dissabte, 16 de maig del 2020

40 anys de "McCartney II"


Avui fa 40 anys que Paul McCartney va publicar "McCartney II", el seu segon disc en solitari i una obra a la qual el temps ha acabat fent justícia malgrat haver estat durament criticada al seu dia. Un àlbum de transició en la mateixa mesura amb què ho havia estat el debut homònim de 1970. Si "McCartney" (1970) havia estat el fruit de la reclusió del seu autor en plena desfeta dels Beatles, "McCartney II" (1980) arribava després de finalitzar la seva aventura al capdavant dels Wings.

Com en el cas del seu predecessor, aquell retorn a la rutina solista presentava un Macca amb afany experimental i explorador, que gravava a casa i es feia càrrec ell mateix de tots els instruments –tan sols va comptar puntualment amb Linda McCartney a la segona veu-, si bé aquest cop defugia les aproximacions al folk i les textures orgàniques del seu primer disc per a flirtejar amb l'electrònica i avançar per l'esquerra tot un seguit de corrents aleshores en fase de gestació però a la llarga fonamentals per entendre la dècada dels 80.

La mostra més evident és "Temporary Secretary", la segona pista del disc, un exercici de pop sintètic que anticipa fins i tot alguns dels patrons de l'acid house i que, després d'anys contemplant-se com un divertiment, va ser reivindicat en ple segle XXI per tota una sèrie de dj's desacomplexats que el van elevar com una de les grans troballes sòniques del seu temps. El seguien de prop "Front Parlour" –que al seu dia apuntava a Kraftwerk i avui val per incomptables experiments amb Casiotone- i "Frozen Jap". També "Check My Machine", cinc còsmics minuts d'experimentació pura i dura –com indica el títol, era el propi McCartney provant el seu arsenal electrònic- publicats com a cara b que avui ho petarien en plena temporada de festivals.

En el format més purament cançó destacaven dues fràgils balades marca de la casa com eren "Waterfalls" i la final "One of These Days". També el rock'n'roll terminal d'un "Bogey Music" que semblava voler vampiritzar part de l'herència de T.Rex. Però l'autèntica perla era "Coming Up", la peça que encetava el plàstic. Un exercici de funk a baixa fidelitat i fresc com una rosa que sintonitzava amb la New Wave i que fins i tot va convèncer a un John Lennon molt crític fins aleshores amb la producció post-Beatles del seu excompany. Un altre símptoma d'un acostament que efectivament s'estava produint però quedaria aturat per sempre més el 8 de desembre d'aquell mateix 1980 a les portes del Dakota Building.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada