"McCartney III" bé podria ser un dels discos més representatius d'aquest 2020 marcat per la pandèmia i totes les seves conseqüències. Un àlbum concebut per Paul McCartney, tot sol a casa seva, durant els mesos de confinament que van frustrar els seus plans de dur a terme una macrogira europea durant la passada primavera –amb aturada inclosa a Barcelona, ciutat que l'exBeatle no ha visitat des de 2003-. Un disc que mai hauria d'haver existit, literalment fruit de les circumstàncies, com a testimoni d'un any que la gran majoria voldrà oblidar. I alhora un dels cims creatius de Macca en un segle XXI durant el qual ha arribat a viure molt més que una segona joventut.
En termes conceptuals, "McCartney III" no és tant el successor d'"Egypt Station" (2018) com de "McCartney" (1970) i "McCartney II" (1980). Dos plàstics que el seu autor havia enregistrat també tot sol a casa seva, i que suposaven l'inici de noves etapes després de les desfetes dels Beatles i Wings, respectivament. En aquest cas el de Liverpool no ve de trencar amb cap banda ni sembla que hagi d'iniciar cap nova etapa, però sí que s'encarrega de tocar tots els instruments en una obra que també és fruit d'un moment excepcional. I, sobretot, torna a demostrar que quan s'aïlla tot sol al seu estudi domèstic i deixa via lliure als seus instints més exploradors, encara és capaç de facturar obres que van més enllà del protocol.
L'àlbum s'obre al ritme de "Long Tailed Winter Bird", un blues deconstruït que connecta directament amb certs exercicis del primer McCartney –hi ressona d'alguna manera "Momma Miss America"- i posa sobre la taula el vessant més atrevit i experimental del ventall discursiu de l'autor de "Yesterday" i "Helter Skelter". "Find My Way", per contra, és un exercici de pop vitalista on Macca es manifesta fresc com una rosa amb 78 primaveres a l'esquena. "Pretty Boys" s'endinsa en territoris introspectius i, ara sí, presenta un McCartney tan serè com afectat pel pas del temps –aquesta veu que sembla a punt de trencar-se-. I després hi ha "Women and Wives", una majestuosa balada en to menor que gairebé hauria pogut signar el mateix Nick Cave.
Són tan sols quatre mostres d'un conjunt de naturalesa tan heterodoxa com coherent, que prem l'accelerador amb el ritme sincopat de "Lavatory Lil" i trepitja fort amb el hard rock monolític d'"Slidin'" –l'única pista que compta amb col·laboració externa, la de Rusty Anderson i Abe Laboriel Jr., guitarrista i bateria titulars de la banda d'acompanyament de McCartney- abans de tornar a rebaixar tensions amb un "When Winter Comes" que navega per les mateixes coordenades folk d'un "Blackbird". Potser no arribarà a tenir "McCartney III" el pes de "McCartney" o "McCartney II", però de ben segur es pot contemplar com l'obra més essencial que el seu autor ha signat durant el segle XXI amb permís de "Chaos and Creation in the Backyard" (2005). Que no és poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada