Lankum - "False Lankum" (2023)

En un article publicat el mes d'abril passat per la revista Mojo, el periodista Jim Wirth comparava el quart àlbum de Lankum, "False Lankum" (2023), amb "OK Computer" (1997) i "The Dark Side of the Moon" (1973). Concretament, venia a dir que la que ja es va perfilant com una de les obres definitives dels irlandesos podria ser l'equivalent en l'àmbit del folk contemporani als discos capitals de Radiohead i Pink Floyd, respectivament. Una comparació atrevida, tenint en compte el llegat dels dos plàstics en qüestió i sobretot partint del fet que el folk és per definició un registre que ha fet més voltes i admet molts més matisos que no pas el rock en termes històrics. Però és fàcil entendre a què es referia Wirth amb tal afirmació.

Lankum és una banda de folk formada per músics que venen del punk i del metal, i que a l'hora d'acostar-se a la tradició ho fan amb un esperit renovador i gairebé avantguardista. No fan folk-punk ni són músics de metal tocant folk, sinó un col·lectiu –a aquestes alçades el concepte grup comença a fer-se'ls petit- que, havent estudiat la tradició de la seva terra, es dedica a interpretar-la a partir del seu propi context i des de les seves pròpies circumstàncies. El resultat ha estat un seguit d'obres que remeten a l'Irlanda més mitològica i ancestral, i alhora l'emmarquen al món contemporani. Una aproximació al folk que potser no acabi d'entrar en aquell pub on un espera poder-se prendre una Guinness ben servida, però per sort es manté encara més lluny de les vitrines de museu on alguns semblen voler tancar certes tradicions.

"False Lankum" comença amb "Go Dig My Grave", fantasmagòrica lectura d'una cançó tradicional nord-americana –amb arrels en diverses balades angleses- sobre una jove que es suïcida després d'haver estat abandonada pel seu amant. Inici colpidor per a un àlbum que es capbussa en el vessant més fosc i desolador de la música d'arrel popular. I és d'aquesta manera, agafant tot un seguit de cançons tradicionals i reinterpretant-les a partir d'estètiques com la del drone o la del minimalisme, com el quartet de Dublín ha facturat un àlbum que parla en clau de present en aquests temps obscurs i convulsos que ens ha tocat viure. Escoltin les inquietants cacofonies finals de "Master Crowley's" i gairebé hi trobaran la banda sonora d'un món terminal que reposa igualment sobre el plàcid balanceig de "Newcastle" o "Netta Perseus". Un disc transcendent, en un moment en què ja gairebé no se'n fan.

Disponible a Bandcamp.