50 anys de "McCartney"

Tan sols una setmana abans havia Paul McCartney anunciat la imminent publicació del seu debut en solitari i, com qui no volia la cosa, deixat anar que ja no pensava tornar a treballar amb els Beatles. I era justament en aquest context, el del final de la banda més icònica dels 60, que tal dia com avui de fa 50 anys veia la llum "McCartney" (1970), el primer àlbum de Macca al marge dels Fab Four i amb tota probabilitat una de les seves obres més rodones com a solista malgrat l'allau de crítiques i comentaris negatius acumulats al seu dia.

Produït pel mateix autor, que es feia càrrec de tots els instruments amb excepció de les segones veus cantades per Linda McCartney, el plàstic en qüestió s'havia enregistrat gairebé d'amagat –a casa del propi matrimoni i en estudis com Abbey Road-, i sortia del forn setmanes abans de publicar-se l'últim àlbum d'estudi dels Beatles, un "Let It Be" que veuria la llum ja a títol pòstum. Un moviment que no va agradar als seus (ex)companys de grup i que va contribuir a eixamplar encara més la distància entre els quatre de Liverpool durant els anys posteriors.

Musicalment, "McCartney" contenia tretze pistes que amb prou feina superaven la mitja hora de durada i que es caracteritzaven per una producció austera –algunes de les peces ni tan sols semblaven acabades-. Si Macca es proposava trencar amb l'alta sofisticació pop dels Beatles o volia portar una mica més enllà el back to basics que havien suposat el projecte Get Back i el conseqüent "Let It Be" només ho sap ell mateix. Però el seu moviment no va agradar al seu dia a la crítica, si bé el temps ha acabat posant les coses al seu lloc i actualment l'àlbum es contempla com un dels precursors d'allò que anomenem lo-fi.

A nivell de repertori, hi figuraven peces que a la llarga esdevindrien clàssics del catàleg de McCartney, com la fràgil balada "Junk" –que podria haver format part de qualsevol obra tardana dels Beatles- o aquests punts àlgids dels seus directes que encara són el folk pop d'"Every Night" i el crescendo soul d'un "Maybe I'm Amazed" que no hauria desentonat al propi "Let It Be". Gran part del seu valor, no obstant, es troba en aquelles pistes aparentment inacabades que avui farien les delícies del més modern de la classe però al seu dia probablement costessin d'entendre.

Molta atenció per exemple als instrumentals "Valentine Day" i "Momma Miss America". El primer és un blues greixós i primitiu que tant sintonitzava amb la psicodèlia més orgànica com amb l'incipient Southern Rock. El segon consta de dues parts diferenciades que McCartney va compondre improvisant sobre la marxa a través d'una seqüència d'acords i, escoltat avui, pot recordar a Tame Impala o fins i tot a experiments com els d'Esperit!. Dos dels grans tresors d'un plàstic on també brillen per mèrits propis el country terminal de "That Would Be Something" o el corrosiu blues rock d'"Oo You", entre d'altres.