dissabte, 14 de novembre del 2020
Bruce Springsteen - "Letter to You" (2020)
Hi ha artistes que semblen condemnats a topar una vegada i una altra amb el seu propi passat. Que cada cop que facturen un àlbum notable desencadenen rius de tinta explicant que es tracta de la seva obra més rellevant des d'aquell triomf pretèrit que encara avui segueix exercint com a far tant de l'imaginari dels seus seguidors com de la seva pròpia producció. S'ha dit de "Letter to You" (2020), celebrat retorn a l'estudi de Bruce Springsteen al capdavant de The E Street Band, que és el millor àlbum del seu autor des d'abans de la caiguda del mur de Berlín. No és cert, com tampoc ho era quan es va afirmar exactament el mateix de l'encara reivindicable "Wrecking Ball" (2012). Però com aleshores, Springsteen ha fet un cop sobre la taula que referma la seva rellevància a dècades d'haver parit les seves obres més canòniques, i alhora parla de l'ara i l'aquí amb la veu de qui suma setanta tardors a l'esquena i encara té coses a dir.
Anem per pams. Si una cosa ha demostrat el segle XXI tant a Springsteen com a la seva parròquia, és que si en directe segueix essent invencible el binomi que formen el Boss i la banda del carrer E, a nivell creatiu i d'estudi el de New Jersey pot facturar a aquestes alçades obres molt més interessants quan s'aventura pel seu compte més enllà de tota zona de confort –com a mostres "Devils & Dust" (2005), "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006) o fins i tot un "Western Stars" (2019) que encara no ha tingut temps d'acabar-se d'amortitzar-. Partint d'aquest principi, i del fet que el gran disc de la segona etapa de la E Street Band sempre serà "The Rising" (2002) –la seva producció pot haver envellit malament, però el que va suposar en el seu context ho expliquen els llibres d'història-, "Letter to You" és molt més que el millor plàstic que podia haver facturat un tàndem mutilat per l'absència d'un dels seus pilars mestres.
D'entrada és una col·lecció de cançons majúscules i executades amb ofici, tant les que són de factura recent –la peça titular amb tot el simbolisme que va adquirir en plena campanya electoral als Estats Units- com les que s'han rescatat de temps pretèrits –"Janey Needs a Shooter", "If I Was the Priest" i "Song for Orphans" daten d'abans de "Born to Run" (1975)-. També és un recordatori que el rock, entès més enllà dels engranatges industrials, segueix essent un llenguatge molt més viu del que es pensen determinats prescriptors de tendències que no havien ni nascut quan el mateix Springsteen s'atrevia a assenyalar el hip hop com el nou rock'n'roll –aquí tenim, sense anar més lluny, l'embranzida de "Burnin' Train" i la majestuositat de "House of a Thousand Guitars"-. I és alhora un homenatge a tot allò que Springsteen ha representat durant més de quatre dècades, als que ja no hi són –"Ghosts"- i als que es mantenen al peu del canó –"Last Man Standing": així hauria d'haver sonat "The Rising" al seu dia-. El testament de The E Street Band? Ni parlar-ne!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada