GINGER BAKER
(1939-2019)
Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.
Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de
Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la
Graham Bond Organisation i l'
Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de
Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de
Hawkwind a
PiL passant per
Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb
Eric Clapton com amb
John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada