Mai m'han atret els músics que presumeixen de versionar temes aliens com si fossin els originals. Potser perquè entenc d'una altra manera el fet de versionar cançons. Per a mi, fer una versió vol dir això, oferir la visió pròpia del tema al qual un s'aproxima. Reduir-lo a les cendres i tornar-lo a aixecar a partir de la pròpia experiència. D'això, Edith Crash en sap una estona. Mentre prepara el seu proper disc amb temes propis, ha penjat a Bandcamp un ep de versions. Escoltin com despulla "La Javanaise" de Gainsbourg o com tenyeix d'estètica noir i textures lo-fi tot un estàndard del blues i el jazz com és "St. James Infirmary". Però quedin-se sobretot amb la delicadesa amb què es fa seu "Ring of Fire". Un dels cants d'amor definitius, la cançó que va escriure June Carter i que Johnny Cash va fer eterna, reduïda a l'essència i elevada fins a l'infinit. Quan el fet de versionar assoleix tals cotes, tota la resta fa nosa. Poden escoltar-ho aquí.
dijous, 31 de juliol del 2014
dimecres, 30 de juliol del 2014
Mr. Frankie
"¿Qué hubiera preferido, ese niñato?
¿Crecer con un zombi baboso como padre?
¿Con un tipo sin casa, un mierda abandonado por todos?
Qué distinto cuando Francis era Mr. Frankie.
Imbécil, tu no tienes por padre a un tipo cualquiera.
Conocí a gente, hice cosas, viví rápido, me consumí, fui osado mientras todos los demás se conformaron con la misma sopa recalentada, con oler en sus mujercitas las mismas bragas apestando a col de sus mamás.
Me aplaudieron. Me adularon. Me encaramé allá arriba, engreído, grande, invulnerable. Y allí los aplausos, el deseo es como una bomba que nadie ve cuándo estalla. Tardas meses o años en descubrir que la explosión ocurrió dentro de ti. Sin ruido. Y por eso mismo, más devastadora.
Tu madre me eligió por ser diferente, por no ser como los otros, ¿lo entiendes...?
No un estudiante, no un 'botiguer', no un Mariano de taberna, no su padre.
¿Qué cambió? ¿Qué pasó?
Que no todos ganamos. De hecho solo ganan los que siempre ganan, pero eso tú aún no lo sabes.
Pasó que todo se fue a la mierda.
Que el placer se consume y subes la apuesta mientras un médico loco te va anestesiando con necrosis órgano a órgano todo el cuerpo. Se te queman las alas, el sexo, el amor propio, los vínculos con la gente que te importa, ciega tus ojos, te arroja al fondo del pasillo, donde esperan todas las pilas de miseria que puedas imaginar.
O quizás la respuesta es más sencilla.
Lo que pasó es que se acabó el dinero, Víctor.
Ya está: no le des más vueltas.
Es solo eso por lo que no me quieres, hijo.
Mis mismos errores, mi abandono, mi ausencia, el monstruo que te petrificó en ámbar, te atraería como un imán si hubiera triunfado, si tuviera dinero, si pudieras reivindicarme, exhibirme a la brillante luz del sol.
No te quedas a charlar conmigo porque no tengo pasta.
En el fondo eso es todo y déjate de tonterías, imbécil, cariño mío".
CARLOS ZANÓN. "Yo fui Johnny Thunders" (2014).
¿Crecer con un zombi baboso como padre?
¿Con un tipo sin casa, un mierda abandonado por todos?
Qué distinto cuando Francis era Mr. Frankie.
Imbécil, tu no tienes por padre a un tipo cualquiera.
Conocí a gente, hice cosas, viví rápido, me consumí, fui osado mientras todos los demás se conformaron con la misma sopa recalentada, con oler en sus mujercitas las mismas bragas apestando a col de sus mamás.
Me aplaudieron. Me adularon. Me encaramé allá arriba, engreído, grande, invulnerable. Y allí los aplausos, el deseo es como una bomba que nadie ve cuándo estalla. Tardas meses o años en descubrir que la explosión ocurrió dentro de ti. Sin ruido. Y por eso mismo, más devastadora.
Tu madre me eligió por ser diferente, por no ser como los otros, ¿lo entiendes...?
No un estudiante, no un 'botiguer', no un Mariano de taberna, no su padre.
¿Qué cambió? ¿Qué pasó?
Que no todos ganamos. De hecho solo ganan los que siempre ganan, pero eso tú aún no lo sabes.
Pasó que todo se fue a la mierda.
Que el placer se consume y subes la apuesta mientras un médico loco te va anestesiando con necrosis órgano a órgano todo el cuerpo. Se te queman las alas, el sexo, el amor propio, los vínculos con la gente que te importa, ciega tus ojos, te arroja al fondo del pasillo, donde esperan todas las pilas de miseria que puedas imaginar.
O quizás la respuesta es más sencilla.
Lo que pasó es que se acabó el dinero, Víctor.
Ya está: no le des más vueltas.
Es solo eso por lo que no me quieres, hijo.
Mis mismos errores, mi abandono, mi ausencia, el monstruo que te petrificó en ámbar, te atraería como un imán si hubiera triunfado, si tuviera dinero, si pudieras reivindicarme, exhibirme a la brillante luz del sol.
No te quedas a charlar conmigo porque no tengo pasta.
En el fondo eso es todo y déjate de tonterías, imbécil, cariño mío".
CARLOS ZANÓN. "Yo fui Johnny Thunders" (2014).
dimarts, 29 de juliol del 2014
La història inacabada de The Missing Leech
dilluns, 28 de juliol del 2014
Festival Fresc 2014 (4)
MARIA RODÉS + HOMENATGE A CARMEN AMAYA
Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)
27 de juliol de 2014
Enfrontar-se tota sola a "Ay pena, penita, pena". Enfilar un dels títols capitals de la copla sense cap més acompanyament que el de la pròpia guitarra, transformant l'èpica en delicats traços onírics i tenyint de dolçor una lírica dominada pel drama. No em negaran que la gesta demana valor. El mateix valor amb què Maria Rodés s'ha fet seus estàndards de Lola Flores, Rocío Jurado o Imperio Argentina. El mateix valor amb què va segellar a l'escenari del Fresc un "Tres puñales" que perfectament podria haver signat Anna Calvi. El mateix valor amb què va presentar "Agua que no has de beber" com a resposta a aquell "Jo no vull ser un cactus" que havia enregistrat al seu dia amb Martí Sales i Ramón Rodríguez. I el mateix valor amb què va enllaçar el tribut a la copla amb el cançoner propi -de propina caurien "Noi coix", d'Anímic, i "L'ocell", de Joan Colomo-, ja fos en solitari o amb la sempre oportuna guitarra de Daniel Portavella (Dusminguet, Banjim Banjam). Final de luxe per al Fresc 2014.
Abans havia tingut lloc la gran primícia del festival. Un homenatge a la gran Carmen Amaya concebut pel disc jockey i periodista musical Jordi Urpi, àlies Dr. Batonga. Un espectacle multidisciplinari a tres bandes. Frenètica selecció musical -de Camarón a Miquel Gil, passant per Morente amb Lagartija Nick-, emotives videoprojeccions i les coreografies flamenques de tota una Carolina Morgado (AITAcia, Joaquín Cortés, Lenacay, Macaco). Bellesa, passió i sentiment donant-se la mà. I el recordatori definitiu d'una artista universal com poques.
MARIA RODÉS amb DANIEL PORTAVELLA. Valor i copla. |
CAROLINA MORGADO. Recordant Carmen Amaya. |
diumenge, 27 de juliol del 2014
Festival Fresc 2014 (3)
NÉVOA & VICENÇ SOLSONA
Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)
26 de juliol de 2014
Expressivitat. Núria Piferrer, coneguda artísticament com a Névoa, n'és un mosaic. Llenguatge corporal acompanyant el drama i la joia d'una veu de múltiples capes. I la guitarra de Vicenç Solsona. Sis cordes riques en recursos que han servit a gegants com Bebo Valdés o Maria del Mar Bonet, i que esdevenen part d'una única entitat al fondre's amb l'essència de Piferrer. Una essència que parteix del fado i de la cultura portuguesa que tant fascina aquesta barcelonina, però que arriba molt més enllà. Com a mostra, el passi amb què va segellar la tercera nit del Fresc. El repertori va enfilar un cànon on no van faltar referències a pilars com Amália Rodrigues, però també es va aproximar a registres com els del bolero -aquell "Se te olvida" amb aires flamencs-, la bossa nova o el pop -consistent relectura de "Both Sides Now" de Joni Mitchell-. Delícia sonora sense igual en el més privilegiat dels entorns, el pati d'una masia del segle XVIII on les barreres entre artistes i públic són inexistents.
dissabte, 26 de juliol del 2014
Festival Fresc 2014 (2)
XARIM ARESTÉ
Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)
25 de juliol de 2014
divendres, 25 de juliol del 2014
Festival Fresc 2014 (1)
ROGER MAS + MAGALÍ DATZIRA TRIO
Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)
24 de juliol de 2014
Una història d'amor. La de Roger Mas i la seva Telecaster. Una guitarra elèctrica. La primera que fa servir en directe, perquè fins ara sempre s'havia acompanyat d'acústiques i espanyoles. "Ens estem coneixent", confessaria al llarg d'un concert, el que va oferir la nit passada al Festival Fresc, on per primer cop se servia d'aquest instrument. Electricitat i reverberacions acompanyant la profunda veu del de Solsona. Al seu voltant, tan sols un baix i una bateria. Format bàsic per a un repertori cru i servit com els gintònics d'abans. Sense guarniments innecessaris i reduït a l'essència. Les cançons que acabarien definint una primera etapa artística per a Mas. Cançons pensades en un principi per a donar forma al que havia d'esdevenir un segon disc, "Pel camí de les serps", que mai s'acabaria materialitzant per impediment de la discogràfica de torn. Una dècada i mitja després, i amb tot aquell material repartit en diferents àlbums, el seu autor ha decidit recuperar-lo i interpretar-lo amb el mateix ordre amb què havia previst publicar-lo al seu moment. Contextualitzant títols com "La senyora dels guants vermells" o "Dos falcons" i dotant-los de la consistència que només el pas del temps pot atorgar. Signant un passi antològic que remataria, ja en tanda de bisos, amb dianes tan celebrades com "Benvinguts al cul del riu", "El Calavera" o "L'home i l'elefant".
Moments de luxe per a un Festival Fresc que havia encetat la seva segona edició apostant per un valor emergent. Magalí Datzira. Encara no ha assolit la majoria d'edat, però ja acumula prou taules com per a enfrontar-se a estàndards del jazz i del soul sense relliscar. Contrabaix en mà i mitjançant una veu educada però no pas domesticada. Va inaugurar el Fresc encapçalant un trio format especialment per a l'ocasió i on també figuraven Isaac Romagosa a la guitarra i el cardedeuenc Josep Puigdollers, a la bateria. Va ser aquest últim qui va encetar el set amb un solo dels que van més enllà de la norma. Valentia i atreviment els que va exhibir Puigdollers, malgrat jugar a casa. I preludi d'una desfilada d'estàndards del jazz i el soul desplegats amb elegància i savoir faire. De Gershwin a Esperanza Spalding passant per Stevie Wonder o Amy Winehouse. Un inici de festival, mai més ben dit, d'allò més refrescant.
ROGER MAS. Amb la Telecaster. |
MAGALÍ DATZIRA TRIO. Trencant el gel. |
dijous, 24 de juliol del 2014
De Kingston al Soho
Aquest dissabte, 26 de juliol, un servidor estarà posant música al FESTIVAL FRESC sota l'alter ego de Brubaker DJ Set. Concretament, traçaré una ruta sonora titulada "De Kingston al Soho". Rhythm & blues, soul, ska i altres sonoritats negroides i modernistes perquè tots vostès gaudeixin la nit tot fent una copa a la fresca. La sessió tindrà lloc després del concert de Névoa -a partir de les 23h.-, amb entrada gratuïta i les immillorables vibracions de la Casa Corbella, una masia del segle XVIII en ple cor de Cardedeu.
dimecres, 23 de juliol del 2014
El Fresc a Terra de Músics
Aquest migdia he tornat a participar en directe a l'espai Terra de Músics, conduït per Maria Josep Pérez a Ràdio Granollers. Hi he assistit en representació de Brubaker i amb motiu de la imminent segona edició del Festival Fresc. També hi ha intervingut per via telefònica el gran Xarim Aresté. Ho poden escoltar a través del podcast del programa.
Reflexions de bar
"La compensación de sentirse derrotado, tener lástima de uno mismo y dejarse llevar de la desesperación es que, si se bebe lo suficiente, la imaginación se pone a trabajar con una energía insospechada. No importa lo debilitada que parezca estar por semejante sucesión de desgracias: muy pronto funcionará a toda máquina. En aquel bar la bebida era gentilmente servida por una sumisa camarera que, indudablemente, me tenía miedo, y eso que nunca le dije nada más provocativo que: 'Otro whisky, por favor'. Sin embargo, dado que trabajaba en un bar, comprendía su miedo. Yo había sido camarero durante varios años. No me parecía extraño que me considerara peligroso. Era una reacción que provocaban mis esfuerzos por conservar las buenas maneras. Durante mi época de camarero había estado pendiente de unos cuantos clientes como yo. No pasaba nada hasta que estallaban. Entonces el local podía quedar hecho añicos".
NORMAN MAILER. "Los tipos duros no bailan" ("Tough Guys Don't Dance", 1984).
Trad.: Francesc Roca (1992)
NORMAN MAILER. "Los tipos duros no bailan" ("Tough Guys Don't Dance", 1984).
Trad.: Francesc Roca (1992)
dimarts, 22 de juliol del 2014
Entrevista a Jordi Espinach (Liannallull)
dilluns, 21 de juliol del 2014
"Django Unchained" a Cinema Freshhh!
Festival Fresc - El Petit Festival d'Estiu de Cardedeu
Experiències singulars en un indret ple d'història. Una aposta per les veus emergents de casa i per valors com la proximitat, la qualitat, el rigor o la microcultura. Maria Rodés, Roger Mas, Xarim Aresté, Névoa i una pila de sorpreses. Actuacions exclusives i a la fresca en un entorn incomparable: el pati de la Casa Corbella. Una masia del segle XVIII i tota una joia del patrimoni arquitectònic i paisatgístic de Cardedeu. Rutes musicals a càrrec de selectors com Dr. Batonga o Brubaker DJ Set i una oferta gastronòmica purament mediterrània. Del 24 al 27 de juliol torna el FESTIVAL FRESC. Aforament limitat a 150 persones i una experiència de ben segur inoblidable. Més informació i venda d'entrades als enllaços següents:
diumenge, 20 de juliol del 2014
Sense claqueta
Pérez Cruz i Fernandez Miró, la nit passada a Sant Feliu de Guíxols. |
La gènesi d'una unió musical sense precedents. Un disc, "granada" (2014), que suposa un nou punt de partida però també la culminació de gairebé una dècada de trobades, contactes, aproximacions i col·laboracions en àmbits diversos. Dues trajectòries paral·leles, la col·lisió definitiva i un Big Bang que injecta nova vida a obres canòniques de Lluís Llach, Edith Piaf, Enrique Morente, Federico García Lorca i Leonard Cohen, entre d'altres. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Una veu de vocació universal i l'arquitecte sonor que ha donat forma a Refree. De tot això parla l'imprescindible article signat per Luis Troquel a l'edició de juliol-agost de Rockdelux. "En moltes cançons jo posava primer una veu de referència, ell tocava i jo tornava a cantar", recorda la pròpia Pérez Cruz sobre la gravació del disc. "Però tot això sense claqueta", afegeix, "ja que a un disc com aquest li imposes la claqueta i el destrosses. I és una bogeria, quelcom que no t'aconsellaria cap tècnic, perquè a més són cançons amb molts canvis d'afinació i de tempo...". Potser per això sona "granada" tan fresc com real i tan trencador com atemporal. Perquè en temps de manufactures, produccions mecàniques i excés de claquetes, ells van optar per fer les coses a la seva manera. Trencant barreres i esquivant normes. Deixant que fossin les cançons i no els manuals d'estil qui els assenyalés el camí. El mateix modus operandi que segueixen a l'hora d'enfilar-se als escenaris. La nit passada vaig tenir el privilegi de tornar-los a escoltar en directe. Tret de sortida del Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Gairebé dues hores d'emocions i contrastos a la vora del mar. Amb tanta passió com virtuosisme, perquè el segon no s'entén sense la primera. En plena comunió amb el respectable, deixant-se portar per l'instint i no per un set list que es van saltar en més d'una ocasió. Sense guions ni claquetes. Sublims.
dissabte, 19 de juliol del 2014
Proximitats
divendres, 18 de juliol del 2014
dijous, 17 de juliol del 2014
Vivint al màxim
Harry Dean Stanton al restaurant Dan Tana's de Los Angeles, 22 d'agost de 2013 - Michael Buckner / Getty Images. |
Les arrugues, els pòmuls pronunciats, les bosses sota els ulls, la cabellera desendreçada, el gris de les seves celles i aquesta mirada que ha vist de tot. Harry Dean Stanton és una raresa. Un símbol de Hollywood que res té a veure amb l'oceà de banalitat en què ha desembocat gran part de l'star system contemporani. Etern secundari, actor de culte que defuig els focus principals però ha parlat de tu a tu amb els millors -de Jack Nicholson a Marlon Brando, d'Alfred Hitchcock a David Lynch i de Daniel Lanois a Bob Dylan-, no llueix el seu rostre de la mateixa manera que el de qualsevol tros de plàstic amb vocació d'ídol adolescent. Llueix molt més i molt millor, no cal dir-ho. Perquè cada arruga, cada cabell blanc i cada cicatriu equivalen a experiència, ofici i, sobretot, una vida viscuda al màxim. Així ha estat des que va debutar davant les càmeres a mitjans dels 50. I així segueix essent en ple 2014, any en què ha presentat el seu debut dicogràfic amb 88 hiverns a l'esquena. "Partly Fiction" (Omnivore Recordings), es titula. Dotze versions de clàssics de la música nord-americana, despullades, austeres i tan expressives com les seves interpretacions cinematogràfiques. La fotografia que encapçala aquest text, obra de Michael Buckner, il·lustra una entrevista publicada aquest mes per la revista Uncut. Il·lustra una vida sencera, de fet. La que el propi Stanton explica al llarg de tres pàgines tan intenses com la seva trajectòria.
dimecres, 16 de juliol del 2014
Folk de quilòmetre zero
dimarts, 15 de juliol del 2014
Nikki Lane
Urgent i inconformista. |
dilluns, 14 de juliol del 2014
Transformant somnis en cançons
Bruce Springsteen se n'ha declarat admirador. Segurament no hauria d'haver començat per aquí, perquè si existeix un argument definitiu a favor de Graham Parker no és cap altre que la seva música. Més de quatre dècades ininterrompudes a la carretera i una trajectòria sovint menystinguda si no directament ignorada. Per això té tant de valor la reivindicació per part del Boss. Perquè mentre ell omple estadis amb tots els mèrits del món, n'hi ha d'altres que amb mèrits similars s'han quedat en artistes de culte. Casos com els d'Elliott Murphy o qui ens ocupa. Un home que va començar a picar pedra a la Londres dels 70 de la mateixa manera que Springsteen ho feia a la llunyana New Jersey. Transformant els somnis i neguits de la classe treballadora en enormes cançons de rock'n'roll. Robustos i melòdics cartutxos que combinaven èpica amb immediatesa i suor amb frescor, i on ressonaven influències com les de la British Invasion o el soul de Motown i Stax -sí, les mateixes bases sobre les quals s'edificaria el so Asbury Park-.
Acompanyat dels sempre solvents The Rumour -una mena d'E Street Band a l'anglesa-, Parker va esdevenir una cara visible del que es coneixeria com a pub rock, va signar obres capitals com "Squeezing Out Sparks" (1979) i va influir a uns joves Joe Jackson i Elvis Costello. Després arribarien el declivi comercial -que no pas artístic-, la separació de The Rumour i l'exili als Estats Units, on s'ha passat les darreres dècades vivint gairebé en l'anonimat, actuant davant audiències reduïdes i alimentant el seu estatus de figura de culte amb àlbums que oferien molt més del que acabarien rebent. Ara fa tres anys va tornar al Regne Unit per a reunir-se amb The Rumour, amb qui va signar el més que solvent "Three Chords Good" (2012). Aquest fet i una aparició a la pel·lícula "This Is 40" (2012) de Judd Apatow van propiciar un nou interès per la seva obra, fins al punt que un valent promotor s'ha atrevit a portar-lo a casa nostra. La cita tindrà lloc el proper 6 de setembre a la barcelonina sala Bikini. I, francament, no se m'acut millor manera d'encetar la temporada de concerts.
D'acord, el concert de Parker no generarà tants titulars com els d'Springsteen. Tampoc causarà les mateixes cues ni omplirà cap estadi. És més, com que corren mals temps per a la música en directe, ni tan sols vindrà amb una banda, sinó amb un únic guitarrista de suport. Ara bé, el guitarrista en qüestió és ni més ni menys que Brinsley Schwarz -component de The Rumour, arquitecte del pub rock i l'home a qui gairebé devem la descoberta de Nick Lowe-. I els ben asseguro que cada cèntim que paguin per l'entrada esdevindrà una inversió segura. Sobretot si són dels que passen per caixa quan s'anuncien actuacions d'Springsteen. Perquè, en cas que se n'hagin oblidat, el britànic i el nord-americà comparteixen uns quants arguments a favor. Trajectòries indiscutibles, condició d'autèntics supervivents i una inesgotable set d'escenari. Repertoris estratosfèrics, vocació universal i consciència de classe. I tot allò que es necessita per a oferir un dels millors shows de rock'n'roll del món. Sigui en una sala o en un estadi, amb una banda o amb un únic acompanyant. Parker també va néixer per a córrer, i el que li queda per davant. Si en tenen cap dubte, ho podran comprovar el 6 de setembre.
Graham Parker: Born to run. |
D'acord, el concert de Parker no generarà tants titulars com els d'Springsteen. Tampoc causarà les mateixes cues ni omplirà cap estadi. És més, com que corren mals temps per a la música en directe, ni tan sols vindrà amb una banda, sinó amb un únic guitarrista de suport. Ara bé, el guitarrista en qüestió és ni més ni menys que Brinsley Schwarz -component de The Rumour, arquitecte del pub rock i l'home a qui gairebé devem la descoberta de Nick Lowe-. I els ben asseguro que cada cèntim que paguin per l'entrada esdevindrà una inversió segura. Sobretot si són dels que passen per caixa quan s'anuncien actuacions d'Springsteen. Perquè, en cas que se n'hagin oblidat, el britànic i el nord-americà comparteixen uns quants arguments a favor. Trajectòries indiscutibles, condició d'autèntics supervivents i una inesgotable set d'escenari. Repertoris estratosfèrics, vocació universal i consciència de classe. I tot allò que es necessita per a oferir un dels millors shows de rock'n'roll del món. Sigui en una sala o en un estadi, amb una banda o amb un únic acompanyant. Parker també va néixer per a córrer, i el que li queda per davant. Si en tenen cap dubte, ho podran comprovar el 6 de setembre.
diumenge, 13 de juliol del 2014
Al Cruïlla (2)
CRUÏLLA BARCELONA 2014
Parc del Fòrum, Barcelona
12 de juliol de 2014
No m'acaba de convèncer Imelda May. Sí, té un tros de veu, l'acompanya una banda solvent i -ahir va tornar a quedar clar- no li manquen taules. La crítica d'arreu del món l'aclama per unanimitat i s'ha guanyat el respecte de gegants com Jeff Beck. I per si encara no n'hi hagués prou, ha transcendit un gènere, el rockabilly, que a la vegada se li ha fet petit -al seu discurs també hi tenen cabuda el blues, el soul o el swing-. Vaja, que té tota la teoria a favor. Però a la pràctica, no m'acaba de convèncer. Potser és que en tot aquest trencaclosques hi falta una peça. Les cançons, que si bé funcionen com a exercicis d'estil no justifiquen tot el rebombori que aixeca la irlandesa. La seva proposta, malgrat no aportar res de nou, em sembla una ràfega d'aire fresc en un mainstream on impera la uniformitat. Però si ens deixem de mainstreams i ens centrem estrictament en la música, no m'acaba de convèncer.
Sí que em convenç, en canvi, Valerie June. Potser perquè al seu discurs no equivalen termes com soul a etiquetes sinó a baròmetres d'un estat d'ànim. Potser perquè se serveix més de l'expressivitat que de la tècnica. O potser perquè defuig els manuals d'estil per a esdevenir ella mateixa un gènere. Ahir es va passejar al seu aire per la tradició musical nord-americana, va interpretar temes a capella i es va enfrontar a "Bring It on Home to Me" (Sam Cooke) amb cap més suport que el del seu ukelele amb forma de banjo. Amb inventiva, nervi i un gran sentit de la imprevisibilitat. Amb el concert acabat i la banda fora de l'escenari, es va acomiadar del respectable entonant una última cançó. Caminant cap a la sortida i amb la bossa de mà penjada a l'esquena, però cantant. I picant la pandereta al ritme d'una tonada tradicional mentre s'allunyava entre ovacions. La revelació del festival.
I encara una última veu femenina. La de Pauline Black, que juntament amb Arthur 'Gaps' Hendrickson va comandar uns Selecter enèrgics, festius i reivindicatius. L'espina que li restava al Cruïlla després d'haver comptat en edicions anteriors amb la presència dels Specials i Madness. Els primers van fer de l'ska la cançó protesta del post-punk. Els segons li van atorgar una dimensió universal abans de redefinir el pop en la seva concepció més britànica. The Selecter van ser els tercers d'una fila, la de la generació 2 Tone, que els deu més del que la història acostuma a recordar. A manca dels recursos lírics d'uns Madness o uns Specials, el seu cançoner es va nodrir de proclames tan directes com un repertori del qual beurien legions senceres de formacions skatalítiques arreu del planeta. Tres dècades després i malgrat les batalles legals i la inestabilitat d'un line-up on ja només queden Black i Hendrickson de la formació original, van oferir al Cruïlla tota una lliçó d'història sense lloc per a la nostàlgia. Ho certificaven uns quants centenars d'ànimes ballant frenèticament i sense opció a cap treva.
VALERIE JUNE. Revelació. |
JOHN BUTLER TRIO. Americana amb accent australià. |
MARIA RODÉS. Singular i valenta. |
THE SELECTER. Festius i reivindicatius. |
IMELDA MAY. Més enllà del rockabilly. |
dissabte, 12 de juliol del 2014
Al Cruïlla (1)
CRUÏLLA BARCELONA 2014
Parc del Fòrum, Barcelona
11 de juliol de 2014
ORCHESTRA FIRELUCHE amb PAU RIBA. Notes i verb. |
DAMON ALBARN. Imponent. |
BAND OF HORSES. La lluna i el mar de fons. |
VETUSTA MORLA. Enormes en les distàncies grans. |
TINARIWEN. Místics, hipnòtics i majestuosos. |
divendres, 11 de juliol del 2014
Nova web de Brubaker
Des de fa algunes setmanes es troba activa la nova pàgina web de Brubaker. Els convido a visitar-la i a conèixer una empresa cultural que aposta per valors com la proximitat, la transversalitat, la singularitat o la microcultura. Aquesta setmana, servidor ha participat al portal amb articles sobre el nou ep de Mad'zelle i sobre els nous vinils d'edició limitada de BCore.
Comportaments contradictoris
The Drones. |
"La gent es pensa que estem millor dins d'aquesta merda acollidora i que d'una forma o d'una altra avancem cap a un món millor a través de la tecnologia, la religió o l'ateïsme. La realitat és que estem tan atrapats en les nostres pròpies conductes com qualsevol altre animal. D'acord, els nostres comportaments són més complexos, però seguim essent incapaços d'observar allò que ens envolta. Fixa't en Grècia. En vint anys serà un estat feixista i la gent es sorprendrà. Per què passa això? Som incapaços d'adonar-nos que ja va passar abans el mateix? És tan sols un exemple d'una llarga llista de comportaments contradictoris amb què ens trobem a diari". Gareth Liddiard (The Drones) en una breu però intensa entrevista publicada aquest mes de juliol per Ruta 66.
dijous, 10 de juliol del 2014
Texas Road Trip
dimecres, 9 de juliol del 2014
The Original Northern Island
El folk. Quant de mal s'ha fet darrerament en nom d'aquesta paraula. Ukeleles de temporada, acústiques domesticades i costumismes de manual. Doncs bé, The Original Northern Island es dedica al folk i no té res a veure amb tot això. Ben al contrari, les seves cançons sonen fosques i fins i tot depriments. Potser perquè no aspira a esdevenir un fenòmen de temporada -i molt menys a protagonitzar un anunci de cervesa-, probablement perquè aquestes cançons sorgeixen com a fruit de processos de reflexió interior i no responen a res més enllà dels sentiments del seu autor. Com les de Bon Iver o les de Nick Drake, dos referents que els ajudaran a entendre de què va aquest madrileny establert al Baix Llobregat. El tercer referent serien les estructures i les línies melòdiques d'inspiració medieval. Atenció: no s'esperin aquí recreacions de cartró-pedra com les que s'escolten cada dissabte a la tarda al barri Gòtic. Aquest home sap perfectament què es porta entre mans, i de la mateixa manera que sap extreure el millor de l'Anglaterra més pastoral o dels racons més profunds de la geografia nord-americana, també sap integrar-hi una tradició que l'ha alimentat des de ben jovenet. El seu darrer disc es titula "The Black Fall" (2014, Acaraperro), i arriba després d'una pila de llançaments digitals que han tingut més bona acollida als Estats Units que a casa nostra -un fet que malauradament ha deixat de sorprendre a aquestes alçades-. No li perdin la pista.
dimarts, 8 de juliol del 2014
Situació Adversa
dilluns, 7 de juliol del 2014
I un cop ha sortit el sol...
Veig per TV3 les declaracions d'un component de la Companyia Elèctrica Dharma amb motiu del seu retorn al Canet Rock gairebé quatre dècades després. Les edicions originals, recorda, simbolitzaven "la nostra oposició al sistema, al capitalisme i a una forma de vida". Eren altres temps, suposo. En ple 2014, el renovat Canet Rock s'autoproclama hereu d'aquells esdeveniments d'esperit contracultural. I dit això, instal·la una zona VIP, prohibeix l'entrada de menjar i begudes al recinte -pel que fa a substàncies àcides, m'imagino que es reduirien a la Coca-Cola despatxada a la barra- i el públic es queixa de la caiguda de la xarxa de telefonia mòbil. Molt greu devia resultar això últim, tenint en compte l'allau de comentaris que circulen per internet. Ja se sap, fa quaranta anys la música havia de servir per canviar el món. Ara serveix per fer tweets, instagrams i trending topics. En efecte, el món ha canviat. I de quina manera.
Terry Patrick Ryan
diumenge, 6 de juliol del 2014
Un passeig melòman
FIRA DE LA MÚSICA DE CARDEDEU
Carrers i places del Casc Antic, Cardedeu
5 de juliol de 2014
Passen els anys i la Fira de la Música de Cardedeu es consolida com a cita de referència al nord de Barcelona. Una trentena de grups es van repartir ahir al vespre pel centre històric del municipi vallesà, oferint un eclèctic ventall de possibilitats a qui volgués gaudir de propostes emergents, amb proximitat i a peu de carrer. Aquestes són tan sols algunes de les millors instantànies d'un agradable passeig melòman.
THE FABULOUS BUNKERMAN'S. Actitud, taules i rock'n'roll. |
DOLMENN. Riffs sabbathians i pesantor stoner. |
CANCIONES DE NADIE. Versos en ebullició. |
ESTEVE MASCLANS BAND. De l'Eixample a Canterbury i L.A. |
TERRY PATRICK RYAN. Esquelet folk, tradició celta i ètica indie. |
dissabte, 5 de juliol del 2014
Sis dècades de rockabilly
5 de juliol de 2014. Seixanta anys enrere, Elvis Presley entrava als estudis Sun de Memphis amb Scotty Moore i Bill Black. Sota la supervisió de Sam Phillips, enregistraven "That's All Right", un blues original d'Arthur Crudup. Accelerant-ne el tempo, centrant el ritme en el contrabaix de Black i dotant-lo d'un fort regust hillbilly. La peça s'acabaria editant tretze dies més tard com a cara a d'un single que completava "Blue Moon of Kentucky", de Bill Monroe. Un clàssic del country al qual s'havia aplicat un tractament blues. La repercussió del senzill va ser modesta, i encara haurien de passar alguns mesos abans que Presley esdevingués un ídol de masses. Però aquell vespre de juliol de 1954, avui en fa sis dècades, havia nascut el que algú acabaria anomenant rockabilly.
Snake Skin Shedding
NAMINA
Hotel Ciutat, Granollers
4 de juliol de 2014
Una cançó d'amor als violins. De seguida s'ha dit. N'hem escoltat moltes, de cançons d'amor. A persones, a indrets, a mascotes, a pàtries, a divinitats, a ciutats, a estils de vida i fins i tot a substàncies que alteren l'estat d'ànim. Però de cançons d'amor als violins no n'hem escoltat tantes. I menys de la mà de qui no s'expressa amb aquests violins que tant s'estima, sinó amb una guitarra i una veu que val un imperi. "Snake Skin Shedding", es titula la peça. Tempo majestuós, arpegis que ploren i la passió feta cant. Namina, sempre tan inspirada com inspiradora.