixen al conjunt un extra d'electricitat que en ocasions les acosta a territoris propis del blues, i en d'altres els permet presumir de musculatura sense perdre agilitat ni dinamisme. Un àlbum d'allò més notable que malgrat tot no captarà l'atenció de les masses festivaleres. Cosa que a Farrar deu importar-li ben poc a aquestes alçades: al capdavall, ells s'ho perden.

Jugando Con Kurt i Nice Place al Minifestival 2017

Els propers dies 11 i 25 de març tindrà lloc una nova edició del Minifestival de Música Independent, un clàssic del calendari melòman barceloní que un any més alternarà figures consagrades amb nous valors tant d'aquí com de fora. Per anar obrint boca, el festival va celebrar ahir una jornada prèvia a l'FNAC L'Illa Diagonal. Hi van actuar Jugando Con Kurt (a la fotografia) i Nice Place, dues bandes autòctones que beuen de gèneres com el post-punk, el shoegaze o l'indie de guitarres dels 90. No deixin de consultar la web del Minifestival per a conèixer tots els detalls de la programació, i sobretot no faltin a la cita.

The Rolling Stones - "Blue & Lonesome" (2016)

És el fet que els Stones toquin blues de forma apassionada i desacomplexada. És el gustàs que suposa tornar a escoltar Mick Jagger tocant l'harmònica -i anant a totes de bon principi: feia dècades que un disc de Ses Majestats no començava amb tanta força com la que enceta la relectura de "Just Your Fool", original de Little Walter-. És una banda que no requereix donar ni oferir cap mena d'explicació, fent el que li ve de gust i regenerant-se a partir de les seves pròpies arrels. És aquesta concepció clàssica però també visceral i perillosa d'un gènere que es resisteix a esdevenir peça de museu. I és també el potencial divulgatiu d'un plàstic d'abast tan universal com la llengua stoniana que en presideix la caràtula.

Perquè de discos de versions de blues se n'han fet molts, però pocs com aquest. Pocs que vagin més enllà d'una superfície a aquestes alçades més saquejada que explorada, i es decideixin a fer una immersió a la recerca de joies ocultes i peces poc habituals. I això és precisament el que han fet els Stones, rescatar una colla de perles perdudes al túnel del temps, reinterpretar-les i lliurar-les a noves generacions que trobaran en aquest disc un punt de partida per a descobrir les obres i les figures de Howlin' Wolf, Willie Dixon, Little Walter o Eddie Taylor.

No és cap tòpic: amb "Blue & Lonesome" (2016) els Rolling Stones han assolit per primera vegada en molt de temps el número 1 a les llistes d'èxits d'una bona colla de països -entre ells el Regne Unit i els Estats Units-. I només per això, pel fet d'haver portat temes de Dixon, Taylor i companyia al capdamunt d'uns rànquings on sol imperar la mediocritat amb forma de monotonia i conformisme, d'haver introduït tots aquests noms a milers de llars de tot el món, es mereixen Jagger, Richards i companyia el més gran dels monuments. La llavor està plantada.

Molly Burch

Les seves cançons enllacen el country elegant en clau femenina d'una Patsy Cline amb la malenconia pop d'unes Shangri-Las. Classicisme, ganxo melòdic, guitarres que fan twang i línies vocals d'allò més fresques com a ingredients clau d'un còctel sonor absolutament deliciós. El de Molly Burch, una jove texana que és a punt de publicar el seu segon disc, "Please Be Mine", ni més ni menys que a través de Captured Tracks.

James McMurtry

Fins fa ben poc era una de les meves assignatures pendents familiaritzar-me amb l'obra de James McMurtry, fill del llegendari escriptor Larry McMurtry i responsable d'una trajectòria de més de dues dècades consagrades a explorar les carreteres secundàries del country alternatiu i el so Americana. Recentment vaig topar-me en una botiga de discos de segona mà amb un dels seus àlbums més celebrats, un "Childish Things" (2005) que li va valer nombrosos guardons i elogis. Un plàstic per a degustar amb calma i un bon whiskey a la mà, on participen figures com Joe Ely i farcit de cançons tan memorables com "See the Elephant" o "Charlemagne's Home Town". No tan sols el seu cognom és il·lustre: la seva música parla amb veu pròpia.

Prèvies de Minifestival, MUD i Blues & Ritmes

Donovan serà un dels caps de cartell del Músiques Disperses (MUD).

Aquests darrers dies he escrit al B-Magazine les prèvies de diversos festivals. Poden llegir en aquests enllaços els textos corresponents al Minifestival de Música Independent, Musiques Disperses i Blues & Ritmes, tots tres amb cartells de moltíssima alçada.

White Ellipse

És d’agrair que de tant en tant treguin el cap propostes com la de White Ellipse. Perquè les seves cançons contenen substància i diuen coses que val la pena escoltar, però sobretot perquè la seva carta de presentació posa uns quants punts sobre les seves respectives is. Per exemple, quan es defineixen com un “projecte orgànic i íntim de música en acústic que porta el format de l’artista en solitari a un altre nivell”. Pot sonar a tòpic, però no ho és en absolut. Quan termes com ‘acústic’ han esdevingut l’eufemisme perfecte perquè centenars d’aspirants a cantautor facin públiques les seves misèries en bars on la cervesa pesa més que la pròpia música, s’agraeix que algú els torni a dignificar amb un discurs artístic coherent i atrevit. És el cas que ens ocupa.

White Ellipse són Marc Catalán i Àngels Gendra. Ell canta i toca la guitarra. Ella hi afegeix sintetitzadors, efectes electrònics i, de forma ocasional, es decideix també a cantar. Tenen la base d’operacions a Sabadell i acaben de debutar amb “Neon Phosphenes” (2016), un àlbum que enllaça textures orgàniques i acabats digitals, i deu peces -nou originals i una versió de Kavinsky- que exploren estats d’ànim com la nostàlgia, la malenconia, el neguit o la incertesa.

Construccions sonores en creixement constant, que abracen les formes més fràgils del folk o fins i tot de l’slowcore per a acabar-les enterrant sota capes i més capes de guitarres distorsionades, ritmes pesants i atmosferes pròpies de l’emocore més desacomplexat o fins i tot el post-rock -atenció als crescendos de “Whales” i “The Cinnamon Girl and The Heartless Octopus”-. Com Tortoise o Explosions In The Sky reduïts a la mínima expresió i posteriorment augmentats amb una veu tan urgent com confessional. Un viatge emocional pels paisatges més remots -i en ocasions desolats- de la psicologia humana.

Originalment publicat a B-Magazine.

Dolorosa

Una banda de bar.

De vegades les grans històries són fruit de petites casualitats. Raúl Bernal i Natalia Muñoz són de Granada. El primer és un músic de llarg recorregut que ha militat a les bandes d’acompanyament de José Ignacio Lapido i Loquillo, a més d’encapçalar el seu propi projecte, Jean Paul. La segona és melòmana per vocació, però fins fa ben poc no s’havia decidit encara a cantar per a desconeguts, menys encara a enfilar-se a cap escenari. Bernal i Muñoz es van conèixer fa més d’una dècada, quan ella freqüentava el bar on ell treballava. Ara és ella qui treballa darrere una barra, la de Ruido Rosa, un dels epicentres de l’escena musical granadina, i ell qui s’asseu a l’altre costat. I va ser així, entre converses de barra de bar, com va néixer el seu projecte conjunt, Dolorosa.

Les grans històries, dèiem, són de vegades fruit de petites casualitats. Muñoz i Bernal van trobar el seu nexe d’unió tot conversant en una barra de bar. La resta s’aniria construint a partir d’aleshores en sales d’assaig i estudis de gravació, amb altres habituals de l’escena granadina com són Antonio Lomas (Grupo de Expertos Solynieve, Lori Meyers), Fran Ocete i Chesco Ruiz (Brío Alfin). Amics i confidents que completen la formació de Dolorosa i que han acabat de donar forma a unes cançons que freguen la perfecció mètrica i estètica, que entren a la primera i fan molt bona companyia. Cançons amb ganxo melòdic, tempo amable, ritme infecciós, arranjaments detallistes i una poètica calidesa vocal.

Cançons com el single “Dominar el tiempo”, pista inicial i reclam d’autèntic luxe per a un primer disc, “Que el mañana sea bueno” (2017, Wild Punk), cridat a col·leccionar sentits elogis. Cançons com “Tu te vas de mi (por la mañana)”, “La vida es triangular” o la pròpia peça titular, arguments de pes en un plàstic que marida diverses dècades de tradició de rock independent amb essències frontereres i una afinadíssima sensibilitat pop. No s’enganyin, Dolorosa no és un projecte paral·lel ni una aventura al marge de res. Ens trobem davant d’una banda sòlida i amb projecció. Un grup que ja s’ha passejat amb notable èxit per alguns dels principals certàmens musicals de l’Estat i que ara, amb flamant carta de presentació sota el braç, es disposa a esdevenir una de les realitats més fermes de la música cantada en castellà.

Originalment publicat a B-Magazine.

Black Fanegas

Dos ep's editats al seu nom el confirmen com una veu a tenir molt en compte. Un discurs subterrani que evoca llum i foscor al mateix temps, però sempre des d'una òptica desenfadada i tragicòmica. Black Fanegas és Pedro Vicente del Roble, un mataroní a qui anteriorment havíem escoltat en bandes com Aleph Cuántico o Tropic Panda. Les seves cançons conjuguen melodia, sofisticació, cruesa i intensitat a parts iguals. Actualment està gravant el seu primer disc llarg, que veurà la llum properament a través d'Aiguamoll Records. Descobreixin-lo a Bandcamp.

Fishbach

El pop francès sembla viure un bon moment. Després de la irrupció ara fa alguns anys de La Femme, han començat a sorgir arreu de l'Hexàgon diferents bandes i solistes que han renovat el panorama musical autòcton, que beuen de diferents fonts i exploren registres diversos, que s'expressen majoritàriament en francès i que han portat mitjans com Les Inrockuptibles a parlar obertament d'una nouvelle scène française. Si durant el passat exercici van destacar en aquest àmbit noms com els de Flavien Berger, Jacques o Feu! Chatterton, aquest 2017 podria ser l'any de Fishbach. Una jove originària del departament de les Ardenes que ha desembarcat a París amb un discurs que conjuga sofisticació pop amb elegants capes electròniques i una veu cridada a dir (i cantar) moltes coses en un futur immediat. Acaba de veure la llum el seu primer disc llarg, "À ta merci" (2017). Escoltin-lo a Bandcamp.

Michael Chapman - "50" (2017)

En un moment en què tot és efímer i conceptes com novetat tendeixen a sobrevalorar-se, és un plaer aturar-se a escoltar artistes que mantenen intactes les seves respectives vocacions a edats en què molts voldrien haver-se jubilat. Michael Chapman va fer 76 anys el mes passat i pràcticament els celebrava amb l'edició d'un nou disc, "50" (2017), que marida la tradició amb l'esperit sempre renovador de qui durant els darrers anys ha interactuat amb exploradors nats com Thurston Moore, la No Neck Blues Band o Steve Gunn -aquest últim va participar a les sessions de l'àlbum que ens ocupa-. Deu peces que desafien paràmetres i etiquetes com folk o Americana per a destil·lar ofici i navegar per compte propi. Composicions tan majúscules com "Spanish Incident (Ramón and Durango)", "Sometimes You Just Drive" o "Memphis in Winter", que evoquen el pes de tota una vida dedicada a la música però sonen a ara i aquí.

Ocker - "1234 Love"

Una d'aquelles bandes de les quals amb prou feina es troben referències a la xarxa -tan sols apareix llistada en bases de dades com la de Discogs, si bé alguns vídeos seus circulen per Youtube-. Ocker era un grup alemany de pop electrònic -escric en passat perquè ignoro si encara es manté en actiu-. El seu (únic?) disc és aquest "1234 Love", editat l'any 2003 per Popup Records i emmirallat en formacions de l'època com Radio 4 o The Rapture. De fet, el seu tall inicial té un títol tan revelador com "New York FM" i és tot un exercici de rock urgent i emocional amb acabats digitals. Les deu peces restants tendeixen a rebaixar el component melòdic a favor de passatges més àcids i hipnòtics. L'artefacte en qüestió el vaig localitzar fa ja uns quants anys a la secció de segona mà d'una disqueria actualment desapareguda del centre de Barcelona, i durant una temporada el vaig arribar a escoltar de forma gairebé obsessiva.

Sonny Geraci (1947-2017)

SONNY GERACI

(1947-2017)

"Time won't Let Me" dels Outsiders sempre ha estat una de les meves peces preferides de la nissaga Nuggets. Un dinàmic exercici de blue eyed soul amb ritme trencapistes, infecciosa melodia i un orgue cavernós com a fil conductor. M'acabo d'assabentar que avui ens ha deixat qui va ser el seu vocalista -posteriorment ho va ser també de Climax-, Sonny Geraci. Motiu de pes per a recuperar el single en qüestió i fer-lo sonar ben fort.

Nine Inch Nails - "Not the Actual Events" (2016)

Es mantenen en forma Trent Reznor i companyia en aquest ep que arriba gairebé quatre anys després del revitalitzador "Hesitation Marks" (2013). Cinc peces amb un peu en la pista de ball més subterrània ("Dear World") i un altre en l'agressió industrial marca de la casa ("Burning Bright (Field on Fire)"), i on Reznor referma la seva aliança amb Atticus Ros -des d'ara, membre oficial de Nine Inch Nails-.

"Something Else: A Tribute to The Kinks" (2017)

El proper mes de setembre es commemorarà el cinquantè aniversari de "Something Else" (1967), un dels grans títols dels Kinks. Mojo s'ha avançat a la celebració oficial amb un disc de tribut a l'àlbum en qüestió, distribuït amb l'edició de març de la revista i on artistes com Wreckless Eric, The Limiñanas, Chuck Prophet, Mick Harvey o Nada Surf el reinterpreten en la seva totalitat. De moments destacables n'hi ha uns quants, però personalment em quedo amb Ty Segall i la seva visceral aproximació a "Waterloo Sunset".

Robert Dahlqvist (1976-2017)

ROBERT DAHLQVIST

(1976-2017)

Un 3 de febrer, la mateixa data en què ens van deixar Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper però 58 anys més tard, abandonava aquest món un dels components dels Hellacopters durant els seus anys de major projecció. Robert Dahlqvist va entrar al grup poc després de publicar-se el monumental "Grande Rock" (1999), i fins al moment de la seva mort ha militat a la que sens dubte ha estat una de les millors bandes de rock'n'roll mai sorgides a l'Europa continental, a més d'encapçalar els també recomanables Thunder Express.

The Big Bopper

És un costum que tinc des de fa molts anys. El d'homenatjar cada 3 de febrer les tres icones del rock'n'roll que van perdre la vida en aquell fatídic accident d'aviació que va tenir lloc a Iowa tal dia com avui de 1959. Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. Tota una santíssima trinitat, si bé aquest últim sempre sol quedar en un segon terme quan es recorda aquella tragèdia. S'ha arribat a dir d'ell que la seva música hauria ressonat menys al llarg de la història de no haver-se trobat al costat de Holly i Valens en aquell moment fatal. És possible, però cal no oblidar que el texà, sense poder presumir de la genialitat gairebé prematura de Holly ni de l'esgarrapada visceral de Valens, s'havia fet un nom a cop de cançons memorables com "Chantilly Lace" o "White Lightnin'" -que esdevindria un hit de grans dimensions de la mà de George Jones-. Per això aquest any m'ha vingut de gust centrar aquest homenatge en la seva figura.

Primer videoclip d'Amígdala

Nando Caballero ha dirigit el primer videoclip dels sabadellencs Amígadala, "TDA". La peça pertany al segon treball del grup, "II" (2016, La Produktiva), i les imatges que l'acompanyen són tan hipnòtiques i misterioses com ella mateixa. Vegin-lo aquí.

Boris Policeband

Boris Policeband podia haver-se dedicat a la música clàssica o a fer de músic de sessió per a qualsevol que li pagués un sou. De nom real Boris Pearlman, aquest novaiorquès va esdevenir una de les figures més misterioses i a la vegada definitives de la No Wave. I ho va fer amb un discurs no apte per a ments tancades i una posada en escena que, diuen, era capaç de buidar el propi CBGB en qüestió de minuts. Quan s'enfilava a l'escenari, es dedicava a fer soroll amb el violí mentre reproduïa gravacions que ell mateix havia realitzat de les transmissions de ràdio de la policia. Aquesta mena de coses no s'aprenen en cap conservatori.

Bobby Freeman (1940-2017)

BOBBY FREEMAN

(1940-2017)

El seu "Do You Want to Dance" ha servit com a efectiu recurs a incomptables bandes de rock'n'roll -i d'altres estils- a l'hora d'intensificar moments climàtics de les seves respectives actuacions. D'altres fins i tot han deixat empremta amb les seves respectives versions -Cliff Richard, Beach Boys, Bette Midler o Ramones-. Però el catàleg de Freeman contenia també perles tan brillants com "Betty Lou Got a New Pair of Shoes", "C'Mon and Swim" o "S-W-I-M", frenètics trencapistes que il·lustren la transició del rhythm & blues cap a registres com el soul o el citat rock'n'roll. Ens deixava el passat 28 de gener a l'edat de 76 anys.

John Wetton (1949-2017)

JOHN WETTON

(1949-2017)

Si les necrològiques han estat una de les tòniques habituals de la crònica pop durant el darrer exercici, l'àmbit de la música progressiva ha estat durant els últims mesos un dels més castigats, sobretot la nissaga King Crimson. Pocs mesos després de deixar-nos Greg Lake, s'acaba d'anunciar la mort d'un altre excomponent de la banda de Robert Fripp -així com d'altres projectes, dels quals destaca per popularitat el supergrup Asia-. Durant la seva estada a les files de Crimson va fer-se càrrec de la veu i el baix en tres dels seus àlbums més definitius, "Lark's Tongues in Aspic" (1973), "Starless and Bible Black" (1974) i "Red" (1974).

50 anys de "Surrealistic Pillow"

Editat tal dia com avui de 1967, "Surrealistic Pillow" no tan sols va esdevenir l'àlbum que definiria el so de Jefferson Airplane -era el primer que enregistrava la formació clàssica amb Grace Slick a la veu i Spencer Dryden a la bateria-, sinó també un dels pilars mestres del rock psicodèlic i, en certa manera, el punt de partida per a futurs projectes com Hot Tuna -les textures acústiques de la preciosa "Embryonic Journey", un clar precedent del que avui anomenem acid folk, deixaven entreveure el gust de Jorma Kaukonen pels sons de naturalesa més orgànica-. "Surrealistic Pillow" va ser el segon disc dels de San Francisco, i als seus surcs hi figuraven futurs clàssics com "She Has Funny Cars", "Plastic Fantastic Lover" i el que esdevindria tot un himne de la naixent Era d'Aquari, "Somebody to Love". Menció a part es mereix "White Rabbit", tot un exercici de lírica surrealística i al·lucinògena que per a molts suposa el cim creatiu de la banda. Passat mig segle de la seva edició, manté intacta aquella hipnòtica sensació de misteri i perill.

Anímic presenten "Skin"

Avui veu per fi la llum l'esperat nou disc d'Anímic, un "Skin" (2017, BCore) on la banda de Collbató ha tornat a fer un cop de volant estilístic aproximant-se més que mai a l'electrònica. De cada cançó n'han fet un videoclip amb un director diferent, i ahir es van projectar tots per primer cop a la Fàbrica Moritz. A l'acte també hi van ser presents, a més dels membres del grup i els corresponents realitzadors, els músics Alberto Montero i Anna Andreu (Cálido Home), que van realitzar per separat lectures acústiques de dos temes de l'àlbum. No deixin d'escoltar "Skin", de ben segur els sorprendrà en el millor dels sentits. A la fotografia, Anna Andreu durant la seva actuació.