"Time"

Tired of lying in the sunshine, staying home to watch the rain

And you are young and life is long, and there is time to kill today

And then one day you find ten years have got behind you

No one told you when to run, you missed the starting gun

(Pink Floyd)

El Lluçanès, setembre de 2024.

Kris Kristofferson (1936-2024)

Kris Kristofferson (1936-2024).

Vaig descobrir a Kris Kristofferson de la mateixa manera que vaig descobrir a Sinéad O'Connor. El dia que el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –de quan aquestes coses es podien veure a la televisió pública-. Tots dos hi van tocar. I Kristofferson va ser l'encarregat de presentar O'Connor.

Eren els dies en què la cantant irlandesa havia esdevingut l'enemic públic número 1 de la moralitat més estreta i benpensant de cada casa, i quan es va enfilar a l'escenari va ser rebuda amb una escridassada de les que fan mal –també hi va haver qui la va aplaudir, però com de costum els curts de gambals van fer més soroll que la resta-.

Kristofferson va sortir a fer costat a O'Connor davant d'una multitud irracionalment enfurismada –probablement, els mateixos que avui marxen emprenyats dels concerts de Dylan perquè el de Minnesota no toca res que ells coneguin-. I quan finalment la cantant va marxar plorant de l'escenari, ell la va abraçar i la va acompanyar.

Quan vaig veure aquella escena amb 12 anys, jo no tenia ni idea de qui era Kris Kristofferson ni de qui era Sinéad O'Connor. Però el gest d'aquell senyor de la barba cap a aquella noia de posat serè i mirada valenta em va remoure moltes coses, i me les segueix removent cada cop que el veig.

Amb el pas dels anys vaig saber qui eren l'un i l'altra. Vaig assabentar-me que Kristofferson era l'autor de cançons que jo havia conegut a través de Janis Joplin o Elvis Presley. Vaig explorar la seva discografia al mateix temps que l'admirava a la gran pantalla. I em sento afortunat d'haver-lo arribat a veure en directe en una ocasió.

S'ha dit del texà que va ser un dels més grans del(s) seu(s) ofici(s), que després de la seva mort ja només queden Dylan i Willie Nelson. I tot això és cert. Però avui, mentre em feia a la idea que Kristofferson havia passat a millor vida, he necessitat tornar a veure el moment en què l'autor de "Help Me Make It Through the Night" va donar una lliçó d'humanitat a una colla d'imbècils que només sabien cridar.

Dylan, entre la comèdia i la tragèdia

Avui fa 63 anys que Robert Shelton va publicar al New York Times aquest article sobre un jove cantant de folk que responia al nom de Bob Dylan i que tot just començava a petar-ho als cafès del Greenwich Village. Era el 29 de setembre de 1961. Encara faltava ben bé mig any perquè el de Minnesota publiqués el seu primer àlbum.

Impossible predir en aquell moment que, en qüestió de tan sols quatre anys, Dylan hauria alterat per sempre més el curs de la música popular, deixant enrere l'ortodòxia folk i eixamplant els horitzons del rock fins a coordenades inimaginables el 1961. En tot cas, l'article de Shelton va contribuir a encarrilar tot allò que havia de venir.

En ple 2024 i amb 83 primaveres a sobre, Dylan és a punt de tornar a Europa per tancar (definitivament?) el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, la gira que l'ha tingut ocupat des del final de la pandèmia –amb el breu parèntesi de l'Outlaw Music Festival Tour, que l'ha portat a girar pels Estats Units amb Willie Nelson aquest estiu-.

Justament, avui fa dos anys del meu primer concert d'aquesta gira a l'Scandinavium de Göteborg. Des d'aleshores l'he seguit per cinc països i dos continents diferents, cosa que no havia fet mai abans amb cap altra gira ni amb cap altre artista (i dubto que torni a fer mai més). Si tot va bé, d'aquí a una setmana sumaré un sisè país a la llista.

"Mr. Dylan is both a comedian and a tragedian", escrivia Shelton. Una afirmació que, sis dècades més tard, connecta amb l'essència de peces com "I Contain Multitudes" o "False Prophet", totes dues de "Rough and Rowdy Ways". Dylan, amb tot el seu llegat, tot el seu recorregut i tot el seu misteri, segueix explicant-se a partir d'un cànon que el precedeix i del qual ell mateix ha esdevingut part.

Una raresa anomenada Lankum

LANKUM

Sala Apolo, Barcelona

28 de setembre de 2024

El cas de Lankum és tota una raresa en aquests temps que corren. Una banda contemporània, i rellevant, que es regeix per una lògica pràcticament oposada a la que dicten les tendències del moment.

Quan la figura del solista torna a estar més que mai a l'ordre del dia, els de Dublín no és que siguin un grup, és que directament funcionen com un col·lectiu on cada peça és essencial. La reivindicació d'allò comú en contraposició a la dictadura de l'ego més desmesurat.

Quan les lògiques industrials tendeixen a confondre l'originalitat amb la invenció de la sopa d'all, els irlandesos han definit un discurs propi a partir de tot allò que encara pot oferir la tradició, quan se la treu de les vitrines dels museus –i dels programes de festa major– i se la sacseja sense por.

I per postres són capaços de sortir a l'escenari a interpretar de cap a peus el seu darrer àlbum –"False Lankum" (2023)–. Una maniobra que els cànons actuals només contemplen quan l'obra de torn celebra un aniversari rodó, cosa que Lankum ja tindran temps de fer si mai van justos d'idees. Per ara estan ben servits.

Vitamínic post-punk

PENTINA'T LULA

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Tenia molt pendent veure en directe a Pentina't Lula. Una espina que em vaig poder treure de sobre ahir a la nit a la Sala Nau B1, on la banda barcelonina va actuar dins de la festa del 10è aniversari de Plans Films Arcada Koncerts. Una vitamínica injecció de desacomplexat post-punk i New Wave en fase gairebé terminal. Ressons de B-52's, Dolly Mixture i X-Ray Spex. I tot el carisma d'Anna Pantinat amb el seu teclat de batalla i els seus versos esmolats com dards de precisió.

Mutacions en positiu

LIANNALLULL

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Vaig descobrir Liannallull quan eren una banda de folk rock d'ascendència dylaniana. Des d'aleshores ha plogut molt i la formació ha experimentat diversos canvis, sempre en positiu, però aquelles essències fundacionals segueixen ben presents. Ahir van actuar amb format de duet a la Sala Nau B1, dins de la festa dels 10 anys de Plans Films amb Arcada Koncerts, i per moments van semblar un hipotètic esglaó perdut entre Pau Riba i Flat Duo Jets. Em va encantar l'accent surfer de la guitarra de Jordi Espinach a "Hippies del Montseny", també les percussions 'velvetianes' d'Anna Capacés, i el batec rockabilly amb què van rematar "No fer res". Fans de La Ludwig Band, feu-vos un favor i descobriu-los d'una vegada!

La determinació de qui es mostra tal com és

THE MISSING LEECH

10 anys de Plans Films

Nau B1, Granollers

27 de setembre de 2024

Ja fa més d'una dècada i mitja que Maurici Ribera es passeja pels escenaris, sovint amb l'únic suport de la seva guitarra acústica, sota l'alter ego de The Missing Leech. Avui puc presumir d'haver estat al que va ser el seu primer concert (setembre de 2007 a la desapareguda Comuna de l'Art de Mataró). Però també puc donar fe de fins a on pot portar la determinació de qui simplement ha vingut a mostrar-se tal com és, siguin quins siguin els dictats de cada moment –en el seu cas, a haver girat pels cinc continents sense disposar d'un management ni de res que se li assembli-. Ahir a la nit va obrir la festa del 10è aniversari de Plans Films a la Sala Nau B1 Arcada Koncerts, on va tocar cançons noves i d'altres que porten 15 anys sonant fresques com una rosa. Per molts anys!

Parlant de Pink Floyd a Gironella

Ahir a la tarda vaig anar a la Biblioteca de Gironella a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon". Entre el públic hi havia persones que s'havien comprat aquest disc el mateix any que es va publicar, que l'havien experimentat a temps real i que només per això podrien haver fet xerrades molt més interessants que la d'un servidor, que ni tan sols havia nascut el 1973. Tot i que la indústria tendeixi a passar-ho per alt, la gent gran també escolta música, i té com a mínim el mateix dret que els adolescents (i que el mal anomenat 'públic familiar') a que se la tingui en compte. Francament, no sé què aniran a recordar d'aquí a 50 anys les 'noves generacions' a qui hem educat perquè vagin als festivals a fer Instragrams i TikToks. Però acabar de fer una xerrada com la d'ahir, i que diverses persones et vinguin a dir amb tota la humilitat del món que els has fet tornar a temps que tu ni tan sols has viscut, és quelcom que no té preu. Moltes gràcies a tots els que vàreu venir!

R.I.P. Freddie Salem

Ha mort Freddie Salem, guitarrista dels Outlaws entre 1977 i 1983. Va gravar quatre àlbums amb la banda, entre ells "Ghost Riders". La versió dels de Florida, és una de les meves preferides de totes les que s'han arribat a gravar de la peça titular.

Xerrada sobre "The Dark Side of the Moon"

Aquest divendres a la tarda serem a la Biblioteca de Gironella parlant de Pink Floyd i de "The Dark Side of the Moon", dins del cicle Música a Fons.

Gran final del FestiSurf 2024

MFC CHICKEN
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
22 de setembre de 2024

Una autèntica animalada, en el millor sentit, el concertàs amb què MFC Chicken han tancat aquest migdia el FestiSurf Costa Brava. Després d'haver fet de banda d'acompanyament a Barrence Whitfield la nit passada, els britànics han sortit a reivindicar un repertori propi que apunta directament al Pacific Northwest dels Estats Units d'ara fa sis dècades i mitja, però sobretot a refermar-se com una de les millors bandes del seu estil que es poden veure avui en un escenari. Han acabat convidant a Whitfield a cantar amb ells el "Bip Bop Bip" de Don Covay. Gran final de festa.

Barrence Whitfield amb MFC Chicken

BARRENCE WHITFIELD amb MFC CHICKEN
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Barrence Whitfield amb MFC Chicken tancant la primera jornada del FestiSurf Costa Brava, ahir a la nit a la sala Font del Ferro de Castell d'Aro. No era el primer cop que el nord-americà i els britànics s'enfilaven junts a un escenari, però sí que ha estat l'única ocasió de veure'ls plegats que hem tingut aquest any. Perles de collita pròpia i cites a Esquerita, Don Covay, Little Richard i The Sonics. El rock'n'roll en la seva manifestació més indòmita, primitiva i desacomplexada.

Rockabilly d'alta tensió

THE CAEZARS
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Un dels moments estel·lars d'aquesta edició de FestiSurf Costa Brava el van protagonitzar The Caezars. Els britànics han tornat a la càrrega després d'un parèntesi que s'ha fet etern i amb un cançoner que parteix del rockabilly de tota la vida per injectar-hi una dosi extra de tensió elèctrica. Com si Vince Taylor s'ho fes amb The Cramps. Actitud per parar un tren i un directe absolutament incontestable.

Del jump blues a l'instro surf

THE PICKIN' BOPPERS
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Les formes fundacionals del rock'n'roll, en clau instrumental. Les que arrenquen amb el jump blues més greixós i obren la porta a les primeres manifestacions de la surf music. Saxo i guitarra a tota castanya, contrabaix i bateria a velocitat de creuer. Els valencians The Pickin' Boppers, la nit passada al FestiSurf Costa Brava.

Fent surf a la Mediterrània

LLOBARROS
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Els valencians Llobarros obrint el FestiSurf Costa Brava, ahir a la nit a la sala Font del Ferro de Castell d'Aro. Format power trio i dues extenses improvisacions que van explorar diferents músiques d'arrel mediterrània, sempre a ritme de visceral instro surf. El moment en què Pep Ahuir va canviar la guitarra pel busuqui va donar peu a una de les grans postals de la nit, tant en termes visuals com sobretot sonors.

Tall buildings shake

Tall buildings shake

Voices escape, singing sad, sad songs

Tuned to chords

Strung down your cheeks

Bitter melodies turning your orbit around

(Wilco)

Platja d'Aro, setembre de 2024.

Crooked trees

A crooked tree won't fit into the mill machine

They're left to grow wild and free

I'd rather be a crooked tree

Oh, I'd rather be a crooked tree

(Molly Tuttle)

Platja d'Aro, setembre de 2024.

Del Delta de Mississippi al Baix Empordà

Rolling the wide world over

Always alone and blue, so blue

Nothing seems to cheer me

Under Heaven's dome

Miss the Mississippi and you*

Platja d'Aro, setembre de 2024.

*Fragment de la lletra de la cançó "Miss the Mississippi and You" de Jimmie Rodgers, versionada en incomptables ocasions per tota mena d'artistes. En aquest precís moment i davant d'aquesta atracció de fira que reprodueix un dels clàssics vaixells que naveguen pel riu Mississippi, la versió que em més em ressona és la de Crystal Gayle. Del Delta de Mississippi al Baix Empordà. I de Tennessee al Gironès. El Mississippi com a accident geogràfic, però sobretot com a indret mitològic i metàfora de tot allò que pot arribar a evocar.

Nick Gravenites (1938-2024)

Ha mort Nick Gravenites, un dels pioners d'allò que es va anomenar blues rock a la Chicago de mitjans dels 60. Cantant i guitarrista, va compondre "Born in Chicago", un dels pilars del repertori de la Paul Butterfield Blues Band. Va encapçalar els mai prou reivindicats Electric Flag juntament amb Mike Bloomfield. I, ja establert a San Francisco, va incorporar-se a Big Brother and The Holding Company quan es van reformar el 1969. També havia treballat amb Janis Joplin, per qui va compondre "Buried Alive in the Blues", la peça 'inacabada' inclosa a "Pearl".

El concert que Dylan mai va fer

Una de les samarretes oficials de l'actual gira de Bob Dylan –l'Outlaw Music Tour, on comparteix escenari amb Willie Nelson-, és la reproducció d'una hipotètica samarreta d'una gira de 2012, etapa "Tempest" del Never Ending Tour. La peculiaritat, és que el concert de Rosemont, Illinois, que apareix llistat amb data del 10 de novembre d'aquell any, mai va tenir lloc. M'encanta.

Una altra enumera totes les dates per on passa l'Outlaw Music Festival, però novament hi ha un concert que no tindrà lloc. El d'aquest divendres 20 de setembre a Gilford, New Hampshire. Serà l'última aturada de la gira, i l'única data sense el de Minnesota al cartell.

El proper 4 d'octubre, Dylan començarà a Praga el que probablement sigui l'últim tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Dos continents i dos formats diferents, amb poc més de dues setmanes de diferència i amb 83 primaveres a l'esquena. Extraordinari és poc.

Adéu a J.D. Souther i Billy Edd Wheeler

J.D. Souther

Ha mort J.D. Souther, figura de pes del country rock i el soft rock més genuïnament californians. Coautor d'algunes de les peces més reconeixibles dels catàlegs dels Eagles i Linda Ronstadt, també va brillar pel seu compte amb perles com aquest "You're Only Lonely".

També ha mort Billy Edd Wheeler, veterà del country i del folk, coautor de peces com aquest "Jackson" que la gran majoria hem conegut de la mà de Johnny Cash i June Carter. També porten la seva firma "High Flying Bird" i "Coward of the County", popularitzades per Judy Henske i Kenny Rogers respectivament.

Willie Nelson canta "Last Leaf"

91 primaveres a l'esquena. Les que compta Willie Nelson, a punt de completar una gira pels Estats Units compartint cartell amb Bob Dylan. Fa tot just tres mesos que va publicar el seu darrer disc, i ja n'ha anunciat un de nou per aquesta tardor que es titularà "Last Leaf on the Tree". Serà el seu 76è àlbum d'estudi, de seguida s'ha dit. N'avança la peça titular, lectura d'un original de Tom Waits que li sembla fet a mida.

101 anys amb Hank Williams

Avui fa 101 anys que va néixer Hank Williams a Mount Olive, Alabama. Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un bonic cadàver al seient del darrere d'un Cadillac. Pel camí va parir un dels cançoners més influents i extraordinaris que mai s'han escoltat. Aquesta samarreta és un record del museu que porta el seu nom i preserva el seu llegat al centre de Montgomery, la capital del mateix estat d'Alabama. Els meus veïns escolten genuïna música country (no pas 'Americana'), els agradi o no. I els de vostès?

Don't fear the reaper

Seasons don't fear the reaper

Nor do the wind, the sun or the rain

(Blue Öyster Cult)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, setembre de 2024.

Tommy Cash (1940-2024)

Ha mort Tommy Cash a l'edat de 84 anys, quan tot just veníem de commemorar el 21è aniversari del traspàs del seu germà (sí, Johnny Cash). Veterà de la banda de Hank Jr., entre finals dels 60 i principis dels 70 va obtenir un cert ressò pel seu compte amb senzills com "Six White Horses", de 1969, dedicat a la memòria de John F. Kennedy, Robert F. Kennedy i Martin Luther King.

Sortida

There must be some way out of here

Said the joker to the thief

(Bob Dylan)

Hospital General de Granollers, setembre de 2024.

Atila, a Enderrock

L'any vinent farà mig segle de la publicació de "The Beginning of the End", el primer àlbum d'Atila i un clàssic de la música progressiva feta en aquest costat dels Pirineus. La commemoració coincideix amb l'edició del quart àlbum del grup, "Encarnació". Parlem amb Joan Punyet, bateria de la banda gironina, a l'edició de setembre d'Enderrock.

Un esclat inèdit de creativitat

El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició "Manifestacions artístiques als anys setanta". Una mostra fotogràfica comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers, que repassa un moment històric de gran efervescència creativa tant a la ciutat com al conjunt del país. Entre els capítols més destacats, el Festival de Música Progressiva de 1971 i el happening de Dalí el 1974. Ens en fem ressò a SomGranollers.

21 anys sense Johnny Cash

Avui fa 21 anys que va morir Johnny Cash. Aquesta és la seva tomba al cementiri de Hendersonville, Tennessee. La fotografia és del març passat.

I wear it for the sick and lonely old

For the reckless ones whose bad trip left them cold

I wear the black in mournin' for the lives that could have been

Each week we lose a hundred fine young men

So limitless and free

Can you picture what will be

So limitless and free

Desperately in need of some stranger's hand

In a desperate land

(Jim Morrison)

Les Franqueses del Vallès, setembre de 2024.

Dylanquent

"To live outside the law, you must be honest". De la lletra d'"Absolutely Sweet Marie", de Bob Dylan.

Iniciem el curs

Un any més, l'entrada al mes de setembre i els últims batecs de l'estiu van acompanyats del ritual de tornar al quiosc –a l'únic que queda obert a prop de casa, i que duri- i retrobar-se amb la premsa musical que encara surt periòdicament en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però la resta ja aniran arribant. Ara sí, donem el curs per iniciat.

Herbie Flowers (1938-2024)

Herbie Flowers solia explicar que havia cobrat 17 lliures esterlines –l'equivalent a uns 350 euros actuals- per gravar la icònica doble línia de baix i contrabaix del "Walk on the Wild Side" de Lou Reed, els honoraris habituals de l'època per un músic de sessió al Regne Unit. I que justament havia fet aquell arranjament perquè sabia que, si tocava dos instruments en lloc d'un de sol, se li pagaria el doble.

Més enllà de tot el romanticisme que se li vulgui buscar a "Walk on the Wild Side", la història de Flowers –veterà també de l'òrbita de Bowie- ens ve a recordar que la música és un ofici, i que qui s'hi dedica té les mateixes necessitats que tota la resta de mortals –vaja, el costum de menjar cada dia-. I que quan algú us digui que no està bé barrejar la música amb els diners, és perquè ja té cobertes aquestes necessitats per alguna altra banda.

Herbie Flowers ha mort a l'edat de 86 anys, després de tota una vida tocant amb els millors.

L'any de les dues gires de Dylan

Bob Dylan ha obert aquesta matinada a Somerset, Wisconsin, el tercer tram de l'Outlaw Music Festival Tour –la gira que comparteix amb Willie Nelson i John Mellencamp- amb "Silvio", una cançó que no havia tocat des de feia 20 anys i que forma part de "Down on the Groove" (1988).

Tal com soc conscient que "Down on the Groove" deu ser el seu disc menys popular amb permís d'"Empire Burlesque", no tinc cap problema a l'hora de reconèixer que escolto sovint aquesta cançó, i que no m'hauria importat escoltar-la en directe quan vaig assistir a aquesta gira el mes passat.

Hi ha veus que apunten que el de Minnesota hauria pogut dedicar aquesta peça a l'expresident Barack Obama, que l'havia enumerat a la seva llista de cançons de l'estiu. Com de costum, amb Dylan no es pot donar res per fet. En tot cas, als seus concerts encara hi pot passar qualsevol cosa. Impressionant, quan un té 83 anys i podria dedicar-se a viure de renda.

El que més m'ha sobtat d'aquesta nova lectura de "Silvio" és la càrrega elèctrica de les guitarres i la contundència d'una base rítmica –inclòs el piano- que no fa presoners. Dylan no havia sonat tan punk des que va actuar al programa de Letterman amb The Plugz ara fa 40 anys. I no sé si soc jo, però la línia de les guitarres recorda a la mutació en què havia desembocat "Key West" durant els darrers trams del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Dylan acabarà el 17 de setembre a Buffalo, Nova York, aquest darrer tram de l'Outlaw Music Festival Tour. Al cap de tan sols dues setmanes encetarà a Praga el que, ara sí, podria ser el tram final del citat RRW Tour.

Que em corregeixin els dylanòlegs més ben documentats si m'estic equivocant, però crec que no havia passat mai abans que Dylan s'embarqués en dues gires de formats totalment diferents durant un mateix any.

Encara menys que en deixés una en suspens per poder encabir l'altra –en això hi pot haver tingut a veure el factor edat: qui sap si podrà tornar a girar mai més amb Willie Nelson, que ja suma 91 primaveres-. Insisteixo, parlem d'un senyor de 83 anys que podria dedicar-se perfectament a viure de renda. Quan afirmo que no hi ha ningú més com ell en aquest negoci, no ho dic perquè sí.

Manifestacions artístiques a la Granollers dels anys 70

El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició fotogràfica "Manifestacions artístiques als anys setanta", que documenta un període de gran efervescència creativa a la ciutat. Entre d'altres, s'hi pot veure aquesta imatge de l'actuació dels Family de Roger Chapman a l'històric Festival de Música Progressiva de 1971. La mostra està comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers.

Manifesta 15 a Granollers

"Les petites coses".

"Ghost Soldiers".

A la imatge superior, "Les petites coses". Instal·lació audiovisual de l'artista Alba G. Corral a l'antiga central tèrmica de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, que es podrà visitar a partir de demà dins de la biennal d'art Manifesta 15. L'obra s'inspira en la figura de Montse Cruz, una de les poques dones que van treballar al laboratori químic de l'antiga fàbrica tèxtil.

A sota, "Ghost Soldier". Performance del col·lectiu italià MASBEDO que es podrà veure demà al refugi antiaeri de la plaça Maluquer i Salvador de Granollers, dins de la mateixa Manifesta. Soroll i foscor en un entorn tan claustrofòbic com opressiu. La memòria del bombardeig feixista de 1938 sobre la ciutat, com a mirall d'un món on atrocitats com aquella encara segueixen passant cada dia gairebé nou dècades després.

De versions i eclecticisme

THE POPURRIS

Centre Cívic Nord, Granollers

6 de setembre de 2024

Concert de The Popurris, la nit passada al Centre Cívic Nord de Granollers, emmarcat dins de la festa major del barri de l'Hostal. Es tracta del projecte paral·lel dels components de Pops, banda formada per veterans de l'escena vallesana –la meitat dels seus components havien militat als històrics Treepoli-.

The Popurris és un grup de versions, aquell format tan menystingut darrerament per un sector d'aficionats a la música que tendeixen a confondre l'originalitat amb la sopa d'all. Com si fer versions no hagués estat justament l'ofici (sí, l'ofici) de tantes i tantes orquestres que van fer història al llarg del segle XX i fins i tot abans.

El repertori dels vallesans es nodreix bàsicament de clàssics del pop i el rock de la dècada dels 80, però de tant en tant surten del guió amb sorpreses com aquell medley de "La Bamba" i "Twist and Shout" que va venir a dir que als centres cívics municipals també s'hi pot –o s'hi hauria de poder- anar a ballar.

A mitja actuació van fer sortir a l'escenari tot un Alan Cook, il·lustre veterà de l'Italo Disco fet a casa nostra i un dels pocs catalans que han conquerit les llistes d'èxits de tots dos costats de l'Atlàntic. En va cantar una de Ray Charles, una de Bill Withers i una altra de Lynyrd Skynyrd. L'eclecticisme és això, i tota la resta són romanços.

Niczero9 a Responsive Dreams

NICZERO9

Responsive Dreams Festival

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

6 de setembre de 2024

Niczero9 actuant ahir a la tarda a Responsive Dreams, festival d'art digital que s'està celebrant aquest cap de setmana a Roca Umbert. NZ9 va ser al seu dia un projecte paral·lel de dos components dels enyorats Camping. Avui, amb Camping fora de circulació i part dels seus components redefinint els límits de l'agressió sonora a Tiger Menja Zebra, és una entitat amb nom propi. La seva vocació, sacsejar consciències a cop d'electrònica (post-)industrial, es manté intacta. Ho van refermar amb títols com l'hipnòtic "Your Silence Will Not Protect You".

40 anys sense Ernest Tubb

Avui fa 40 anys de la mort d'Ernest Tubb (1914-1984), probablement la figura més capital de la música honky tonk amb permís de Hank Williams. Aquesta és la botiga de discos que ell mateix havia regentat al centre de Nashville. Va tancar fa dos anys, però a la façana encara s'hi conserva el mític rètol amb forma de guitarra (la fotografia és del març passat). Sembla que hi ha plans per reobrir-la, creuem els dits.

Outlaw Music Festival, un mes després

Willie Nelson a Mountain View, el 3 d'agost passat.

Aquesta matinada farà un mes d'això. Willie Nelson compartint cartell amb Bob Dylan, John Mellencamp i Brittney Spencer al pas de l'Outlaw Music Festival Tour pel Shoreline Amphitheatre de Mountain View, Califòrnia.

Un mes, i fins i tot en vaig escriure una crònica al seu moment, però crec que encara no he assimilat el que vaig viure aquella tarda-nit. Què puc veure, a partir d'ara, en un escenari, que iguali una cosa així? I què quedarà, quan aquesta gent ja no hi sigui?

Avui he llegit aquest article, molt interessant, sobre què significa per Nelson i Dylan sortir junts a la carretera a aquestes alçades –amb 91 i 83 primaveres respectivament, a ningú se li escapa que podria ser l'últim cop que ho facin, tampoc que el mateix Dylan ha arribat a interrompre momentàniament la seva pròpia gira per compartir escenari amb Nelson-.