40 anys de "The Wall"

Quatre dècades es commemoren avui de la publicació del que alguns consideren com l'últim gran disc de Pink Floyd i d'altres directament assenyalen com el debut en solitari d'un Roger Waters que es va fer amb el control total de la banda durant la gravació del disc. Sigui com sigui, "The Wall" (1979) va suposar un punt i a part en les trajectòries de l'un i dels altres des del moment en què les coses mai tornarien a ser les mateixes a l'òrbita del quartet, tant a nivell humà –el distanciament entre Waters i la resta del grup- com artístic –qualsevol referència publicada des d'aleshores per la marca Pink Floyd es considera com una obra menor al costat del plàstic que ens ocupa, malgrat haver-n'hi que mereixerien com a mínim una revisió-.

"The Wall" és un dels àlbums dobles per excel·lència de la història de la música pop, el primer títol que a molts sol venir-los (venir-nos) al cap quan es parla de discos conceptuals, i sobretot una dels capítols que millor il·lustren la voluntat del rock de transcendir la dimensió exclusivament musical per a esdevenir un llenguatge multidisciplinari en ell mateix. Gairebé una trentena de pistes repartides en dues cares, emmrcades en una caràtula minimalista dissenyada per Gerald Scarfe –autor també de les il·lustracions de l'interior-, i un arc argumental que explorava conceptes com la soledat, l'aïllament, la bogeria o el totalitarisme a partir d'una història que Alan Parker portaria al cinema al cap de tres anys.

Guitarra, baix i bateria - Programa 230

The Prinzelles, en una escena de "Monster, de prop ningú és normal".

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de L'Épée i The Highwomen. Poison Idea i l'escena hardcore de la Roca del Vallès. Prèvia del festival Granollers amb Open Arms. Música a la pantalla amb Bob Dylan i Janis Joplin. I aquest mes, també música i teatre amb The Prinzelles i "Monster, de prop ningú és normal". Disponible en podcast.

Marvin Gaye - "What's Going On Live" (2019)

La gent de Motown –o el que sigui que queda de la llegendària disquera- ha tingut el gust de recuperar i publicar el concert que un dels màxims exponents dels seus anys de glòria, l'irrepetible Marvin Gaye, va oferir l'1 de maig de 1972 al Kennedy Center Auditorium de Washington DC. Una actuació especial i emblemàtica per dos motius. El primer, que l'astre del soul trencava quatre anys d'absència dels escenaris i ho feia a la seva ciutat natal. El segon, que va ser aquella l'única ocasió en què va interpretar sencera la seva obra magna, un "What's Going On" que portava aleshores un any al mercat i que abordava de ple les convulsions i les contradiccions de la societat nord-americana en plena Guerra del Vietnam –en aquest sentit, es manifestava tan fresc aleshores com a dia d'avui-. El concert es va complementar amb un breu repàs al fons de catàleg, i es pot escoltar sencer amb excepció de "Mercy Mercy Me (The Ecology)", que no es va enregistrar al seu dia a causa d'una errada tècnica.

Gene Clark

Gene Clark - Foto Michael Ochs / Getty Images.

En certa manera i sense necessitat de salvar grans distàncies, Gene Clark va ser a l'òrbita dels Byrds el mateix que Syd Barrett a Pink Floyd, Brian Wilson als Beach Boys o Peter Green a Fleetwood Mac. Una peça fonamental del primer engranatge de la formació, però també aquell geni incomprès que va abandonar el vaixell prematurament a causa d'unes dinàmiques amb les quals no acabava d'encaixar –bé, i de la seva fòbia als avions, segons el relat oficial-.

Músic d'arrel tradicional i vocació visionària, Clark pràcticament es va avançar al country rock al mateix temps que ho feien els seus excompanys de files. I si els seus primers discos amb els Gosdin Brothers i Doug Dillard no va obtenir més repercussió al seu moment va ser precisament perquè a la disquera de torn li convenia més apostar pel valor més segur –uns Byrds que ja es trobaven en ple vol-.

Tampoc va obtenir la repercussió merescuda la que es considera com la seva obra mestra, "No Other" (1974). Un àlbum que explorava i eixamplava múltiples capes de la tradició sonora nord-americana, que passava la mà per la cara de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young i al qual el temps ha acabat fent justícia. No deixa de resultar revelador que hagi estat ni més ni menys que 4AD el segell encarregat de reeditar-lo recentment amb abundant material extra.

Juliana Hatfield canta The Police

Juliana Hatfield.

Les cançons de The Police són com les de Queen. Enormes a tots els efectes i sense cap però que hi valgui més enllà del fet d'haver estat banalitzades de forma constant durant dècades per imitadors de tercera, orquestres de versions per a tots els públics i fins i tot els seus propis autors en una gira de reunió que no va ser el que havia d'haver estat. Per això és digne d'aplaudir que algú encara sigui capaç de treure suc d'un repertori que literalment i més enllà dels tòpics forma part de l'adn vital de diverses generacions. Que és exactament el que ha aconseguit tota una Juliana Hatfield transportant al seu terreny títols com "Can't Stand Losing You", "Every Breath You Take" o un "Roxanne" en fase terminal però carregat d'electricitat. El resultat és un àlbum titulat simplement "Juliana Hatfield Sings the Police" (2019) i reforçat per tot un seguit de temes obscurs que probablement apreciaran els incondicionals d'Sting i companyia, i que a la resta els descobriran els Police que s'amaguen més enllà dels estàndards.

"Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story" (2019)

Joan Baez i Bob Dylan, en una actuació de la Rolling Thunder Revue.

Vaig visionar dies enrere Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story (2019), el tan publicitat documental de Martin Scorsese sobre una de les gires més definitives i definitòries de la carrera de Bob Dylan, recentment estrenat en exclusiva a Netflix. Impossible no deixar-se seduir per gairebé dues hores i mitja de metratge que inclou material inèdit, vistes privilegiades als escenaris de la pròpia gira i més enllà, i fins i tot (fragments d')una entrevista amb el sempre esquiu protagonista. El problema de la pel·lícula, en tot cas, és que més enllà d'una realització magistral –no es podia esperar menys de qui ens ocupa- i d'una banda sonora simplement espectacular, no aporta pràcticament res que no hagués dit abans la bibliografia escrita al respecte per Sam Shepard o Larry Ratso Sloman.

Aquests últims, a més, s'expressaven des d'una perspectiva crítica de la qual està mancat el documental d'Scorsese. Sí, parla el mateix Dylan, però només respon allò que vol respondre –en això ha estat sempre un autèntic mestre, no ens n'oblidem- perquè en el fons es tracta de mostrar les coses tal i com ell les vol mostrar i no necessàriament de la manera com van passar. Símptoma d'un moment en què l'excés d'informació és inversament proporcional a la mitjana de temps invertit en analitzar aquesta mateixa informació, Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story és una mostra de com la quantitat pot pesar més que la qualitat a la imparable roda capitalista d'una indústria cultural amb massa fronts oberts i cada dia més plataformes per alimentar.

Jeff Lynne's ELO - "From Out of Nowhere" (2019)

És poc probable a aquestes alçades que els noms de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra siguin reivindicats per les generacions més joves de la mateixa manera que sí ho han estat, per exemple, contemporanis com Fleetwood Mac. Cosa que deu importar-li més aviat poc al britànic, que després de batre tota mena de rècords durant les dècades dels 70 i els 80 va acabar produint el més semblant a un retorn dels Beatles que mai s'hagi arribat a produir –les sessions del projecte Anthology-. I que ara es dedica a facturar els seus propis discos i a publicar-los sota la denominació de Jeff Lynne's ELO sense cap altra missió que fer exactament allò que li ve de gust.

"From Out of Nowhere" (2019) segueix la línia d'aquell "Alone in the Universe" (2015) que probablement caldria reivindicar més sovint. Una col·lecció de cançons que evoquen les essències dels propis Beatles de la manera com només ho pot arribar a fer el mateix Lynne. La peça titular sona més a McCartney que determinats exercicis recents del propi Macca. "Help Yourself" invoca l'esperit de Harrison i podria passar per un outtake dels Traveling Wilburys. "Time of Our Life" sembla feta a mida de Ringo Starr. "Losing You" és pur Lennon. I "One More Time" sona a tots quatre a la vegada. Són tot un seguit d'arguments que ara per ara no alteraran el curs de grans esdeveniments però refermen el bon estat creatiu d'un Lynne conscient del luxe de no haver de demostrar ja res a ningú.

Doug Lubahn (1947-2019)

DOUG LUBAHN

(1947-2019)

No acaba de ser certa aquella creença popular segons la qual The Doors era un grup sense baixista. Si bé en directe era l'orgue de Ray Manzarek l'encarregat de suplir l'instrument de les quatre cordes, a l'estudi solien els californians requerir els serveis de baixistes com Doug Lubahn, que va participar a les sessions d'"Strange Days" (1967), "Waiting for the Sun" (1968) i "The Soft Parade" (1969), ni més ni menys. Posteriorment va treballar també amb gent com Billy Squier o Ted Nugent.

Amb la mirada endavant

Mike Scott, comandant uns renovats Waterboys la nit passada a Razzmatazz.

THE WATERBOYS

Razzmatazz, Barcelona

25 de novembre de 2019

D'entrada, dos apunts. Dels sis músics que acompanyen Mike Scott a l'actual encarnació dels Waterboys, només l'etern Steve Wickham porta més d'una dècada a la formació –tres dels cinc components restants tan sols hi porten dos anys-. Però, sobre el terreny, el conjunt es manifesta tan robust i serè com si portés quatre dècades funcionant. D'altra banda, de la vintena de títols que van sonar la nit passada a la sala Razzmatazz, gairebé la meitat provenien dels últims tres discos d'una formació que segueix mirant endavant malgrat els vents de tempesta.

Van començar, això sí, fent la vista enrere, concretament cap al totèmic "Fisherman's Blues" (1988). Inici a contrallum amb un "When Ye Go Away" en constant creixement, i l'interludi de "Dunford's Fancy" deixant pas a una magnànima peça titular que va determinar el primer repunt climàtic de la nit quan amb prou feina havien transcorregut deu minuts d'actuació. Ja en clau de present, "Where the Action Is" –peça que titula el flamant darrer plàstic de la banda- i "If the Answer Is Yeah" van injectar musculatura rockera al repertori abans que Scott canviés la guitarra pel piano i despatxés sense embuts un "The Whole of the Moon" tan celebrat a la pista com al mateix escenari.

Les tonalitats sèpia d'"Old England" van contrastar amb el blues rocallós d'"Still a Freak". Els ressons pantanosos d'un "Nashville, Tennessee" que podria haver signat la mateixa Muscle Shoals Rhythm Section, van propulsar l'embranzida punk de "Medicine Bow". I el costumisme pop de "Ladbroke Grove Symphony" va delimitar l'equador del concert abans de donar peu a una cristal·lina "This Is the Sea" i al rock monolític de "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", pas previ a un protocolari solo de bateria –dedicat a la memòria de Ginger Baker- que va desembocar en una hipnòtica "We will Not Be Lovers".

I aleshores va caure el segon moment climàtic de la nit. Scott i Wickham, sols a l'escenari, reduint "The Pan Within" a la seva expressió més mínima en un intens duel de guitarra i violí que pràcticament va justificar per si sol el preu de l'entrada. Arribat aquest punt, "Morning Came too Soon" va recuperar el nervi rocker amb lluïment inclòs del sempre oportú Paul Brown al keytar. I les dinàmiques soul d'"In My Time on Earth" van precedir una tanda de bisos segellada amb una incontestable "A Girl Called Johnny" i la vitamínica cirereta que va suposar un "How Long will I Love You?" en clau gairebé power pop.

La prèvia de Granollers amb Open Arms, a El 9 Nou

Una trentena de músics i poetes actuaran aquest dissabte, 30 de novembre, a la sala Tarafa de Granollers en benefici de Proactiva Open Arms. Perfils ocasionalment distants però sempre complementaris, i un programa amb la solidaritat com a fil conductor. La prèvia d'un servidor, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

"Monster", a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a una de les representacions de "Monster, de prop ningú és normal" al Llevant Teatre de Granollers. Una obra de teatre, un concert de punk rock i una invitació a replantejar-se convencions i absoluts. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Música, robòtica i ceràmica a El 9 Nou

Música, robòtica i ceràmica. O com dos robots poden gravar una peça del ceramista Toni Cumella al ritme de la música de l'Orquestra de Cambra de Granollers. Va succeir la nit passada al Teatre Auditori de la capital vallesana, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Catalina Duarte

La fotografia de la ballarina Catalina Duarte fent un pas de ballet davant dels vehicles de la policia xilena, obra de María Paz Morales, serà amb tota probabilitat una de les més icòniques i reconegudes d'aquest 2019. Però alhora, la seva força visual i la seva càrrega simbòlica invoquen un valor tan atemporal com universal. El de l'art com a últim refugi i esperança davant la repressió i la violència. Que mai se'ns oblidi.

'Monster, de prop ningú és normal'

Hi ha ocasions en què un simplement necessita que el facin riure. Aquesta nit he assistit a la representació de "Monster, de prop ningú és normal", una coproducció de Teatre Tantarantana i Arsènic Espai de Creació al Llevant Teatre de Granollers. L'adaptació d'un text original de David Greig, dirigida per Roberto Romei, amb música de The Mamzelles i protagonitzada per Blanca Garcia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipó. Una obra de teatre que és alhora un concert de punk rock, que m'ha fet riure una bona estona i de propina m'ha convidat a pensar i reflexionar. Sobre les convencions socials, sobre els rols de gènere, sobre aquest concepte tan absurd que anomenem normalitat. Bé, demà ho explicaré a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) -i a vostès els convido a no perdre's la sessió d'aquesta tarda-.

La Rateta Ja No Escombra L'Escaleta

LA RATETA JA NO ESCOMBRA L'ESCALETA

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

23 de novembre de 2019

És una de les constants d'allò que cada vegada més eufemísticament anomenem escena emergent. Un bon dia, un artista es desperta, es mira al mirall i s'adona que acumula una trajectòria gens menyspreable i que ha aconseguit dur a terme els seus progressos en el terreny artístic però, a nivell de repercussió, amb prou feina ha pogut deixar enrere el punt de partida. Mesos enrere era Carol Badillo (Illa Carolina) qui feia aquesta reflexió en veu alta des d'un escenari, i ahir va ser el torn de Núria Clotet, vocalista d'aquest projecte de llarg recorregut i en constant mutació que respon ara al nom de La Rateta Ja No Escombra L'Escaleta.

"Portem deu anys tocant però seguim mantenint-nos en l'anonimat. Ara bé, ens hi sentim molt còmodes", va deixar anar amb aquell punt d'ironia marca de la casa durant una actuació a Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Presentaven els del Moianès "Problemes europeus" (2018), l'últim capítol d'una discografia elaborada a foc lent i amb pas segur, on el pop a baixa fidelitat conviu amb les formes més atrevides i desacomplexades del folk, de la música de cabaret i fins i tot de l'antifolk. Un còctel de naturalesa singular i una lírica que desafia convencions i estereotips. El moment definitiu del concert? Quan Clotet va tenir el valor de quedar-se sola a l'escenari i marcar-se un blues naïf sobre la menstruació.

Una qüestió de dignitat

S'havia d'haver publicat aquesta mateixa setmana però finalment s'ha posposat fins a principis del mes vinent la sortida de "Who", l'àlbum amb què The Who preveuen trencar gairebé una dècada i mitja de silenci discogràfic -el seu darrer plàstic d'estudi, "Endless Wire", data de 2016-. Els propis Pete Townshend i Roger Daltrey parlen de la seva gestació en una entrevista publicada per Mojo aquest mes de novembre, i deixen clar que les dinàmiques internes del grup segueixen essent les de sempre. En altres paraules, la relació entre el guitarrista i el vocalista és tan pragmàtica com inexistent en determinats moments.

Crida l'atenció, per exemple, el fet que no arribessin a coincidir a l'estudi durant el procés de gravació del disc -més encara tenint en compte que els avançaments que han anat oferint en comptagotes han generat expectatives en positiu-. En un moment donat, Townshend explica al periodista Keith Cameron que va decidir que calia fer un nou disc de The Who perquè necessitava demostrar-se a ell mateix que, més enllà d'enfilar-se a l'escenari a interpretar tota una bateria d'himnes nit rere nit, encara era capaç de compondre cançons. "Era una qüestió de dignitat", conclou. I la clava, perquè quan un ja ho ha fet tot i més en aquesta vida, la dignitat pot ser un dels escassos motors que encara el mantinguin en marxa.

The Highwomen

Carlile, Morris, Shires i Hemby. The Highwomen.

Tot va començar quan Amanda Shires va tenir la idea de formar un supergrup femení de música country amb un doble objectiu. D'una banda, retre un homenatge a les generacions de músics que l'havien precedit. De l'altra, reivindicar la presència i el paper de la dona en l'àmbit musical. Ben aviat es van haver sumat a la causa Brandi Carlile, Natalie Hemby i Maren Morris, conformant-se així un quartet que resumeix d'alguna manera tot un seguit de capítols destacables de la música d'arrel nord-americana dels darrers anys.

The Highwomen s'han batejat en honor de The Highwaymen, aquell projecte impulsat al seu dia per Johnny Cash, Waylon Jennings, Willie Nelson i Kris Kristofferson. I com aquests, obren el seu debut homònim amb una lectura de "Highwayman", l'original de Jimmy Webb oportunament rebatejat com a "Highwomen" i posat al dia amb una lírica en clau femenina. Una reivindicació de gènere que va més enllà de la peça titular i s'estén també a talls com "Redesigning Women" o "My Name Can't Be Mama", exercicis de country de perfil atemporal que adrecen sense complexos l'ara i l'aquí. Produeix el tot terreny Dave Cobb i hi col·laboren pesos pesants com Jason Isbell, Sheryl Crow o Yola.

L'ofici d'escriure

He tingut el gust d'assistir durant els darrers mesos a dos cursos d'escriptura impulsats des de diferents institucions i impartits en tots dos casos per periodistes de llarg recorregut i contrastada trajectòria. El primer, adreçat a professionals de l'ofici d'escriure però també a persones amb inquietuds artístiques o literàries, era un curs d'escriptura creativa que tenia com a objectiu oferir als participants tot un seguit d'eines i recursos expressius. El segon, orientat exclusivament a l'àmbit professional, tractava sobre comunicació online i tenia com a missió ensenyar els assistents a escriure en plataformes digitals.

Tant l'un com l'altre es duen a terme amb periodicitat anual i canvien part dels seus continguts en cada edició. El primer, perquè les sessions acaben esdevenint el fruit de la interacció entre professor i alumnes. El segon, perquè la tecnologia avança cada dia i allò que avui és flamant novetat pot haver esdevingut obsolet en qüestió de dies. I si bé ambdós m'han semblat prou interessants i m'han permès créixer com a professional, val a dir que ha estat el primer el que més m'ha omplert en el millor dels sentits. Quan els sistemes educatius i els plans de formació no serveixen per formar persones sinó simples peces del gran engranatge capitalista, el simple fet d'aprendre perquè sí, de formar-se com a persona, esdevé la més gran de les revolucions.

R.I.P. Duncan Sanderson

Ens ha deixat Duncan Sanderson, un dels tres components de The Deviants que un bon dia van decidir abandonar Mick Farren i seguir pel seu compte sota la denominació de The Pink Fairies. Parlem per tant d'un component de les dues formacions més essencials de l'òrbita contracultural i l'escena protopunk que van germinar durant la recta final de la dècada dels 60 a l'àrea londinenca de Ladbroke Grove. També se'l considera com un dels grans baixistes de la seva generació i un dels arquitectes de l'underground britànic del moment. En pau descansi.

Apocalíptics Brighton 64

Segueixen escalfant motors Brighton 64 de cara a la cada vegada més imminent publicació de "Como debe ser", un nou àlbum que veurà la llum el mes vinent a través de BCore i on la banda barcelonina destapa la seva vessant més compromesa a nivell polític i social. Avui mateix n'han presentat el primer videoclip, corresponent a la peça "El Estado de la Nación". Tota una bateria d'imatges d'arxiu, algunes d'elles molt actuals, per a il·lustrar els temps convulsos que estem vivint. L'ha realitzat Kikol Grau i poden veure'l a Youtube.

Granollers amb Open Arms

Una trentena de músics i poetes tocaran, cantaran i recitaran el proper 30 de novembre a Granollers en suport de Proactiva Open Arms. L'objectiu, no deixar ni una vida més a la deriva. Personalment, estic molt content d'observar tants noms amics en un cartell com aquest. La il·lustració és obra de l'artista Jordi Pagès.

North Mississippi Allstars - "Up and Rolling" (2019)

"La història de l'estat de Mississippi és plena d'episodis foscos, però la música sempre ha acabat unint la gent". Ho afirma Luther Dickinson, vocalista i guitarrista de North Mississippi Allstars, i un bon coneixedor tant de la riquíssima tradició musical com del convuls clima social que han definit durant dècades el Sud dels Estats Units. Per això sabia de què parlava mentre feia aquestes declaracions en una entrevista recent amb motiu de la publicació del nou treball de la banda que lidera juntament amb el seu germà, el bateria Cody Dickinson.

"Up and Rolling" (2019) s'inspira en la sèrie de retrats realitzats el 1996 al mateix nord de Mississippi pel fotògraf texà Wyatt McSpadden, centrats en el blues, el seu folklore, els seus escenaris i els seus músics. I es serveix de títols originals però també beu de catàlegs com el d'Otha Turner o R. L. Burnside, dos dels músics que McSpadden va fotografiar seguint el consell dels propis germans Dickinson. Per tancar el cercle, hi participen descendents dels mateixos homenatjats i referents de pes com Jason Isbell o Mavis Staples, que torna a cantar aquell "What You Gonna Do?" que al seu moment va enregistrar al capdavant de la seva il·lustre família.

Namina - "Ens endurem el vent" (2019)

Namina, tal i com mai abans l'havíem escoltat - Foto Xevi Casas.

Acabats minimalistes i textures hivernals que contrasten amb tot allò que Namina havia fet fins ara, alhora que refermen la singularitat del seu discurs. La barcelonina presentarà "Ens endurem el vent" aquest diumenge, 24 de novembre, a la sala Jamboree.

La música de Namina sempre ha viatjat a nivell discursiu per una mena de terra de ningú. Fins a data d'avui, el seu repertori s'ha emmirallat en gèneres com el rock, el folk, el jazz o fins i tot el blues, però mai s'ha acabat de casar amb cap etiqueta. Que la barcelonina hagi optat a més per fer de les seves arrels transatlàntiques –pare català i mare brasilenya- un dels pilars del seu discurs, s'ha acabat traduint sobre el terreny en una de les veus més singulars de la cançó catalana –que no pas necessàriament en català- de la passada dècada.

Les quatre pistes que conformen el seu darrer ep, "Ens endurem el vent" (2019), refermen aquesta tendència però alhora trenquen amb els paràmetres estètics dels seus dos predecessors –"Orlando" (2014) i "Ígnia" (2016)-. Es manté aquell gust innat per la sofisticació, però ara es manifesta a través d'uns acabats minimalistes i d'unes atmosferes gairebé hivernals que contrasten amb la calidesa i les tonalitats més o menys assolellades que fins ara havien definit l'obra de Natàlia Miró.

El disc s'obre amb les textures amables de la peça titular, un exercici de jazz vocal amb aires soul que es pot contemplar com la pista més lluminosa del conjunt. La segueixen el pop sintètic i crepuscular de "Mala herba" i l'èpica a contrallum de "M'he fet una esquerda a la clofolla", una de les joies de la corona d'aquest ep i des d'ara mateix un dels punts forts del repertori de Namina. I la creixent tensió de "Quin doll" tanca el plàstic amb aromes dels 90 que al mateix temps deixen la porta oberta a nous cops de timó discursius a curt termini. Namina, tal i com mai abans l'havíem escoltat.


Més informació:
Namina  /  Pàgina web
Jamboree  /  Pàgina web

Terry O'Neill (1938-2019)

TERRY O'NEILL

(1938-2019)

No resulta exagerat que una agència de representants es digui Iconic Images quan entre els seus clients s'hi compta tot un Terry O'Neill. El catàleg del fotògraf britànic no tan sols està farcit d'imatges efectivament icòniques, sinó que d'alguna manera explica part de la vida social i cultural del segle passat. Per davant del seu objectiu hi van desfilar figures del setè art, estrelles del rock, icones del món de la moda i fins i tot destacats líders polítics com Winston Churchill. Alguns els va fotografiar quan ja dominaven el món, cas de Frank Sinatra o Elton John. A d'altres, en canvi, els va retratar quan tot just començaven a encarrilar les seves carreres, cas d'uns joves Beatles i Rolling Stones. La seva última aparició pública va tenir lloc el mes passat, quan va ser reconegut amb la medalla de l'Orde de l'Imperi Britànic.

Brighton 64 - "La cara infame del poder"

Brighton 64.

Avancen Brighton 64 una tercera peça del nou disc que publicaran el mes vinent a través de BCore, i refermen una vegada més el seu posicionament al voltant de l'estat de les coses a l'Estat espanyol -valgui la redundància-. Si "Juez y parte" i "El Estado de la Nación" carregaven contra els diferents estaments d'un Estat que per moments sembla haver perdut els papers, "La cara infame del poder" -així es titula el nou avançament- analitza la forma com es pot arribar a manipular el llenguatge fins a atorgar interessats significats a conceptes com llibertat, cop d'estat o nacionalisme. Musicalment, la peça en qüestió defuig els paràmetres power pop marca de la casa i s'acosta a les formes més ballables del pop independent amb acabats sintètics. Escoltin-la a Spotify.

20 anys sense Doug Sahm

Douglas Wayne Sahm, aka Doug Sahm (1941-1999).

Dues dècades es commemoren avui de la mort de Doug Sahm. Vint anys sense un dels pilars de la música texana de la segona meitat del segle XX, gran coneixedor i difusor de les múltiples tradicions d'ambdós costats de la frontera que separa Mèxic dels Estats Units al seu pas per l'estat de l'Estrella Solitària. Reveladora va resultar l'evolució de la banda que el va situar al mapa juntament amb el seu inseparable Augie Meyers, uns Sir Douglas Quintet que van començar ballant al ritme de la British Invasion -"She's About a Mover" és un clàssic de l'òrbita Nuggets- i van acabar facturant algunes de les joies més apreciades de la música Tex-Mex -"Mendocino", "The Nitty Gritty"-. Preludi d'una inabastable trajectòria solista oportunament complementada amb projectes paral·lels com els sempre reivindicables Texas Tornados que va impulsar al costat de Flaco Jiménez, Freddy Fender i el propi Meyers.

La caràctula de 'Sgt. Pepper's' segons Trippie Steff

L'il·lustador alemany Trippie Steff ha presentat la seva pròpia versió en clau contemporània de la icònica caràtula que Peter Blake va realitzar per "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), una de les obres capitals del catàleg dels Beatles i de la dècada dels 60. Al lloc dels Fab Four hi ha situat quatre figures del pop de la passada dècada com són Taylor Swift, Kanye West, Drake i Lil Nas X. Pel que fa a tota la galeria de personatges il·lustres que hi ha al seu darrere, els noms van de Marina Abramovic a Greta Thunberg passant per Beyoncé, Kendrick Lamar, Bernie Sanders, Björk o Barack Obama. També hi apareixen, sense cap i donant peu a una imatge certament inquietant, els cossos dels joves Beatles que ja figuraven en un lateral de la caràtula original.

Comença la commemoració dels 40 anys de "London Calling"

El baix de Paul Simonon exposat al Museum of London.

Es commemorarà el mes vinent el quarentè aniversari de "London Calling" (1979), el totèmic tercer àlbum de The Clash i un dels discos més influents de les passades quatre dècades. I com no podia ser de cap altra manera, les celebracions de tota mena no s'han fet esperar. A més de la corresponent reedició amb luxós format que de ben segur deixarà encara amb ganes de més als incondicionals de la banda londinenca, destaca l'exposició que obre portes avui mateix i fins al 20 d'abril al Museum of London sota l'explícit títol de The Clash: London Calling. Una mostra que explica el context, la gènesi i l'impacte de l'àlbum en qüestió i on no falten peces com el baix que Paul Simonon va destrossar a la icònica fotografia de la caràtula, obra de Pennie Smith -de qui també s'exposa abundant material-, al costat d'altres instruments utilitzats durant la gravació del plàstic, lletres de cançons manuscrites per Joe Strummer i sucosos documents de l'època.

Lankum

Foto Miguel Ruíz.

La millor manera de mantenir viva una tradició és deixar que ella mateixa s'adapti a cada nou temps que li toqui viure, permetre-li interactuar amb el seu entorn i tenir-la sempre ben lluny de qualsevol context que pugui exercir com una vitrina de museu. Ho té clar tota una nova generació de bandes que estan recuperant la música d'arrel irlandesa en clau de present i sense por de mirar endavant. En són rostres visibles els components de Lankum, un quartet que aborda la tradició del seu país des d'una perspectiva inèdita per al turista casual però amb la qual estarà familiaritzat qualsevol que hagi explorat mínimament els marges més inquiets del folk de les passades dècades. Les seves cançons tant poden celebrar com lamentar o reflexionar, i s'edifiquen a partir d'una instrumentació que alterna violins i guitarres acústiques amb gaites i harmòniums que n'augmenten el misteri. El seu darrer disc, "The Livelong Day" (2019), s'obre amb una expansiva i claustrofòbica deconstrucció de la cançó popular "The Wild Rover" que enllaça les profunditats d'Irlanda amb els experiments subterranis de la Velvet Underground. Tota una declaració d'intencions.

1979 segons Motörhead

Clarke, Taylor i Kilmister: Motörhead.

Si 1980 va ser l'any en què Motörhead van lliurar la que sol contemplar-se com la seva obra magna, el totèmic "Ace of Spades", res del que van fer a partir d'aleshores es podria entendre sense tot allò que havien assolit al llarg de l'exercici anterior. 1979 havia estat l'any d'"Overkill" i "Bomber", dos plàstics produïts per tot un Jimmy Miller que es poden contemplar com els fonaments del so dels londinencs juntament amb el citat "Ace of Spades". Uns segon i tercer àlbum, respectivament, on Lemmy Kilmister, Philthy Animal Taylor i Fast Eddie Clarke havien arrodonit una fórmula inicial que pràcticament passava la mà per la cara del punk i deixava un testimoni que acabarien de recollir al cap de pocs anys les primeres bandes de thrash i speed metal. BMG recupera ara aquells dos treballs en una luxosa caixa explícitament titulada "1979", complementada amb dos concerts sencers enregistrats al llarg d'aquell mateix any i abundant documentació de l'època. Que quatre dècades més tard no quedi entre nosaltres cap dels tres protagonistes d'aquell frenètic exercici és simplement devastador.

Neil Young & Crazy Horse - "Colorado" (2019)

Quan Neil Young va començar a gravar la tardor de 2018 el que ha acabat esdevenint "Colorado" (2019), tot apuntava que el resultat final seria un nou disc en solitari del canadenc. Així ho va intuir el mateix productor del plàstic, John Hanlon, quan l'artista li va comentar que volia gravar ràpid i enllestir la feina en un parell de setmanes. Després van arribar temps complicats. Primer, Young va perdre la seva granja com a conseqüència dels incendis que van cremar a Califòrnia ara fa un any. I al cap de pocs mesos va morir qui havia estat la seva esposa durant tres dècades i mitja, Pegi Young.

Si tot plegat ha acabat influint en el resultat final de l'àlbum només ho sap ell mateix, però sigui com sigui "Colorado" presenta un Young més fosc i torturat que en les obres immediatament anteriors, allunyat de la lírica polititzada de plàstics com "The Visitor" (2017) i reforçat per una musculatura rockera que sobre el terreny es manifesta capaç de sobreposar-se a qualsevol contratemps. La d'uns Crazy Horse amb qui Young no havia gravat des de "Psychedelic Pill" (2012), que recuperen Nils Lofgren a les seves files després d'una eternitat, i que semblen voler reclamar el seu lloc al costat de l'autor d'"Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), sobretot després d'un lustre en què el canadenc semblava haver trobat un nou reforç de la mà de Promise Of The Real.

En aquest sentit, "Colorado" ve a dir que Promise Of The Real pot haver estat el complement perfecte per a Young durant els darrers anys i podrà seguir exercint aquesta funció en un futur immediat, però Crazy Horse ha estat la formació que en més ocasions l'ha acompanyat al llarg d'una trajectòria que no s'entendria sense els incomptables capítols signats a dues bandes ni la química que s'ha anat establint pel camí. I si bé el nou repertori hagués adquirit una altra mena de dinàmiques i textures de la mà dels primers, és la intervenció dels segons la que el connecta amb múltiples capítols pretèrits del catàleg de Young sense deixar de mirar endavant.

Si ens trobem o no davant d'una de les grans obres de maduresa del canadenc ho acabarà dient el temps, però ara per ara títols com "Think of Me", "Help Me Lose My Mind" o "Rainbow of Colors" -per citar tres coordenades distants però complementàries del seu arc discursiu: el folk rock dinàmic, el rock més pesant i monolític i la balada polsegosa- conviden a saludar-lo com un ferm candidat a definir la seva present etapa vital i artística. Menció a part mereixen els hipnòtics tretze minuts i mig de "She Showed Me Love", l'únic nexe que aquest plàstic presenta amb les expansives atmosferes psicodèliques de "Psychedelic Pill". El fet que no desentoni en un disc que definitivament va per altres camins, és un altre punt a favor de l'àlbum que ens ocupa.

Cinc dècades de "David Bowie" (aka "Space Oddity")

Publicat amb títol homònim tal dia com avui de fa 50 anys, rebatejat en posteriors reedicions com a "Space Oddity" en referència a la peça que l'encetava i al single amb què el seu autor havia segellat mesos abans el seu primer gran clàssic, el debut de David Bowie a Phillips va ser també l'impuls definitiu a una carrera que havia tingut fins aleshores múltiples punts de partida -inclòs un altre àlbum homònim editat dos anys abans per Deram-. El factor clau de tot plegat va ser l'arribada de Tony Visconti, el primer productor que realment va saber entendre la naturalesa artística del de Brixton i que a la llarga va acabar-ne esdevenint un aliat clau. El repertori, un conglomerat de folk àcid, pop crepuscular i essències progressives -a destacar les entranyables "Memory of a Free Festival" i "Letter to Hermione", i per descomptat la pròpia "Space Oddity"-, distava encara de les obres més reconegudes de Bowie però ja posava les bases d'aquell univers de fantasia que començaria a definir en obres posteriors. Un disc al qual els anys no han fet justícia malgrat presentar un artista que de bon principi mirava més enllà del seu moment.

Allan Clarke

Pocs l'esperaven a aquestes alçades, menys encara amb un disc de retorn tan sòlid com el que acaba de lliurar a gairebé tres dècades del que havia estat el seu darrer àlbum d'estudi -"Reasons to Believe" (1990)- i a dues d'haver abandonat The Hollies per motius de salut. Durant tot aquest temps poca cosa s'havia sabut d'Allan Clarke més enllà d'una aparició per sorpresa en un concert de David Crosby i el seu excompany de files Graham Nash el 2011. Sigui com sigui, "Resurgence" (2019) és un àlbum que no alterarà cap esdeveniment però presenta el britànic en un envejable estat de forma als seus 77 anys. Un plàstic de maduresa que té com a principals arguments l'èpic folk a contrallum de la inicial "Journey or Regret", les pinzellades Americana de "You Broke My Heart" o la crepuscular balada "I'm Coming Home, a més d'una simpàtica "Long Cool Woman's Back in Town" amb què Clarke saluda un dels episodis clau d'una trajectòria encara reivindicable.

La Perra Blanco

Alba Blanco no sembla a simple vista una cantant de rockabilly, però la seva carta de presentació apunta des d'ara mateix a les més altes esferes del gènere. No es vesteix ni es pentina com si visqués als anys 50, perquè no hi viu. Es limita a ser ella mateixa, que és exactament allò que feien sis dècades enrere tots aquells rockers a qui avui alguns proven d'imitar amb calçador. Però malgrat venir de La Línea de la Concepción sona com si el seu repertori s'hagués forjat a l'altre costat de l'Atlàntic. Cita entre els seus guitarristes preferits a Cliff Gallup, i definitivament se li acosta quan ataca la guitarra elèctrica amb la mateixa intensitat amb què invoca els lascius frasejos vocals d'una jove Wanda Jackson -la comparació és tòpica, però no gratuïta-. Es fa dir La Perra Blanco, i acaba de debutar a Folc Records amb un plàstic, "Bop & Shake" (2019), que és pura dinamita. El presentarà el proper 20 de desembre a la sala Upload en el marc d'una sessió d'Atomic RNR Club i compartint cartell amb Lewis Jordan Brown.

Poison Idea - "Live in Catalonia" (2019)

Hi va haver un temps en què el nom de la Roca del Vallès era sinònim de hardcore punk en incomptables converses melòmanes. Els dies de Budellam, dels Karate Punks, dels concerts a la Nau i a l'Escorxador, de petits segells que editaven obres referencials de l'escena autòctona -el primer senzill de L'Odi Social va veure la llum de la mà d'una efímera disquera roquerola, aquí queda dit-, de gires internacionals que s'aturaven en aquesta petita localitat vallesana en lloc de fer-ho en una Barcelona que ja començava a patir símptomes de sobresaturació. Gires com la que el 27 d'abril de 2004 va portar els llegendaris Poison Idea a l'escenari de la Nau. Memorable vetllada, coincideixen aquells que la van viure en primera persona, que la gent de Trashtocat Records acaba de recuperar amb aquest sucós llançament vinílic oportunament titulat "Live in Catalonia" (2019). Impagable document d'un lloc i d'un moment irrepetibles.

Al Ras 2019 a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la divuitena edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival, que ha celebrat la seva majoria d'edat amb un dels seus cartells més rodons i transversals. Destacades figures de l'escena internacional com Jeff Scroggins & The Scroggdogs, Tony Williamson o Mando Duo. Valors autòctons com Bum Ditty, The Silky Ramblers o la mateixa Al Ras House Band. I fins i tot una iniciativa per acostar el bluegrass als més petits. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Billy Bragg & Wilco: "All You Fascists"

Bragg, segon per l'esquerra, amb Wilco - Foto Ken Schles.

Mai és mal moment per recordar la unió de Billy Bragg amb Wilco. El cantautor punk de Barking i la banda de Chicago posant música a tot un seguit de textos fins aleshores inèdits de Woody Guthrie. Com a resultat, dos plàstics que van veure la llum amb el títol genèric de "Mermaid Avenue", un primer volum el 1998 i la seva continuació al cap de dos anys -el 2012 es van reeditar de forma conjunta amb abundant material extra-. Era al segon disc on figurava una peça que em sembla especialment indicada per a una jornada de ressaca post-electoral amb resultats com a mínim inquietants. "All You Fascists", un rock'n'roll directe com un cop de puny a la cara on Bragg amplificava aquests inequívocs versos de Guthrie amb el suport d'uns Wilco en pleníssima forma: "All you fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You're bound to lose, you fascists / Are bound to lose". Mai és mal moment per recordar la unió del britànic i els nord-americans, deia. Avui, més que mai, que soni ben fort.

Al Ras 2019: Tony Williamson amb Laura Pacios

TONY WILLIAMSON amb LAURA PACIOS

Al Ras Bluegrass & Old Time Festival 2019

Centre Cívic Can Pantiquet, Mollet del Vallès

9 de novembre de 2019

Al Ras és un d'aquells festivals on cada petit detall compta tant o més que els grans caps de cartell. A la fotografia que encapçala aquestes línies hi poden veure vostès dues generacions, dos backgrounds i dues maneres tan distants com complementàries d'entendre el bluegrass. A l'esquerra, Laura Pacios, una jove violinista de Madrid que estudia al Conservatori del Liceu i que és una de les integrants d'Al Ras House Band. A la dreta, Tony Williamson, veterà de bandes com la que acompanyava al mateix Bill Monroe -considerat com el pare del bluegrass i autor entre d'altres de la totèmica "Blue Moon of Kentucky"-. Una postal que bé podria definir l'essència d'un petit gran festival que celebra aquest cap de setmana la seva majoria d'edat. Moltes felicitats i que en siguin molts més.

Al Ras 2019: The Silky Ramblers

THE SILKY RAMBLERS

Al Ras Bluegrass & Old Time Festival 2019

Centre Cívic Can Pantiquet, Mollet del Vallès

9 de novembre de 2019

Van ser juntament amb Bum Ditty una de les grans revelacions d'aquesta divuitena edició d'Al Ras. Un combo barceloní, format a l'òrbita del propi festival i amb un discurs tan eclèctic com definit que beu de les formes més contemporànies del gènere. Les que van sortir a la llum arrel de projectes com la banda sonora d'"O Brother, Where Art Thou?" (2000), les que enllacen les coordenades dels Union Station d'Alison Krauss amb aquella concepció del terme old time que tan bé han arribat a defensar uns Old Crow Medicine Show -d'aquests últims van versionar "Alabama High-Test"-. Destaca per mèrits propis un repertori original on figuren arguments de pes com "My Eyes Don't Dare" o "Oh Pop", grans cançons bluegrass compostes a Barcelona. Que no triguin a passar per l'estudi, sisplau.

Al Ras 2019

Jeff Scroggins (a la dreta) & The Scroggdogs, la nit passada a Al Ras.

AL RAS BLUEGRASS & OLD TIME FESTIVAL 2019

Centre Cívic Can Pantiquet, Mollet del Vallès

9 de novembre de 2019

Situat a un lateral de l'escenari, exercint com a líder de la formació des d'un segon pla i deixant que la resta de músics prenguin la iniciativa, la imatge escènica de Jeff Scroggins s'assimila per moments a la d'un Neil Young o fins i tot un J Mascis. Llegenda del banjo i figura referencial del bluegrass de les passades dècades, el nord-americà va actuar la nit passada a Mollet del Vallès acompanyat per The Scroggdogs, tres joves promeses de l'escena californiana amb les quals va revitalitzar i reinterpretar al seu aire tot un seguit d'estàndards i joies ocultes dels cançoners de Ralph Stanley, Frank Wakefield, els Louvin Brothers o Bill Monroe.

La presència d'Scroggins va ser un dels plats forts de la jornada central d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival, un esdeveniment que celebra enguany la seva majoria d'edat consolidat com a cita de referència de la música d'arrel nord-americana a casa nostra i presumint d'un cartell que fa honor a la seva vocació d'alternar figures de renom internacional amb valors autòctons com poden ser The Silky Ramblers o Bum Ditty, dues joves formacions barcelonines que parteixen de la tradició dels Apalatxes per a definir discursos que parlen amb veu pròpia. O com Al Ras House Band i el combo infantil Barcelona Bluegrass Kids, dos projectes nascuts al calor del propi festival i que podrien esdevenir providencials a l'hora de divulgar el gènere i donar sortida a nous exponents autòctons.

En el capítol internacional van destacar, més enllà de la presència d'Scroggins, les actuacions dels francesos Mando Duo i el també nord-americà Tony Williamson. Els primers són un duet de mandolinistes que van explorar les possibilitats dels seus instruments al llarg d'un passi amb un elevat contingut didàctic que va culminar amb una jam amb membres d'altres grups. Williamson, també un reconegut mandolinista, va portar a escena incomptables dècades d'experiència al costat de gegants com el mateix Bill Monroe, acompanyat per membres d'Al Ras House Band. El final de festa el va posar com de costum una jam session on van participar integrants de totes les formacions del cartell i també alguns dels incondicionals que es trobaven entre el públic. L'essència d'un festival on les petites coses solen esdevenir les més grans.

Robert Freeman (1936-2019)

ROBERT FREEMAN

(1936-2019)

Fotògraf de referència en múltiples àmbits, bona part del públic melòman ha conegut Robert Freeman a partir de la seva relació amb els Beatles, de qui va documentar entre d'altres una gira nord-americana i pels quals va realitzar les imatges de quatre icòniques caràtules -"With the Beatles" (1963), "Beatles for Sale" (1964), "Help!" (1965) i "Rubber Soul" (1965)-. Però el cert és que pel seu objectiu hi van passar també figures que van de John Coltrane a Andrés Calamaro passant per Led Zeppelin, Bob Marley o Joan Manuel Serrat.

Gilles Bertin (1961-2019)

GILLES BERTIN

(1961-2019)

Adéu a Gilles Bertin, vocalista de la històrica banda punk francesa Camera Silens i un dels membres del grup anticapitalista que el 1988 va protagonitzar un espectacular atracament a un banc del qual es va emportar 12 milions de francs sense arribar a disparar un sol tret. Fa tan sols un mes i mig, Decibelios li dedicaven una emotiva actuació a la sala Dràstik Punkaires de Granollers.

Chaqueta de Chándal a El 9 Nou

Al principi quedaven per jugar a ping pong al sortir de la feina. I a la llarga han acabat facturant un dels grans debuts discogràfics d'aquest 2019. Dies enrere vaig tenir el gust de parlar amb els components de Chaqueta de Chándal, una entrevista que publica avui mateix El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

35 anys de Rockdelux

Tres dècades i mitja publicant periodisme musical mes a mes i en paper. Tota una fita, més encara en aquest país nostre on qui més vol saber de tot sol ser qui menys llegeix. Per això és un plaer poder felicitar un mitjà com Rockdelux per aquest aniversari rodó que commemora amb una edició especial, la del mes de novembre, on repassa el més destacat de la dècada que som a punt de deixar enrere. No hi falten les llistes que han fet cèlebre la revista pràcticament des dels seus inicis, i de ben segur tampoc faltarà el debat al seu voltant –realment poden considerar-se "My Beautiful Dark Twisted Fantasy" (2010) de Kanye West i "El mal querer" (2018) de Rosalía com els millors discos dels passats deu anys en les categories internacional i nacional, respectivament?-. Sigui com sigui, per molts anys.

Tanya Tucker - "While I'm Livin'" (2019)

Feia una dècada que Tanya Tucker no lliurava cap àlbum d'estudi, i 17 anys que no en publicava cap amb material nou. Un silenci motivat per la tímida recepció dels dos plàstics en qüestió -"My Turn" (2009) i "Tanya" (2002), respectivament-, i una absència que s'ha fet especialment llarga tenint en compte el caràcter prolífic d'una artista que tan sols comptava 13 anys d'edat quan va debutar al món de la música country en plena dècada dels 70. "While I'm Livin'" (2019), el seu àlbum de retorn, és allò que podríem anomenar un disc de maduresa.

Una col·lecció de cançons de caràcter marcadament reflexiu però carregades de vitalitat, la de qui amb sis dècades a l'esquena torna a tenir coses a dir (o, com a mínim, ganes de dir-les). Un treball que sona tan fresc a aquestes alçades com ho hauria fet 40 anys enrere, on Tucker es fa acompanyar de pesos pesants del so Americana contemporani com Shooter Jennings o Brandi Carlile -ambdós són coproductors de l'àlbum- i d'on sobresurten títols com "The Wheels of Laredo" o "The Day My Heart Goes Still" -tots dos signats per la pròpia Carlile-.

Christone 'Kingfish' Ingram

Diu la llegenda que Robert Johnson va vendre la seva ànima al diable en una cruïlla de camins pròxima a Clarksdale. Realitat o ficció, el cas és que aquesta localitat de l'estat de Mississippi és una de les meques històriques del blues, bressol de figures com John Lee Hooker, Willie Brown, Son House, Ike Turner, Jackie Brenston, Eddie Boyd o Sam Cooke, i residència temporal d'altres gegants com Muddy Waters, Howlin' Wolf, W.C. Handy o el mateix Johnson. Christone 'Kingfish' Ingram n'és l'última revelació. Un jove que amb tan sols 20 anys és capaç d'invocar l'esperit de tots aquells que l'han precedit amb una col·lecció de cançons que honren i posen al dia la tradició que porta a la sang. Una veu que conjura molta més experiència de la que marca el seu calendari vital, i una guitarra elèctrica que fa saltar espurnes. El seu flamant disc de debut, "Kingfish" (2019), ha vist la llum de la mà de la totpoderosa Alligator Records i compta amb la participació de tot un Buddy Guy. Poca broma.

Primer avançament del nou disc de Miquel Vilella

Fan declarat de l'amor nord-americà.

Sort en tenim dels músics que van a la seva, que no segueixen cap altre ritme que aquell que imposen els seus propis instints creatius i necessitats artístiques. Ja fa més d'un any i mig que Miquel Vilella va tancar per la porta gran la gira de presentació del seu celebrat tercer àlbum, "La Línia Màgica" (2017), aquell treball que el va refermar més que com un dels grans compositors de cançons pop en català, com un dels artesans amb totes les lletres de la cançó a l'òrbita independent de casa nostra.

No és que des d'aleshores hagi parat quiet el tarragoní, que s'ha dedicat a donar forma al que serà el seu quart disc. Un plàstic que no podrem escoltar fins ben entrat el mes de gener, però del qual ha avançat una peça de títol brillant i factura d'allò més urgent, "Els fans de l'amor nord-americà". Tres minuts de pop torrencial però amb aquell punt de sofisticació marca de la casa, fruit d'un procés de producció en què Vilella ha evitat fer plans i ha deixat que les coses simplement passessin. I sens dubte una bona carta de presentació del que podria ser el primer gran llançament discogràfic de 2020.

Tony Williamson i Jeff Scroggins, a Al Ras

Jeff Scroggins. 

Torna una cita de referència de la música d'arrel nord-americana a casa nostra. Al Ras Bluegrass & Old Time Festival celebrarà aquest cap de setmana la seva divuitena edició amb la presència de referents com Tony Williamson i Jeff Scroggins, però també de refrescants delícies sonores tant d'aquí com de fora. De dijous a diumenge a Barcelona i a Mollet del Vallès.

Els incondicionals de la música tradicional nord-americana tornen a tenir cita aquesta setmana amb un dels certamens més arrelats del gènere a casa nostra. Al Ras Bluegrass & Old Time Festival és a punt per enfilar una divuitena edició on referents internacionals tant del bluegrass com d'altres estils perifèrics tornaran a compartir escenari amb refrescants valors autòctons. Serà a partir de dijous i fins diumenge en diferents sales i equipaments de Barcelona i Mollet del Vallès.

Destaca enguany la presència de dos pesos pesants com són els nord-americans Tony Williamson i Jeff Scroggins & The Scroggdogs. El primer és un veterà mandolinista que ha compartit estudi i escenari amb figures de la talla d'Alison Krauss, Earl Scruggs o fins i tot el mateix pare del bluegrass, el llegendari Bill Monroe, a més de poder-se considerar com una destacada autoritat en matèria d'instruments tradicionals. Scroggins, reconegut banjista de cinc cordes amb un currículum tan extens com transversal, vindrà acompanyat d'una nova formació on militen alguns dels rostres visibles de l'escena bluegrass de la Costa Oest i que ja d'entrada promet emocions fortes.

Completaran el cartell el duet de mandolinistes francesos Mando Duo, el combo de folk i old time music Bum Ditty, integrat per músics catalans i nord-americans, i els barcelonins Silky Ramblers, foguejats a l'entorn del Barcelona Bluegrass Camp i a la mateixa òrbita d'Al Ras -hi van debutar en la passada edició-. Molta atenció també a la flamant Al Ras House Band, formada per membres de l'organització del propi festival i inspirada en aquelles jams marca de la casa que solen tenir lloc entre concert i concert, i que de ben segur tornaran a definir un any més l'esperit d'Al Ras.


Més informació:
Al Ras Bluegrass & Old Time Festival  /  Pàgina web

"Els llibres galàctics" a El 9 Nou

Dos volums que tracen tota una trajectòria. Jaume Sisa va presentar la setmana passada "Els llibres galàctics 1966-2018" (2019, Anagrama) en el marc d'una conversa amb la periodista i escriptora Anna Ballbona a la llibreria Strogoff de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental.) Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

50 anys de "The Allman Brothers"

El southern rock és amb tota probabilitat un dels estils més paradigmàtics d'aquell retorn a les arrels que va experimentar la música rock durant la recta final de la dècada dels 60, una reacció gairebé al·lèrgica a la saturació d'una era psicodèlica que s'esvaïa per moments. Al seu dia va ser també la reivindicació d'una regió històrica, el Sud dels Estats Units, com a bressol de bona part d'allò que entenem com a música moderna i d'una nova generació de bandes que reivindicaven la seva procedència tot posant-ne al dia la tradició.

No deixa de resultar paradoxal i revelador, en aquest sentit, que el plàstic que va donar el tret de sortida d'aquell gènere tingués tant a veure amb amb les pulsions orgàniques dels aleshores últims discos de Dylan o The Band com amb la mateixa psicodèlia. Publicat tal dia com avui de 1969 i definit per un ventall discursiu en expansió però amb el blues com a fil conductor, el debut homònim de The Allman Brothers Band no deixava d'aplicar a les coordenades Dixie tot allò que els germans Duane i Gregg Allman havien absorbit durant la seva breu estada a la costa californiana amb Hour Glass.

Com a mostres, l'àcida lectura del "Don't Want You No More" de The Spencer Davis Group amb què s'obria la primera cara del disc, el blues monolític de "Black Hearted Woman" i, sobretot, el que esdevindria el primer gran clàssic del combo. Un "Whipping Post" que traçava una acurada postal sonora de les profunditats del Sud a l'hora que sintonitzava amb corrents post-psicodèlics com el rock progressiu o fins i tot el rock dur. Més que la primera pedra d'un dels estils que definirien la dècada dels 70, una impagable instantània de com era el southern rock abans d'adoptar la bandera confederada com a part de la seva iconografia.